Avui us escric un article més llarg del que acostumo a
oferir-vos i és per descriure-us la darrera experiència viatgera. Com aquell
qui diu, encara estic ubicant-me de nou després d’un breu, però ben
aprofitat viatge al Nepal. Aquesta
vegada he tingut el plaer de fer de guia a un grup de persones que seguien com
a supporters als
participants de la primera Everest Trail Race, la majoria esposes, parents o amigues i amics dels corredors.
 |
| Swayambhunath |
Com sempre, el
Nepal ens ha acollit amb tots els seus problemes i mancances, però sobretot amb
la cordialitat de la seva gent i amb els
superbs paisatges de les muntanyes de l’Himàlaia. Un dels principals
inconvenients ha estat la climatologia. Quan, en teoria, a finals de la tardor
els cels nepalesos haurien d’haver estat nets de núvols, ben serens i d’un blau
intens, ens hem trobat amb molt fred i tot cobert, inclús amb precipitacions de
pluja i neu.
Ja el primer ensurt va ser quan l’avió que el
que havíem d’aterrar a Katmandú, després de voltar i voltar sobre la vertical
de l’aeroport, va haver de dirigir-se a Calcuta (Índia) per poder reposar
combustible. Amb forces hores de retard, finalment varen existir els mínims de
condicions per poder retornar als cels de Katmandú i també amb dubtes, esperant
un forat als núvols que permetés l’aterratge, ho varem fer ja molt entrada la
tarda. L’altre i greu problema derivat del mal temps fou el dia que havíem de
volar des de la capital fins a Lukla, on comença i acaba el trekking del Camp
Base de l’Everest. L’aeroport estava tancat per manca de visibilitat, condició que
va durar cinc dies. Això vol dir molta
gent esperant-se per poder volar fins a Lukla i el mateix passa per retornar a
Katmandú. L’única solució és poder llogar un helicòpter i creuar els dits,
esperant que et pugui deixar en algun indret ben a prop del lloc on comença el
trekking. I aquesta va ser l’opció que varem haver de triar després de passar
un dia sencer en la desballestada sala d’espera del vols domèstics de Katmandú.
Un viatge a Nepal
requereix com a mínim una acurada visita a la vall de Katmandú, en especial
quan s’hi va per primera vegada. Donat que el nostre viatge era una mica
limitat en temps, varem dedicar-nos només a recórrer alguns dels millors i més
representatius indrets de la capital i el seu entorn.
Per poder tenir una
idea global de la cultura del país varem visitar el temple de Swayambhunath
(també conegut com temple dels micos, per la gran quantitat de macacos que hi
ha) i així gaudir d’un monument budista de qualitat. Girant els molins d’oració
entorn a la gran stupa (monument
budista amb la representació dels ulls de Buda mirant als quatre punts
cardinals) que corona el temple. La visió hinduista la vam apreciar apropar-nos
al temple de Pashupatinath, junt al riu sagrat Bagmati.
 |
| La Puja a Pashupatinath |
En aquest temple
dedicat a Shiva tinguérem el privilegi de ser els únics turistes en la
celebració de la puja (adoració d’una
deïtat, en llengua sànscrita). Altres moments claus foren els recorreguts per
la Durbar square de Katmandú, amb tot el conjunt de temples i palaus; la
interessant visió de l’única deessa vivent del món, la Kumari, a la que varem
poder observar uns instants, però no fotografiar doncs està prohibit. Prop
d’aquesta plaça encara queda un dels darrers vestigis de l’època en que els hippies arribaven aquí per fumar tanta
marihuana com podien; d’aquells anys seixanta del passat segle ja només queda
el carrer Freak street, on hi havia pastisseries que feien fabulosos pastissos
de ganja (cannabis). Al sud de la
capital hi ha la població de Patan, on el viatger en prou feines té ulls per
poder admirar la quantitat de temples que hi ha a l’entorn de la seva Durbar square.
Com tants altres turistes varem quedar fascinats de tanta i tanta construcció
excepcional, on cada edifici, temple, pagoda o font estan carregats de
detalls. A Patan, una de les fites és el
temple Daurat, també anomenat del Mico Daurat, i evidentment allà varem anar
per immortalitzar-lo en les nostres fotos. Capítol important és el de les
compres al barri de Thamel, així com la degustació de la cuina local en varis
dels seus peculiars restaurants.
 |
| Temple del Mono Daurat a Patan |
Tal com he explicat
abans, el trekking l’havíem de començar a Lukla, però la climatologia va fer
que comencéssim al poblat de Surke (2.290 metres), lloc on, després de més
peripècies i en tres vols diferents
varen poder aterrar els helicòpters en un petit descampat. Sota un cel de plom,
varem recórrer el camí que ens separava de Phakding (2.610 m), on arribàvem de
nit. Caminar de fosc és inusual en els trekkings, però en aquest cas havíem de
cremar etapes si volíem complir amb el programa, ja que un dels objectius del
viatge, era coincidir en el final d’una de les etapes de l’Everest Trail Race,
i sobretot ser presents el dia en que finalitzava la cursa.
En dies successius ja
en plena la regió del Solu-Khumbu, seguírem per la vall del riu Dudh Koshi,
posant els peus en els mateixos camins que havien trepitjat Tenzing i Hillary l’any
1953 quan es dirigien a conquerir l’Everest. Circumval·làvem el manis (pedres gravades amb el mantra Om Mani Padme Hum), sempre per l’esquerra,
tal com es fa en aquestes terres; i quan trobàvem algun molí d’oració el fèiem
rodar amb força. Els àpats i el dormir quedaven solucionats aprofitant la xarxa
de lodges, allotjaments bàsics que es
troben arreu d’aquesta vall. A Monjo els nostres xerpes feren els tràmits per
poder entrar al Parc Nacional del Sagarmatha, zona de protecció avui en la
llista del Patrimoni Mundial de la Unesco.
 |
| Mani, pedres d'oració |
Namche Bazar (3.450
m), considerada capital del poble xerpa és punt obligat de descans i sobretot un
bon lloc per aclimatar-se. Avui, botigues de tot tipus i gran quantitat de lodges estan transformant poc a poc el
mític enclavament en la ruta cap a l’Everest en un centre turístic de primer
ordre. Per arribar fins aquí hem hagut de creuar diverses vegades el Dudh
Koshi, sempre per ponts penjants, algun d’ells verdaderament espectacular, com
el Larja Dodham, el qual permet salvar un engorjat a molts metres per sobre el
riu.
 |
| Pont Larja Dodham |
 |
| Namche Bazar |
 |
| L'Everest |
En el nostre curt
periple l’etapa reina, de fet dues etapes unides (forçada pel retard acumulat),
va ser la que sortia de Namche per enfilar-se fins al mirador de Hillary,
seguir cap al poble de Khumjung (3.780 m), anar fins al bonic poblat de Khunde
(3.840 m) i baixar tot seguit de nou cap a Namche, per seguir el descens fins a
Monjo (2.840 m). Aquesta llarga jornada, en la que cal superar forts desnivells
tant de pujada com de baixada, el premi està assegurat si el temps és clar. I
aquest cop els déus i deveses de l’Himàlaia en varen recompensar (tal vegada
moure tants molinets d’oració va funcionar). La visió de tot un reguitzell de
grans muntanyes nevades ens deixava sense alè. Els modestos cims de sis mil ens
semblaven gegantins, així el Thamserku (6.608 m), el Kangtega (6.685 m), el
Parchamo (6.273 m) o el mateix Thyangmoche (6.500 m) varen meravellar-nos, amb les
seves glaçares penjades o la fina silueta de les crestes. Però si ens va
encisar un cim, aquest fou el Ama Dablam (6.856 m) muntanya considerada com una
de les més belles de la terra. I si ens havíem impressionat amb aquests “modestos”
cims, veure en directe la piràmide de l’Everest (8.848 m) sobresortint darrera
la paret del Lhotse (8.414 m) ens feu
emmudir. Quan un vol descriure l’arrenglerament d’aquest colossos nevats, és
quan un s’adona que li falten paraules. La sensació de grandiositat supera
qualsevol mot o vocable que pugui narrar amb fidelitat l’espectacle, cal que hi
aneu, si no ho veieu és impossible fer-vos-en una idea aproximada del que és.
 |
| L'Ama Dablam vist des de Khumjung |
En el gompa (monestir budista) de Khumjung tinguérem
l’oportunitat de veure l’únic vestigi que queda del ieti. Conservat en una
vitrina de vidre, i dins d’una caixa forta, es guarda el cuir cabellut que s’atribueix
a l’home de les neus. Hi haurà qui s’ho cregui i qui pugui pensar que és pel de
iac, en tot cas és una evidència que en aquelles altes terres la gent segueix creient
en l’existència de l’abominable ieti.
Esgotats després de
la llarga etapa arribem a Monjo amb el temps just de veure arribar a meta de la
quarta etapa als corredors de l’Everest Trail Race. I nosaltres que ens sentim
cansats, què hem de pensar d’aquests súper-atletes, homes i dones, que s’han
aventurat a seguir l’exigent itinerari de la cursa de muntanya. Són 25.000
metres de desnivells continuats durant 160 km i que s’han de salvar en només
sis dies, carregats amb l’equipatge que els ha de fer autosuficients durant el
recorregut de la cursa. Si em faltaven paraules per descriure el paisatge,
tampoc en tinc per fer un retrat dels esportistes amb els quals tenim ocasió de
conviure durant unes hores. Són gent especial, amb un esperit de superació increïble
i que malgrat estar en plena competició mantenen un fair-play envejable.
Una nova etapa ens
porta primer fins a Cheplung (2.678 m), on s’inicia l’ascensió cap a Lukla
(2.840 m) destí final de la jornada. En aquesta població és on l’endemà
finalitzava l’Everest Trail Race i tots nosaltres estàvem frisosos per estar
presents a l’arribada. Així, amb la tensió de l’espera varem dedicar les hores
a observar com aterraven els avions en l’aeroport Tenzing-Hillary de Lukla. De
fet la població ha crescut a l’entorn de la precària pista, considerada una de les
més perilloses del món (hi ha qui diu que és l’aeroport de més difícil
aterratge de tots), l’asfalt només té 460 metres de llarg, però cal aclarir que
no és plana, sinó que fa un pendent acusat i per un extrem acaba amb una muntanya
i per l’altre amb un profund precipici.
 |
| L'arribada de l'ETR a Lukla |
L’epíleg del
viatge, a més de l’aventura de volar des de Lukla a Katmandú, fou presenciar l’arribada
de la imposant cursa de l’Himàlaia. Molts dels espectadors pudíem pensar que veuríem
arribar a un grup d’atletes exhausts, rebentats de tanta pujada i baixada i
després de tants kilòmetres. L’admiració cap a aquestes persones va augmentar
quan vaig poder veure com, un a un, s’aproximaven corrent per la costa que
porta a Lukla, i anaven creuant la meta amb un ampli somriure. És evident que
la classificació importa, no en va es tracta d’una cursa (us adjunto l’enllaç
dels resultats: ETR), però el que més em va sorprendre és la companyonia entre
participants, difícil de trobar en altres esports. Una altre aspecte que val la
pena remarcar, és que tota la gent que formaven part de l’organització de la
cursa eren voluntaris, des dels metges als cronometradors i a les persones que
es cuidaven dels controls i avituallaments. Poc puc afegir per narrar l’alegria
de les persones que em varen acompanyar durant el trekking, quan veien als seus
marits, amics i amigues, al moment de creuar l’arribada d’una cursa com aquesta.
I després de sentir el comentaris dels participants a l’ETR, alabant la
perfecta organització, malgrat els inconvenients de la meteorologia, només em queda que encoratjar-vos a participar
a l’edició del 2012.
La visita a
Jiuzhaigou es pot complementar a la perfecció amb un recorregut pel parc
Huanglong, situat a la mateixa regió i accessible des del mateix aeroport.
Huanglong també està inscrit en les llistes del Patrimoni Mundial. Algun dia
també us parlaré amb més detall d’aquest parc.
