Isfahan és una de les fites per als que viatgen a l'Iran. L'abundància, diversitat i magnificència dels monuments i el clima benigne, són atractius més que suficients, però si a tot això li sumem la variada oferta en artesania que trobem en els basars i sobretot la gentilesa de la seva gent, és evident que Isfahan és una destinació que mereix ser recorreguda i viscuda amb tranquil·litat i deteniment. El cor de la ciutat, la plaça Naghsh-i-Jahan (plaça de l'Imam) i el seu entorn més proper, són des de l'any 1979 un Bé Cultural inclòs en el catàleg del Patrimoni Mundial de la Unesco.
És innegable que aquesta plaça és una cosa fora del comú. És de forma rectangular, molt allargada i orientada de nord-nordoest a sud-sudest. Mesura 510 metres de llarg per 165 d'ample, el que la converteix en una de les més grans del món. Va ser construïda per ordres del monarca Sha Abbas I el 1612, i es troba completament urbanitzada, seguint un ordre perfecte que només queda trencat per quatre monuments d'excepció. L'harmonia del conjunt ve marcada per una façana correguda de dos pisos d'altura, la planta baixa està formada per centenars de portes idèntiques, totes rematades per l'arc persa. El pis superior, de les mateixes dimensions, segueix amb la tònica de la planta inferior, aquí en comptes de portes són balcons formant un arc persa igual al dels baixos.
Els elements que trenquen la unitat estètica de la plaça, són un contrapunt meravellós, cadascun d'ells amb la seva pròpia personalitat. A la banda nord destaca el portal Qaisarieh, el qual dóna accés a un dels més bells basars de la terra. El flanc sud es troba ocupat per la mesquita de l'Imam, una obra excepcional en la història de l'arquitectura. En el costat oest, en el seu terç sud, s'eleva majestuós el palau Ali Qapu, i just a la part oposada de la plaça, quasi volent passar desapercebuda, hi ha la portada de la mesquita Lotfollah, però per sobre sobresurt la seva esplèndida cúpula.
La plaça, abans de l'arribada de Sha Abbas I era un territori descampat que s'obria al costat d'uns jardins imperials anomenats Naqsh-i Jahan, que significa "Imatge del Món". La intenció del monarca era urbanitzar la ciutat cap al riu. Després, i fins a la Revolució, la plaça es va dir Meidan-i Sha, (plaça Reial). El lloc, durant el regnat safàvida, estava destinat a magnes esdeveniments, però és famosa la seva utilització com a camp de polo. En els extrems de la plaça, davant de la mesquita de l'Imam i davant del basar, es poden veure els pilars de marbre que servien de porteries.
Actualment la plaça és la major concentració de botigues d'artesania del país. Aquí trobem negocis d'antiquaris, llocs de venda de llautó esmaltat, una de les produccions locals amb més fama i els artesans són autèntics virtuosos en el domini de la tècnica; catifes, numismàtica, tapissos, ceràmica i una infinitat d'articles pensats per al turista , des de les típiques postals a exquisits treballs de miniatura.*
Actualment la plaça és la major concentració de botigues d'artesania del país. Aquí trobem negocis d'antiquaris, llocs de venda de llautó esmaltat, una de les produccions locals amb més fama i els artesans són autèntics virtuosos en el domini de la tècnica; catifes, numismàtica, tapissos, ceràmica i una infinitat d'articles pensats per al turista , des de les típiques postals a exquisits treballs de miniatura.*
*Text extret del llibre: RUMBO A IRAN, de Toni Vives. Editorial Laertes.
