28 ene. 2011

GUIA D’IRAN: LA PLAÇA DE L'IMAM A ISFAHAN

Isfahan és una de les fites per als que viatgen a l'Iran. L'abundància, diversitat i magnificència dels monuments i el clima benigne, són atractius més que suficients, però si a tot això li sumem la variada oferta en artesania que trobem en els basars i sobretot la gentilesa de la seva gent, és evident que Isfahan és una destinació que mereix ser recorreguda i viscuda amb tranquil·litat i deteniment. El cor de la ciutat, la plaça Naghsh-i-Jahan (plaça de l'Imam) i el seu entorn més proper, són des de l'any 1979 un Bé Cultural inclòs en el catàleg del Patrimoni Mundial de la Unesco.


És innegable que aquesta plaça és una cosa fora del comú. És de forma rectangular, molt allargada i orientada de nord-nordoest a sud-sudest. Mesura 510 metres de llarg per 165 d'ample, el que la converteix en una de les més grans del món. Va ser construïda per ordres del monarca Sha Abbas I el 1612, i es troba completament urbanitzada, seguint un ordre perfecte que només queda trencat per quatre monuments d'excepció. L'harmonia del conjunt ve marcada per una façana correguda de dos pisos d'altura, la planta baixa està formada per centenars de portes idèntiques, totes rematades per l'arc persa. El pis superior, de les mateixes dimensions, segueix amb la tònica de la planta inferior, aquí en comptes de portes són balcons formant un arc persa igual al dels baixos.



Els elements que trenquen la unitat estètica de la plaça, són un contrapunt meravellós, cadascun d'ells amb la seva pròpia personalitat. A la banda nord destaca el portal Qaisarieh, el qual dóna accés a un dels més bells basars de la terra. El flanc sud es troba ocupat per la mesquita de l'Imam, una obra excepcional en la història de l'arquitectura. En el costat oest, en el seu terç sud, s'eleva majestuós el palau Ali Qapu, i just a la part oposada de la plaça, quasi volent passar desapercebuda, hi ha la portada de la mesquita Lotfollah, però per sobre sobresurt la seva esplèndida cúpula.



La plaça, abans de l'arribada de Sha Abbas I era un territori descampat que s'obria al costat d'uns jardins imperials anomenats Naqsh-i Jahan, que significa "Imatge del Món". La intenció del monarca era urbanitzar la ciutat cap al riu. Després, i fins a la Revolució, la plaça es va dir Meidan-i Sha, (plaça Reial). El lloc, durant el regnat safàvida, estava destinat a magnes esdeveniments, però és famosa la seva utilització com a camp de polo. En els extrems de la plaça, davant de la mesquita de l'Imam i davant del basar, es poden veure els pilars de marbre que servien de porteries.
Actualment la plaça és la major concentració de botigues d'artesania del país. Aquí trobem negocis d'antiquaris, llocs de venda de llautó esmaltat, una de les produccions locals amb més fama i els artesans són autèntics virtuosos en el domini de la tècnica; catifes, numismàtica, tapissos, ceràmica i una infinitat d'articles pensats per al turista , des de les típiques postals a exquisits treballs de miniatura.*


*Text extret del llibre: RUMBO A IRAN, de Toni Vives. Editorial Laertes.

20 ene. 2011

GUIA DE LA XINA - El Patrimoni Mundial de la Unesco (II)



En l'anterior lliurament us descric el Palau Imperial de Beijing, un dels que conforma el lloc de Unesco anomenat Palaus Imperials xinesos. Avui em referiré al menys conegut dels dos monuments, ubicat a la rica ciutat de Shenyang.
Us situo: Shenyang està situada 631 km en línia recta, al nord-est de Beijing, prop de la frontera de Corea del Nord. És la capital de la província de Liaoning i davant els nostres ulls es mostra com una urbs molt ordenada i neta, tot i ser el major centre industrial del nord xinès no costaner i dels seus gairebé sis milions d'habitants. Durant segles va ser el centre polític dels manxús i allí va néixer l'última dinastia, la Qing, el 1616. I va ser el primer emperador Qing, Tian Mian (1616 - 1626) qui va iniciar les obres del palau. Shenyang va ser la capital de la Xina durant gairebé tres dècades. En 1644 els manxús van conquerir Beijing i aquesta ciutat va recuperar la seva capitalitat.

ELS PALAUS IMPERIALS DE BEIJING I SHENYANG (segona part)


L’any 2004, la Unesco va decidir ampliar el lloc Palau Imperial de Beijing amb el també Palau Imperial de Shenyang. La seva construcció es va iniciar en 1625. Va ser creat com a residència de l'emperador Tian Ming, posteriorment el va habitar Tiancong. Tots dos emperadors manxú van ser els predecessors de la dinastia Qing. Un cop l'última dinastia xinesa va estar assentada a Beijing, es va continuar engrandint el palau, en especial durant el mandat de Qianlong.

 La seva planta recorda a la Ciutat Prohibida de Beijing, però amb unes dimensions sensiblement menors, la superfície total és de 60.000 m2. Presenta tres blocs: l'oriental, el central i l'occidental, la entrada es fa pel costat oriental. Les construccions més notables del primer bloc són el saló Dazhong i el quiosc Shiwang. Aquest últim edifici és el més característic de tot el palau, es troba aïllat en el centre d'un gran pati, precedit a cada costat per quatre pavellons disposats com si fossin tendes en un campament militar. El saló és de planta octogonal, construït sobre un basament i amb una coberta doble de teula groga. A l'interior hi ha el recarregat tron imperial; des d'aquí l'emperador presidia els actes més destacats. El quiosc Shiwang era ocupat per prínceps i caps militars.




Del bloc central destaquen el saló Chongzheng i el palau del Fènix, i darrere, a un nivell superior, el palau Qingning, lloc destinat a emperadrius i concubines. En el bloc occidental es troba el pavelló Wenshu, amb tres pisos a l'interior però només dos en la seva façana. Va ser construït per ordre expressa de Qianlong per albergar una biblioteca, on es van reunir els quatre llibres que recollien tota la saviesa xinesa del moment (els quatre llibres representaven de fet més de 30.000 volums). El palau compta també amb altres peces d'art com ara: obres cal·ligràfiques de mestres de les dinasties Ming i Qing, porcellanes i estris lacats *

 
* Text extret del llibre: RUMBO A CHINA, de Toni Vives i Josep Giró. Editorial Laertes.


 

11 ene. 2011

GUIA DE XINA El Patrimoni Mundial de la UNESCO (I)

Uf!, per fi,  s’han acabat les Festes. Amb tant sopar, gatzara, trobades familiars i amb velles amistats, a més a més de la ressaca i les menges difícils de pair, han anat passant els dies i en prou feines ha quedat temps per escriure res. Però, ja està. Fins els Nadals propers. Ara ja no hi ha excusa per tornar a actualitzar el bloc. Per començar l’any us faig una descripció del que és el primer Patrimoni Mundial que s’atorgà a la Xina.  
ELS PALAUS IMPERIALS DE BEIJING I SHENYANG (primera part)
                                                        Palau Imperial de Beijing
                                                        Palau Imperial de Shenyang
Tots recordem les imatges cinematogràfiques en les que es mostra la proclamació de l’Emperador Puyi, l’any 1908, el darrer de la dinastia Qing i també l’últim monarca xinès. Per refrescar la memòria, aquestes imatges les veiérem en el magnífic film de Bernardo Bertolucci L’últim Emperador, pel·lícula de l’any 1988 per la que l’Acadèmia de Hollywood atorgà  nou Oscar. Les espectaculars escenes, plenes de color, foren rodades en el mateix escenari on en la realitat es produïren els fets: el Palau Imperial de Beijing, més conegut como la Ciutat Prohibida o la Ciutat Porpra.
                El Palau Imperial de Beijing fou incorporat a la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 1987 i en el 2004 s’inclogué com a ampliació dels Palaus Imperials xinesos el de Shenyang.

Els que hagueu tingut la sort de viatjar a la capital xinesa segur que una de les visites haurà estat a la Ciutat Prohibida. Haureu comprovat la grandiositat del Palau, la fantasia dels seus edificis, l’elegància de les decoracions, la mesura dels seus jardins i sobretot l’equilibri i proporció en tot el conjunt, cosa molt pròpia d’una planificació amb una bona base de fengshui. Pels qui no conegueu Beijing, us faig un breu resum del que és aquesta Ciutat Porpra, intentant que amb una mica d’imaginació de la vostra part pugueu entreveure la magnificència de l’arquitectura palatina portada al seu millor extrem.

La Ciutat Prohibida es troba en el centre geogràfic de la Ciutat de Beijing i ha estat la residencia imperial de diversos emperadors de les dinasties Ming (1368-1644) i Qing (1644-1911). El començament de la construcció es remunta a l’any 1421 i les obres principals duraren tretze anys. Durant aquell temps treballaren allí més de 200.000 persones. La superfície del palau és de 72 hectàrees (l’equivalent a 72 estadis de futbol), de les quals 15 estan ocupades por pavellons i palaus, sumant en total 9.000 habitacions. El recinte és rodejat completament per un alt mur i un fossat amb aigua de 50 metres d’amplada, per l’interior discorre la corrent d’un rierol. L’accés a la muralla es fa  des de el sud, sortint de la plaça Tian’anmen, creuant per la majestuosa Porta de la Pau Celestial (aquesta és la famosa portalada que haureu vist més d’un cop per TV, presidida por un gran retrat de Mao Zedong). Després de travessar un ampli parc ens trobarem davant la que és entrada al rectangle emmurallat, ja darrera el canal aquàtic, és la Porta del Meridià. En els moments d’esplendor, la Ciutat Prohibida sols podia ser visitada per alts funcionaris, militars i el personal més proper l’emperador, en algunes zones  l’accés quedava restringit a l’emperador, la seva esposa, les concubines i els seus criats eunucs.
El que a partir d’aquest moment anem descobrint és un rosari de palaus que segueixen un eix central, flanquejats per d’altres a ambdós costats i elegants portes (edificis que es creuen i donen accés a un nou ambient), tot això en combinació amb espais oberts, altars i jardins. D’aquesta manera se succeeixen la Porta de l’Harmonia Suprema, el Palau de la Suprema Harmonia, el Palau de la Perfecta Harmonia, el Palau de la Perseverança de l’Harmonia, la Porta de la Puresa Celestial, el Palau de la Puresa Celestial, el Palau de la Unió, Palau de la Tranquil·litat Terrestre, Porta de la Tranquil·litat Terrestre, i així un llarg etcètera de pavellons i palaus menors. Cal destacar el mur de los Dracs, format en alt relleu de ceràmica policroma, un dels conjunts, al meu parer, més bells del Palau Imperial. Altres detalls a no perdre’s són les escultures en bronze representant lleons, grues o tortugues, n’hi ha arreu , algunes d’espectaculars. I tampoc s’ha d’oblidar la visita als diferents museus allotjats en pavellons i palaus, alguns tan importants como el museu dels Rellotges, el de la Porcellana, el de los Bronzes i el Palau dels Tresors; en ells podrem veure des de una clepsidra (enorme i antiquíssim rellotge que funciona amb aigua) o algunes peces de jade tallat de dimensiones descomunals.


La visita amb detall de tots els edificis i pavellons oberts al públic pot suposar una jornada completa.