26 dic 2011

GUIA DE XINA – El Patrimoni Mundial de la Unesco (VI)


REGIÓ PANORÀMICA I HISTÒRICA DE JIUZHAIGOU

A la Xina hi ha representats quasi tots els paisatges del planeta: deserts de sorra i de pedra, jungles tropicals, boscos boreals, serralades gegantines, manglars, i així una llarga i variada mostra de panorames. De entre tots ells es fa difícil decidir quin és el més espectacular. Avui, us en vull mostrar un que conté tots els elements que conformen el que seria el paisatge ideal xinès, amb muntanyes, llacs, salts d’aigua, boires i densos boscos: el parc de Jiuzhaigou.

Per trobar el parc de Jiuzhaigou cal anar uns 330 kilòmetres al nord de Chengdu, la capital de la província de Sichuan, pràcticament a la zona central de la Xina. Un modern aeroport permet apropar-nos a menys de setanta kilòmetres del parc. El conjunt paisatgístic va ser inclòs en la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 1992.

Jiuzhaigou significa “els nou caserius de la vall” i fa referència als nou poblets d’ètnia tibetana que es troben en les vessants de les muntanyes i valls circumdants. 

Jiuzhaigou ocupa 72.000 hectàrees, situades en la vessant nord de la serralada del Min Shan, muntanyes de neus perpètues que arriben als 5.588 metres en el cim del Xuebao Ding. La proximitat de Jiuzhaigou a les plaques tectòniques Qinghai – Tibet i la del Yangtse fa que la creuin  varies línees de falla, al llarg dels segles els terratrèmols han anat dibuixant part del terreny i del paisatge. L’altre gran arquitecte de la geologia del lloc és el tipus de terreny calcari, facilitant el relleu càrstic, obra dels efectes de l’erosió glacial i hidrològica.

L’aigua és la principal protagonista del lloc. Almenys hi ha 108 llacs, alguns dels quals estan formant un escalonat de terrasses separades per vetes de tova. Els llacs Shuzheng presenta una correlació de 19 llacs enllaçats i el conjunt del Nuorilang és format per 18 llacs units. Una de les característiques que més crida l’atenció és que l’aigua de tots aquests llacs és d’una transparència insòlita.
Així, segons la coloració de les sorres del fons dels llacs, cada un d’ells pren una aparença diferent, des de els blaus cobalt als turqueses més purs. Els desnivells del terreny han propiciat l’aparició de salts d’aigua, algun d’ells impressionant, com el del llac Panda (Xionguashai), el qual es precipita formant una cataracta d’una altura de 78 metres. Una altre d’aquests salts d’aigua és el anomenat “Allau de les perles” (Zhengzhutan), una caiguda de 28 metres d’altura i una cortina d’aigua d’una amplada que arriba als 310 metres.


La flora presenta la típica variació altitudinal, amb boscos mixtes de coníferes i caducifolis a la part baixa, passant per praderies alpines i boscos de coníferes en les parts altes fins a arribar la zona de les neus perpètues. Hi ha plantes són endèmiques del lloc, de la mateix manera que n’hi ha d’interès medicinal. Aquest tipus de vegetació, associada amb la peculiar disposició de les valls i les inclinades vessants de les muntanyes, ha propiciat l’existència d’una fauna variada i espectacular. Només d’aus se’n han comptabilitzat 141 especies. Els mamífers són un altre dels tresors de Jiuzhaigou, doncs aquí hi ha un dels pocs santuaris de l’ós panda gegant. També hi ha la presencia del mono daurat de nas xato (rhinopitecus roxellana), animal en perill d’extinció, i del takin de Sichuan (Budorcas taxicolor), un bòvid que presenta un pelatge espectacular.

La visita a Jiuzhaigou es pot complementar a la perfecció amb un recorregut pel parc Huanglong, situat a la mateixa regió i accessible des del mateix aeroport. Huanglong també està inscrit en les llistes del Patrimoni Mundial. Algun dia també us parlaré amb més detall d’aquest parc.

12 dic 2011

Everest Trail Race


Avui us escric un article més llarg del que acostumo a oferir-vos i és per descriure-us la darrera experiència viatgera. Com aquell qui diu, encara estic ubicant-me de nou després d’un breu, però ben aprofitat  viatge al Nepal. Aquesta vegada he tingut el plaer de fer de guia a un grup de persones que seguien com a supporters als participants de la primera Everest Trail Race, la majoria esposes, parents  o amigues i amics dels corredors.
Swayambhunath
Com sempre, el Nepal ens ha acollit amb tots els seus problemes i mancances, però sobretot amb la cordialitat de la seva gent i  amb els superbs paisatges de les muntanyes de l’Himàlaia. Un dels principals inconvenients ha estat la climatologia. Quan, en teoria, a finals de la tardor els cels nepalesos haurien d’haver estat nets de núvols, ben serens i d’un blau intens, ens hem trobat amb molt fred i tot cobert, inclús amb precipitacions de pluja i neu.

 Ja el primer ensurt va ser quan l’avió que el que havíem d’aterrar a Katmandú, després de voltar i voltar sobre la vertical de l’aeroport, va haver de dirigir-se a Calcuta (Índia) per poder reposar combustible. Amb forces hores de retard, finalment varen existir els mínims de condicions per poder retornar als cels de Katmandú i també amb dubtes, esperant un forat als núvols que permetés l’aterratge, ho varem fer ja molt entrada la tarda. L’altre i greu problema derivat del mal temps fou el dia que havíem de volar des de la capital fins a Lukla, on comença i acaba el trekking del Camp Base de l’Everest. L’aeroport estava tancat per manca de visibilitat, condició que va durar cinc dies.  Això vol dir molta gent esperant-se per poder volar fins a Lukla i el mateix passa per retornar a Katmandú. L’única solució és poder llogar un helicòpter i creuar els dits, esperant que et pugui deixar en algun indret ben a prop del lloc on comença el trekking. I aquesta va ser l’opció que varem haver de triar després de passar un dia sencer en la desballestada sala d’espera del vols domèstics de Katmandú.

Un viatge a Nepal requereix com a mínim una acurada visita a la vall de Katmandú, en especial quan s’hi va per primera vegada. Donat que el nostre viatge era una mica limitat en temps, varem dedicar-nos només a recórrer alguns dels millors i més representatius indrets de la capital i el seu entorn.

Per poder tenir una idea global de la cultura del país varem visitar el temple de Swayambhunath (també conegut com temple dels micos, per la gran quantitat de macacos que hi ha) i així gaudir d’un monument budista de qualitat. Girant els molins d’oració entorn a la gran stupa (monument budista amb la representació dels ulls de Buda mirant als quatre punts cardinals) que corona el temple. La visió hinduista la vam apreciar apropar-nos al temple de Pashupatinath, junt al riu sagrat Bagmati.
La Puja a Pashupatinath
En aquest temple dedicat a Shiva tinguérem el privilegi de ser els únics turistes en la celebració de la puja (adoració d’una deïtat, en llengua sànscrita). Altres moments claus foren els recorreguts per la Durbar square de Katmandú, amb tot el conjunt de temples i palaus; la interessant visió de l’única deessa vivent del món, la Kumari, a la que varem poder observar uns instants, però no fotografiar doncs està prohibit. Prop d’aquesta plaça encara queda un dels darrers vestigis de l’època en que els hippies arribaven aquí per fumar tanta marihuana com podien; d’aquells anys seixanta del passat segle ja només queda el carrer Freak street, on hi havia pastisseries que feien fabulosos pastissos de ganja (cannabis). Al sud de la capital hi ha la població de Patan, on el viatger en prou feines té ulls per poder admirar la quantitat de temples que hi ha a l’entorn de la seva Durbar square. Com tants altres turistes varem quedar fascinats de tanta i tanta construcció excepcional, on cada edifici, temple, pagoda o font estan carregats de detalls.  A Patan, una de les fites és el temple Daurat, també anomenat del Mico Daurat, i evidentment allà varem anar per immortalitzar-lo en les nostres fotos. Capítol important és el de les compres al barri de Thamel, així com la degustació de la cuina local en varis dels seus peculiars restaurants.
Temple del Mono Daurat a Patan
Tal com he explicat abans, el trekking l’havíem de començar a Lukla, però la climatologia va fer que comencéssim al poblat de Surke (2.290 metres), lloc on, després de més peripècies i  en tres vols diferents varen poder aterrar els helicòpters en un petit descampat. Sota un cel de plom, varem recórrer el camí que ens separava de Phakding (2.610 m), on arribàvem de nit. Caminar de fosc és inusual en els trekkings, però en aquest cas havíem de cremar etapes si volíem complir amb el programa, ja que un dels objectius del viatge, era coincidir en el final d’una de les etapes de l’Everest Trail Race, i sobretot ser presents el dia en que finalitzava la cursa.

En dies successius ja en plena la regió del Solu-Khumbu, seguírem per la vall del riu Dudh Koshi, posant els peus en els mateixos camins que havien trepitjat Tenzing i Hillary l’any 1953 quan es dirigien a conquerir l’Everest. Circumval·làvem el manis (pedres gravades amb el mantra Om Mani Padme Hum), sempre per l’esquerra, tal com es fa en aquestes terres; i quan trobàvem algun molí d’oració el fèiem rodar amb força. Els àpats i el dormir quedaven solucionats aprofitant la xarxa de lodges, allotjaments bàsics que es troben arreu d’aquesta vall. A Monjo els nostres xerpes feren els tràmits per poder entrar al Parc Nacional del Sagarmatha, zona de protecció avui en la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco.

Mani, pedres d'oració
Namche Bazar (3.450 m), considerada capital del poble xerpa és punt obligat de descans i sobretot un bon lloc per aclimatar-se. Avui, botigues de tot tipus i gran quantitat de lodges estan transformant poc a poc el mític enclavament en la ruta cap a l’Everest en un centre turístic de primer ordre. Per arribar fins aquí hem hagut de creuar diverses vegades el Dudh Koshi, sempre per ponts penjants, algun d’ells verdaderament espectacular, com el Larja Dodham, el qual permet salvar un engorjat a molts metres per sobre el riu.
Pont Larja Dodham
Namche Bazar


L'Everest

En el nostre curt periple l’etapa reina, de fet dues etapes unides (forçada pel retard acumulat), va ser la que sortia de Namche per enfilar-se fins al mirador de Hillary, seguir cap al poble de Khumjung (3.780 m), anar fins al bonic poblat de Khunde (3.840 m) i baixar tot seguit de nou cap a Namche, per seguir el descens fins a Monjo (2.840 m). Aquesta llarga jornada, en la que cal superar forts desnivells tant de pujada com de baixada, el premi està assegurat si el temps és clar. I aquest cop els déus i deveses de l’Himàlaia en varen recompensar (tal vegada moure tants molinets d’oració va funcionar). La visió de tot un reguitzell de grans muntanyes nevades ens deixava sense alè. Els modestos cims de sis mil ens semblaven gegantins, així el Thamserku (6.608 m), el Kangtega (6.685 m), el Parchamo (6.273 m) o el mateix Thyangmoche (6.500 m) varen meravellar-nos, amb les seves glaçares penjades o la fina silueta de les crestes. Però si ens va encisar un cim, aquest fou el Ama Dablam (6.856 m) muntanya considerada com una de les més belles de la terra. I si ens havíem impressionat amb aquests “modestos” cims, veure en directe la piràmide de l’Everest (8.848 m) sobresortint darrera la paret del Lhotse (8.414 m)  ens feu emmudir. Quan un vol descriure l’arrenglerament d’aquest colossos nevats, és quan un s’adona que li falten paraules. La sensació de grandiositat supera qualsevol mot o vocable que pugui narrar amb fidelitat l’espectacle, cal que hi aneu, si no ho veieu és impossible fer-vos-en una idea aproximada del que és.
L'Ama Dablam vist des de Khumjung
En el gompa (monestir budista) de Khumjung tinguérem l’oportunitat de veure l’únic vestigi que queda del ieti. Conservat en una vitrina de vidre, i dins d’una caixa forta, es guarda el cuir cabellut que s’atribueix a l’home de les neus. Hi haurà qui s’ho cregui i qui pugui pensar que és pel de iac, en tot cas és una evidència que en aquelles altes terres la gent segueix creient en l’existència de l’abominable ieti.

Esgotats després de la llarga etapa arribem a Monjo amb el temps just de veure arribar a meta de la quarta etapa als corredors de l’Everest Trail Race. I nosaltres que ens sentim cansats, què hem de pensar d’aquests súper-atletes, homes i dones, que s’han aventurat a seguir l’exigent itinerari de la cursa de muntanya. Són 25.000 metres de desnivells continuats durant 160 km i que s’han de salvar en només sis dies, carregats amb l’equipatge que els ha de fer autosuficients durant el recorregut de la cursa. Si em faltaven paraules per descriure el paisatge, tampoc en tinc per fer un retrat dels esportistes amb els quals tenim ocasió de conviure durant unes hores. Són gent especial, amb un esperit de superació increïble i que malgrat estar en plena competició mantenen un fair-play envejable.

Una nova etapa ens porta primer fins a Cheplung (2.678 m), on s’inicia l’ascensió cap a Lukla (2.840 m) destí final de la jornada. En aquesta població és on l’endemà finalitzava l’Everest Trail Race i tots nosaltres estàvem frisosos per estar presents a l’arribada. Així, amb la tensió de l’espera varem dedicar les hores a observar com aterraven els avions en l’aeroport Tenzing-Hillary de Lukla. De fet la població ha crescut a l’entorn de la precària pista, considerada una de les més perilloses del món (hi ha qui diu que és l’aeroport de més difícil aterratge de tots), l’asfalt només té 460 metres de llarg, però cal aclarir que no és plana, sinó que fa un pendent acusat i per un extrem acaba amb una muntanya i per l’altre amb un profund precipici.
L'arribada de l'ETR a Lukla
L’epíleg del viatge, a més de l’aventura de volar des de Lukla a Katmandú, fou presenciar l’arribada de la imposant cursa de l’Himàlaia. Molts dels espectadors pudíem pensar que veuríem arribar a un grup d’atletes exhausts, rebentats de tanta pujada i baixada i després de tants kilòmetres. L’admiració cap a aquestes persones va augmentar quan vaig poder veure com, un a un, s’aproximaven corrent per la costa que porta a Lukla, i anaven creuant la meta amb un ampli somriure. És evident que la classificació importa, no en va es tracta d’una cursa (us adjunto l’enllaç dels resultats: ETR), però el que més em va sorprendre és la companyonia entre participants, difícil de trobar en altres esports. Una altre aspecte que val la pena remarcar, és que tota la gent que formaven part de l’organització de la cursa eren voluntaris, des dels metges als cronometradors i a les persones que es cuidaven dels controls i avituallaments. Poc puc afegir per narrar l’alegria de les persones que em varen acompanyar durant el trekking, quan veien als seus marits, amics i amigues, al moment de creuar l’arribada d’una cursa com aquesta. I després de sentir el comentaris dels participants a l’ETR, alabant la perfecta organització, malgrat els inconvenients de la meteorologia,  només em queda que encoratjar-vos a participar a l’edició del 2012.

17 oct 2011

MUZTAG ATA, el pare de les muntanyes de gel

 Un dia em vaig enamorar d’una muntanya. Va ser un amor a primera vista, i amb el temps la meva estima vers ella es va veure recompensada.

El Muztag Ata
Corria el ja llunyà 1988, feia una mica més d’un any que s’havia obert el transit la que ara és la mítica Karakorum Highway, una sinuosa carretera que s’enfila des del Pakistan seguint la vall del riu Indus cap al Khunjerab Pass (4.901 m), frontera amb Xina. De baixada cap a Kashgar, ja al Xinjiang xinès, una averia en l’atrotinat autobús de línea ens va tenir a tot el passatge durant varies hores a sol i serena. Just davant nostre s’alçava una muntanya colossal, preciosa, atraient.
Mirant-me els seus vessants nevats anava traçant una imaginaria via d’ascens i la  corresponent baixada. En arribar a Kashgar, després de moltes peripècies aconseguia un permís per poder pujar l’any següent a aquella muntanya que m’havia encisat: el Muztag Ata. Així, el juliol de 1989 un nombrós grup d’amics férem el peregrinatge a través del Pakistan i amb èxit pujarem i baixàrem esquiant aquell anhelat cim. El triomf va ser total: de divuit expedicionaris disset al cim; dues noies aconseguien el rècord estatal femení d’altura i a més vàrem col·laborar en el rescat d’un austríac que s’havia perdut, el trobàrem dins una esquerda i va poder salvar la vida.

El Khunjerab Pass
Aproximant-nos al Muztag Ata
L’experiència em va captivar tant que l’any següent repetia, aquest cop fent de guia per l’agència de viatges Muztag, pujant de nou al cim amb  uns catalans, una parella de  bascos i dues andaluses. I per si encara no en tingués prou, l’any 1991 refeia la Karakorum Highway, aquest cop en bicicleta, junt a un grup de ciclistes i acompanyant a un equip de Televisió Espanyola que filmava un programa anomenat “Alatul”. L’expedició ciclista també era organitzada per Muztag Viatges. L’atracció del Muztag Ata era tanta que havíem planejat pujar fins al camp base, i així ho vàrem fer, encara que cal dir que l’esforç per pujar amb les bicis fins els 4.420 m d’altura fou considerable.
Pujant amb bici cap el camp base
Què, com i quan?

Desert i gels


Pujada al camp base
El Muztag Ata, Muztagh Ata o Muztagata de 7.546 m és el tercer cim en altura del Kun Lun. El Kun Lun és una de les grans serralades asiàtiques, amb quasi 2.500 km de llargària (el Pirineu, d’Hendaya al cap de Creus en té 432 km). El cim més alt és el Kongur, amb 7.723 m  i el segueix el Kongur-Tiube de 7.595. Aquesta llarguíssima cadena muntanyosa quasi envolta pel nord-oest l’altiplà tibetà i l’aïlla del desert de Taklamakan. En el seu extrem sud s’ajunta amb la serralada del Karakorum i en l’extrem més occidental conflueix amb les muntanyes del Pamir. Just aquí, quan s’albiren les serres del Pamir a ponent és on es troba el Muztag Ata. Per carretera és a 235 km al sud de Kasghar, en plena Ruta de la Seda. El nom Muztag Ata significa en la llengua uigur “pare de les muntanyes de gel”.

Pujant al camp I
El Muztag Ata està format per dues muntanyes dividides per un profund tall. Aquesta forma s’explica a partir d’un antiga llegenda: “Una bella princesa s’enamorà del príncep de les neus, que habitava en el cim del Qogir (el K2). Els embadalits amants es citaven en el Muztag Ata, però un dia, el pare del noi, que desaprovava el romanç, va agafar un pal i d’un fort cop a la muntanya va separar-la en dos cims i cada amant va quedar-se en un d’ells. Des d’aquell moment la princesa no va parar de plorar i les llàgrimes que va vessar es convertiren en la neu que cobreix de manera perpètua la muntanya i en les glaceres que baixen pels vessants i s’internen al desert”.

Camp I


Camí del camp 2
Camp 2
Per les seves característiques, amb manca de pendents acusades i obstacles rocallosos, el Muztag Ata és la millor muntanya del món superior als 7.500 m per la pràctica de l’esquí de travessa. Els esportistes poden baixar esquiant des del mateix cim fins on acaba la neu. Una altra manera pràctica d’ascendir-hi és amb raquetes. Les problemàtiques que es presenten als alpinistes es cenyeix als afectes de l’altura, els perills de les esquerdes amagades i l’aparició sobtada de boira. Els pitjors accidents s’han donat per males condicions de visibilitat i alguns alpinistes s’han perdut en les amples pales que hi ha prop del cim.

L'autor al cim del Muztag Ata
Baixant del cim per la neu pols
La millor època per afrontar l’ascensió és entre mitjans de juliol i finals d’agost. L’estratègia de l’atac ha d’anar en funció de si es puja a peu i raquetes o bé amb esquís. Les persones ben entrenades i aclimatades, si ascendeixen amb esquís poden limitar la pujada a dos camps d’altura: un primer situat als 5.560 m i el segon sobre els 6.600 m (no hi ha problemes d’espai on posar les tendes). Els que pugin amb raquetes el més convenient és instal·lar un primer camp on comença la neu perpètua (aprox. 5.430 m), un segon camp a un 6.200 m i un darrer a un 6.750 m. De totes maneres el més important és tenir el màxim de dies disponibles per l’aclimatació i algun dia més de reserva per si hi hagués mal temps. Els programes que s’ofereixen a vegades són massa curts i forcen als alpinistes a cremar etapes, provocant que no sempre s’aconsegueixi l’aclimatació necessària –cal recordar que el cim, malgrat ser fàcil, està per sobre els 7.500 m-, millor pagar uns pocs euros de més per uns dies addicionals, encara que en el millor cas un s’adapti bé a l’altura i no hi hagi tempestes i després s’hagi de malgastar aquestes jornades al camp base, a que no s’aconsegueixi el cim per ajustar massa les etapes i pujar mal aclimatats.
Entre esquerdes

Mercat de Kasghar

I amb el cim a la butxaca, la millor manera de celebrar-ho és anar a Kashgar i gaudir de l’espectacle de seu mercat setmanal dels dissabtes. Potser, caminat entre els camells, cabres, cavalls, parades de menjar i de roba, un es senti una mica transportat en els temps en que la Ruta de la Seda era la principal via comercial del planeta.