16 dic. 2010

Nou llibre sobre Iran

ALFRED G. KAVANAGH. IRÁN POR DENTRO, La otra historia. Guía cultural de la Persia antigua al irán moderno. José J. de Olañeta, Editor e Indica Books. Barcelona, 2010.
Acaba de presentar-se  a la llibreria Altaïr de Barcelona un llibre que segur es convertirà en una obra de referència per a tota persona interessada a l'Iran i l'antiga Pèrsia. Alfred G. Kavanagh, autor de Irán por dentro, ha sabut sintetitzar en un volum que supera les 800 pàgines tot el saber i la cultura del gran país de l'Orient Mitjà. El llibre ve a omplir un buit important, doncs en llengua espanyola hi ha pocs llibres que ens acosten a la cultura persa. Fins ara, qui volia saber més sobre aquelles terres no li quedava una altra opció que la de buscar bibliografia en anglès o francès. Els temes que es comprenen a Irán por dentro són la història (des de les civilitzacions mesopotàmiques fins a l'actualitat), les religions de l'Iran (sobretot es desgrana la religió zoroastriana, el maniqueisme, el mandeísme, els sabeus, el mitraísme, el yazidisme, el sufisme, l'islam i el xiisme). Un altre aspecte que es tracta en profunditat és el de la llengua i la literatura persa, amb un detingut repàs als grans poetes: Ferdowsi, Omar Khayyam, Jalal Al-Din Rumi i Hafez. L'art persa és analitzat en totes les seves variants, des de l'escriptura i la cal·ligrafia fins al cinema i el teatre actuals, passant per les miniatures, la música i com no, per l'arquitectura. Un capítol molt ampli és el dedicat a la societat, aquí es descriuen a la família (el matrimoni, el dot, el casament, el divorci en diferents èpoques històriques), l'educació, els ritus de mort, la dona en la cultura iraniana, el noi persa, la circumcisió, els costums, els jocs, els vestits i ornaments. Finalment s'aprofundeix en l'aspecte més candent de l'actualitat, l'origen de l'estat a l'Iran i la dimensió política.

En definitiva, un llibre d'obligada consulta per als que vulguin aprofundir en la cultura iraniana. i d'especial viatjar a l'Iran ben informats. Per als viatgers que tinguin pensat un periple per l'Iran, segur que el llibre serà el millor suport a les guies turístiques i a la narrativa.




ALFRED G. KAVANAGH (1966) és advocat, expert en llengües orientals, traductor jurat i professor de traducció especialitzada en la Universitat Pontifícia de Comillas (Madrid). Després dels seus estudis inicials de sànscrit, va cursar estudis de llengua persa a Londres, completant la seva formació en l'Institut Dehkhoda i a la Universitat 'Albereda Tabātabā'ï de Teheran. En els últims deu anys ha col·laborat com a intèrpret i assessor de nombroses entitats que mantenen relacions comercials amb l'Iran.

2 dic. 2010

GUIA DE SARDENYA, SU NURAXI DI BARUMINI

Amb aquest article obro una sèrie dedicada al patrimoni mundial de la Unesco. Itàlia és el país amb major nombre de llocs inscrits en la llista del patrimoni mundial, a dia d'avui en són 45. Avui us mostraré el nuraga Su Nuraxi, per ara, l'únic monument de l'illa de Sardenya que és patrimoni mundial, una autèntica joia construïda en l'Edat del Bronze, entre els segles XV i XIII aC i en plena activitat fins al segle VII aC.


Els nuragues són un tipus construccions que només es troben a Sardenya. La seva arquitectura es basa en un cos troncocònic o cilíndric semblant a una torre, construït amb pedres ciclòpies i coronat per un merlet. A l'interior sol haver-hi diverses càmeres, un pou, passadissos, habitacions i una escala que condueix a la zona dels merlets (gairebé tots els nuragues han perdut els seus merlets). Amb el temps els nuragues es van anar ampliant, afegint-hi torres al voltant de la torre central, unint les construccions amb passadissos coberts i augmentant el nombre d'habitacions. La finalitat del nuragues degué ser de defensa de la classe guerrera dirigent i habitatge dels patriarques de la tribu. Al voltant dels nuragues es van anar adossant barraques dels pastors i agricultors, formant autèntics poblats. Les barraques eren construïdes amb parets de pedra i de forma circular, la coberta era de palla. En algunes barraques encara es poden reconèixer els focs i altres zones destinades als ritus religiosos. A Sardenya es comptabilitzen prop de set mil nuragues.

El nuraga Su Nuraxi es troba als afores del poble de Barumini, situat en una zona elevada. El complex nuràgic no va ser descobert fins al segle passat i excavat de manera científica entre 1951 i 1956; durant molt de temps va romandre ignorat en estar completament enterrat, formant una mena de turó artificial. L'estructura és complexa, formada per un nucli central amb una torre que va arribar a assolir els 19 metres i envoltada per murs molt gruixuts amb quatre torres. Al voltant del nucli central es va estructurar un altre recinte emmurallat de forma heptagonal, amb set torres als extrems (es conserven només cinc). Al llarg del temps es van anar realitzant ampliacions i reformes, arribant a convertir el recinte en un element defensiu de primer ordre. En el període del Bronze Tardà es va construir un poblat del qual encara són visibles els murs circulars de dues-centes cabanes. El moment de màxima activitat en el Su Nuraxi va ser entre el segle IX al VII a. C. No es coneixen les causes, però en finalitzar aquest període va ser destruït. Les monumentals restes van ser reutilitzades per la civilització púnica i romana per a fins funeraris i religiosos. Les últimes petjades de presència humana són del segle VII de la nostra era, després va caure en l'oblit.

 .





El recorregut turístic per l'interior del nuraga i el poblat permet descobrir els patis interiors, pujar a la torre principal i circular per diversos corredors situats a les entranyes del monument i que han estat convenientment il·luminats

19 nov. 2010

GUIA DE SHANGHAI - LA CIUTAT DELS GRATACELS

Aquella vella Shanghai formada per barris apinyats, amb casetes de planta baixa i pis, ha passat a la història. Per sort encara es conserven uns pocs racons amb el sabor d'abans, però ara qui ho domina tot són els gratacels. N’hi ha hagut prou amb vint anys perquè emergissin com bolets els grans edificis, avui són més de 160 els gratacels que superen els 100 metres d'altura, amb dos d'ells per sobre dels 400 m.

                                                           Skyline de Shanghai



La Torre Jinmao (Jinmao Dasha 上海 金融 中心) Va ser inaugurada l'any 1999. Dissenyada per l'empresa de Chicago Skidmore, Owings & Merrill, té 420,5 metres d'altura. L'edifici venia a reflectir la puixança de la ciutat i alhora mostrava amb fets que la rivalitat amb Hong Kong quedava plasmada i se superava l'altura de 374 m del llavors l’edifici més alt de la Xina, el Central Plaça de l'excolònia britànica. L'estructura de l'edifici es basa en el número vuit, el vuit significa la sort segons les creences xineses. A part d'estar ubicat al número 88 de l'avinguda Century, el total de plantes és de 88 (més els nivells 89-93 dedicats a antenes i no accessibles al públic), la base de la torre és octogonal i es recolza en vuit columnes d'acer. Totes les portes d'accés a l'edifici de la planta baixa estan perfectament alineades amb els quatre punts cardinals. Un total de 61 ascensors permeten accedir amb tota rapidesa a les parts altes, de la planta baixa fins al pis 88 es triguen només 45 segons. Les plantes inferiors estan enllaçades per 19 escales mecàniques. La torre ha estat dissenyada per poder suportar els tifons més destructius i terratrèmols de grau 7 en l'escala Richter. Un exemple de la tecnologia emprada és la piscina del pis 57 que actuaria com reductora de la força lateral de vents o terratrèmols. L'hotel Gran Hyatt ocupa les plantes de la 53 a la 87. Si la vista ja és bona des de la planta 53, on es troba el Piano bar, millor i més espectacular és pujar fins a la planta 56, on s'ubiquen diversos restaurants. Des d'aquest pis es té la visió d'un immens gobelet interior envoltat pels corredors circulars de l'hotel (consumició obligada). Però per tenir una de les millors perspectives sobre Shanghai, la planta 88 és un observatori d'excepció.



 




El Shanghai World Financial Center (金茂 大厦)


És conegut popularment per les seves sigles SWFC i sobretot com "l’obridor". Amb els seus 492 metres i 101 pisos s'ha convertit en l'edifici més alt de la Xina,. A l'Àsia només és superat per la torre Taipei 101, a Taiwan (509 m) i el Burj Dubai, a Dubai, amb 818 m, l'estructura més alta mai creada per l'home, acabada l'any 2009. El SWFC va ser construït entre els anys 1997 i 2008. El projecte és de l'estudi d'arquitectura nord-americà Kohn, Pedersen i Fox. En el disseny inicial a la part superior de l'edifici havia d'existir un gran forat circular, el qual tenia funcions estructurals, especialment per reduir l'impacte de vents huracanats. La imatge del cercle va ser rebutjada pels poders de la ciutat, doncs a distància la vista recordava massa al sol naixent japonès (el fet que va fer sospitar de la simbologia japonesa va ser que un dels principals inversors de l'obra era un grup japonès). Al final es va optar per la solució d'inscriure una gran obertura trapezoïdal. L'esvelta silueta de l'edifici amb la ranura superior s’assembla bastant a un obridor d'ampolles, d'aquí el malnom popular que li han posat els shanghainesos. Fins a 31 ascensors i 33 escales mecàniques recorren el seu interior. L'immens gratacels està destinat a oficines, encara que també conté un centre comercial i l'hotel Park Hyatt (pisos 79 al 93) que ha passat a ser l'hotel més alt del món, reemplaçant al "rànquing" al Gran Hyatt que hi ha a la veïna torre Jinmao. Tres observatoris permeten descobrir la ciutat des del punt de vista més elevat possible. El situat a més alçada és al pis 100, a 474 m. El sòl d'aquest mirador és transparent i dóna directament a l'obertura de la part alta. En dies de fort vent la zona on es troba l'últim mirador el moviment de la torre pot arribar fins als 70 centímetres.

12 nov. 2010

A PEDALS PEL PAÍS SENUFO I EL PAÍS LOBI (II)

Segona entrega de l'article que vaig publicar l'any 1998 a la revista digital Ulises, poc abans de tancar les seves aparacions a Internet.


Els Senufo són un poble animista que segueix vivint com fa segles, emparats per la seva cultura tradicional i protegits pels seus esperits-déus. Veiem els seus boscos sagrats (prohibida l’entrada al sexe femení). Alguna noia del nostre grup intenta en va fer-los entendre que és l’emancipació femenina. Els poblats, constituïts per cases circulars de fang i sostre de palla, són molt estètics. Destaquen els altars fetitxistes i la cabana del xaman. El lloc on es guarden les màscares no és visitable. No ens permeten fotografiar les petites construccions on descansen, entre cerimònia i cerimònia, aquestes màscares de fusta, autèntiques joies, buscades amb afany pels col·leccionistes.
            Un recorregut al entorn de Korhogo ens permet conèixer als teixidors de Waraniane, la pedra dels sacrificis de Korhogo, la mesquita de Kassoumbarga i acabem el circuït visitant als ferrers de Koni. Ara comencem a sentir-nos  a l’autèntic cor del Continent Negre.
            Una còmoda etapa. Amb poques coses a destacar ens mena a Ferkessedougou, només són 50 km.
            Descansem en un acollidor hotelet, tot agafant forces per afrontar la llarga etapa que ens espera. Per bona pista i a través del País Senufo, ens arribarem al Komoe Safari Lodge. Els 128 km. són entretinguts. Cada 10 km. bevem més d’un litre d’aigua per persona. I és que avui la calor és intolerable.
            De nou ens esperen molts kilòmetres. Per arribar a Varalé, hem de vorejar el Parc Nacional Komoé. Els 131 km de l’etapa els recorrem amb una mitjana de velocitat molt alta. Serà per que avui hi ha estones en que plou i el sol molesta poc, o més bé per que tenim por de trobar-nos amb un lleó. Algunes mones creuen la pista i una gran serp fuig espantada al nostre pas. Quasi segur que som nosaltres els que ens hem endut un ensurt més gran que no pas el rèptil. Avui serà la única nit que passarem en tendes de campanya.
            Poc després de sortir de Varalé observem que el tipus de poblats va canviant. Estem en la zona de transició entre els Senufo i els Lobi. A Kampti creuem la frontera de Burkina Faso, després de complicats tràmits burocràtics i més d’una propina als duaners. Ja cau la tarda quant entrem a l’hotel de Gaoua. Un altre lloc on el menjar és excel·lent (per ser on som - no ve a la guia Michelin-). Avui han estat 104 km.
            Burkina Faso ens mostra una altra de les relíquies culturals que encara poden trobar-se a l’Àfrica. Són els Lobi. Aquest és un dels darrers pobles caçadors i guerrers, fers guardians de les muntanyes sagrades de Poni, on es diu que l’or havia rajat com l’aigua. També són animistes.
Alguns lobi ens ensenyen les seves curioses cases, anomenades “sukales”. Estan construïdes enterament de fang, de formes rectangulars i amb una sola entrada. En el seu interior, molt fosc, hi ha habitacions per cada una de les dones del grup familiar. Els animals, cabres i gallines viuen en les sales comuns. En el terrat es guarden els fetitxes. El que ens crida més l’atenció, és un grup d’artefactes que tenen la funció de fer d’antena entre els grups de fetitxes entre cada un dels poblats Lobi, una mena d’Internet animista.
            Varies etapes circulars amb sortida i arribada a Gaoua ens permeten un fàcil accés als poblats de Birifor, Malva, Nako. Amb una mica més d’esforç ens acostem a la riba del gran riu Volta. A Gaoua hi ha un petit museu on podem aprendre el sentit de la vida a l’Àfrica.
            Ens sap greu deixar les comoditats i el bon menjar de Gaoua. Després d’un parell d’hores de pedalar  arribem a les ruïnes de Gan de Loropeni. Unes antigues muralles demarquen el lloc d’una mena de castell, diuen que ‘fou utilitzat en les èpoques del tràfic d'esclaus. No lluny d’allà està el poblat d’Obire. És la cort del rei Gan. Demanem audiència i se’ns  concedeix. El monarca ens rep junt a la seva última dona, enfront la cabana que fa de palau. És un rei assequible i simpàtic. Ens explica que els seus súbdits són uns 5.000. Amb cert orgull ens ensenya el cotxe oficial, un Citröen 2 Cv, de l’any de la “catapum”, i que de cap manera a cas anostra passaria les revisions del ITV. Deixem la noblesa doncs la ruta fins a Banfora encara és llarga i des de Obire la pista està en bastant mal estat. En total han sigut 50 km. Des de Banfora, una bona carretera, amb molts controls policials, ens porta a Bobo Dioulaso. Per acabar el viatge ens falta una altra etapa d’enllaç, ara en vehicle fins a Ouagadougou, capital de Burkina.
           

En total han estat disset intensos dies a l’Àfrica. Molta calor i vivències de tot tipus. Els que no coneixien Àfrica, ara la porten al seu cor i més d’un la s’està preguntant: -Cóm seran les pistes de Mali? ¿farà tanta calor? ...














10 nov. 2010

ELS NOUS PATRIMONIS MUNDIALS D'UNESCO, VIVÈNCIES D'UN FOTÒGRAF

Amigues i amics, tinc el plaer de convidar-vos a la conferència que donaré el proper dia 17 de novembre a les 19:00 h. 

A la biblioteca Lola Anglada, c/Rocafort, 236, jardins Montserrat. 08029 Barcelona







5 nov. 2010

A PEDALS PEL PAÍS SENUFO I EL PAÍS LOBI (I)

Des de les planes d’aquest blog vull retre homenatge als pioners en això d’escriure sobre viatges a la xarxa. Quan Internet, en el nostre país, encara estava en les beceroles i molta gent no disposava d’una connexió (i si la tenia anava a pas de tortuga coixa), va haver-hi alguns intents de crear webs dedicades al relat viatger. Una d’aquelles glorioses planes fou Ulises, creada i mantinguda pel periodista Jaume Codina. L’aventura durà poc, de 1996 a 1998, però aquell curt temps fou suficient per oferir al públic un bon nombre d’escrits, alguns de firmes de prestigi. Vaig tenir el privilegi de poder-hi publicar varis articles i ara us presento el darrer de tots ells –potser el trobareu fora d’època en algun aspecte- , però és el que s’escrivia llavors . Per no fer-me massa pesat el penjaré en dos capítols.




Descobrir una petita part de l’Àfrica Occidental des de una bicicleta de muntanya es una experiència única. L’aventura la comencem al redós del Golf de Guinea, a Costa d’Ivori. L’eclèctica ciutat d’Abidjan, on es barregen gratacels i els barris de barraques "bidon-villes", és la nostra porta d’entrada.
El primer contacte amb sol africà és sobre asfalt. Un curt recorregut des de l’hotel ens mena al port, on contemplem els resultats de l’espoliació. Milers de cadàvers d’immensos arbres esperen destins llunyans. Les fustes precioses lluiran en riques mansions de Nordamèrica, Europa i Japó, i al mateix temps els boscos tropicals aniran desapareixent. 
A les afores d’Abidjan observem un espectacle únic: els rentadors. En aigües poc profundes d’un riu s’amunteguen homes, dones i nens. Cada un disposa d’una pedra on renta una rere altra les peces que va traient d’un sac. Després, a la riba i damunt l’herba alineen la roba per assecar-la. És com un "patchwork" enorme i multicolor. Sentim curiositat de com s’ho fan per retornar cada peça al seu propietari, doncs no utilitzen cap senyal per distingir-les. 
La primera etapa de veritat ens porta fins a Grand Bassam. Són 40 km. de bona carretera entre Abidjan i la que fou en el seu temps capital colonial. Tot el recorregut és paral·lel a l’oceà i sota l’ombra de milers de cocoters. Ara, Gran Bassam és una ciutat fantasma, però encara conserva alguns dels nobles edificis governamentals. Els francesos la varen abandonar després de sofrir varies mortíferes epidèmies. Un hotelet de platja, fins i tot amb piscina, serà un dels nostres últims luxes del viatge. A més, aquí es menja un excel·lent marisc.
Ben tips i descansats encetem una etapa d’enllaç que per exigències de guió ens obliga a pujar les bicis en el vehicle de suport, així evitem un llarg tram de carretera fins a Yamoussoukro.
Yamoussoukro, la nova capital administrativa, construïda en plena selva és considerada la Brasilia d’Àfrica. D’aquesta ciutat, mena de miratge i excentricitat, ens sorprèn un edifici singular. Es tracta d’una rèplica exacta de la basílica del Vaticà. Les úniques diferències respecte a la seu Pontifícia son que en l’edifici africà les mesures sempre són més grans i els materials de construcció més luxosos. Així, per exemple, els terres són de marbre de Carrara, els seients són de fustes nobles, i cal veure els detalls que ofereix l’església als seus feligresos: en front de cada banc hi ha una sortida d’aire condicionat. Estorats de tanta disbauxa sense mesura, prenem  una de les grans avingudes que es perden a la selva ... Ben aviat deixem el vehicle de recolzament i comencem a pedalar.
            A la sortida de Tortiya, poblat situat a la riba del riu Bou, trobem un pont enfonsat. Cal creuar un rierol, és la nostra primera remullada. Després les patinades es succeeixen, doncs tot està embassat i l’argila que s’amaga sota les basses és molt relliscosa.
            El “campement” de Savadougou és un simple cobert, amb uns somiers protegits per mosquitera. L’espartà de l’allotjament queda compensat per la seva cuina. S’hi menja de pel·lícula.
            La següent etapa és la primera de les “antropològiques”. Visitem les mines i els campaments miners del riu Bou. Hi ha centenars de cercadors de diamants, són immigrants il·legals i la feina en teoria “clandestina”. Uns fan forats per tot arreu, altres renten amb la terra que s’ha remogut. Antiguament aquí va haver-hi una gran industria diamantífera, ara desmantellada. 
            El dia següent, encara a la mateixa regió, l’aprofitem per a realitzar un recorregut “trialer” por la selva, amb tornada en canoa al nostre campament. L’ensurt de la jornada és la presència d’hipopòtams en el curs del riu, els quals poden posar en perill les fràgils embarcacions.
            120 km de bona pista són els que ens separen de Korhogo, el centre més important dels Senufo. Durant el recorregut creuem interessants paratges: Natiiemboro, amb el bosc sagrat de Siolokaha, el lac Solomougou i l’àrea de fetitxes de Kakologo.




28 oct. 2010

GUIA DE SARDENYA: LES TOMBES DE GEGANTS

Enceto el blog en català amb una entrada sobre Sardenya. I ja que s’acosta el dia de difunts doncs escric sobre tombes.
La civilització nuràgica, la que dóna més caràcter a l’illa, va crear una forma d’enterrament  molt peculiar, se’n anomenen les “tombes de gegants”. Aquestes construccions funeràries són una evolució dels enterraments hipogeus i dels dolmens. L’estructura de la façana s’assembla al musell d’un toro, amb una gran pedra vertical central, la qual en ocasions presenta alguna decoració; a la seva base es troba una petita obertura que permet l’accés a  l’interior del sepulcre. A ambdós costats de la pedra central es col·locaven uns braços en forma corbada, formats per grans lloses planes clavades al terra. La part posterior del monument megalític era un cos rectangular amb coberta de pedra, de forma de volta que podia atènyer fins a vint metres de llarg y en prou feines dos d’ample. Aquesta part, situada darrera la pedra principal, era la sepultura col·lectiva. Per tota l’illa de Sardenya s’han excavat un total de 321 tombes de gegants, construïdes entre l’edat del bronze tardà i l’edat de ferro (aproximadament entre el 1.800 i el 700 a. C.). Els enterraments podien contenir entre vint i trenta esquelets, encara que se’n ha trobat algun amb més d’un centenar de cadàvers. També s’hi dipositaven aixovars funeraris, joies i recipients. Alguns dels exemplars més ben conservats són els de Coddu Vecchiu i Li Lolghi, a la província d’Olbia Tempio i el de S’Ena ‘E Thomes, a la província de Nuoro.  
                                          Tomba Coddu Vecchiu

                                         Tomba Li Lolghi

                                                       Tomba S’Ena ‘E Thomes