14 abr. 2011

DE LHASA A KATMANDÚ AMB BICI

Creuar part de l'altiplà més alt del planeta, travessar la serralada de l'Himàlaia i després baixar fins a la vall de Katmandú, seguint l'anomenada carretera de l'Amistat, s'ha convertit en un clàssic del cicloturisme. Però aquest clàssic, a més de ser una de les millors rutes de bicicleta que es coneixen, també és de les més dures. Una bona forma física i una robusta bicicleta de muntanya són indispensables per a unir les capitals del Tibet i el Nepal.

El repte es resumeix en 14 o 15 dies de pedaleig, recorrent 1.100 km, superant 3 ports de muntanya superiors als 4.500 metres i 4 per sobre dels 5.000 m, per finalitzar amb el descens més llarg que es coneix, 4.490 metres de baixada continuada.
L'aventura comença a Lhasa, capital tibetana, però abans d'emprendre la ruta el convenient és dedicar un parell de jornades a recórrer els voltants de la ciutat, a més de les obligades visites al palau del Potala i al temple de Jokhang, més que res per aclimatar una mica el cos a l'alçada i de pas fer turisme.
La primera etapa sense ser difícil ja demostra el dur que és pedalar tot el temps per sobre dels 3.700 m. El segon dia de bicicleta és més exigent. Es pateix bastant en pujar les pendents del port del Kamba-la, que només arriba als 4.794 m, però es deixa notar falta l'oxigen. El premi és aconseguir el pas, adornat pels tibetans amb banderes d'oració i delectar-se amb el més que superb paisatge que s'albira des de dalt: en el fons de la vall, majestuós, el Yamdrok Tso, (llac Turquesa) i molt al lluny les neus de l'Himàlaia.

En les següents jornades la ruta travessa pobles i paisatges incommensurables, on es troben nòmades enigmàtics, ramats de iacs i restes d'antics monestirs. Mentrestant hi ha un altre obstacle a superar: el port del Karo-la, que amb els seus 5.010 m. d'altura, significa tota una fita (no sempre es pedaleja per sobre dels cinc mil metres!), allà, un immensa glacera ve a deixar els seus gels al costat de la pista. El descens fins Gyantse, permet assolir velocitats considerables. Gyantse té la fama de ser la més tibetana de les ciutats del Tibet. Destaquen una altiva fortalesa i el monestir de Palkhor. Del monestir només queda en peu una part, la majoria d'edificis va quedar destruït durant la Revolució Cultural, per sort va sobreviure Kumbum o el xorten dels 100.000 Budes. Una nova etapa porta a a Shigatse, la segona ciutat del Tibet. Aquí es troba el monestir Tashilunpo, un dels pocs que es van salvar de la destrucció xinesa.

En la sisena etapa cal cobrir ni més ni menys que 107 km. i superar el Lhakpa-la, de 5.220 m. La següent jornada amaga un altre dels ossos durs de rosegar. S'ha de sortir de la carretera de l'Amistat, la ruta principal que condueix al Nepal, per prendre una pista que porta al Camp Base de l'Everest. Un terrible port separa l'altiplà de la muntanya més alta del planeta, és el Karo-la, de 5.200 m. El camí està en pèssimes condicions (o així el vaig trobar jo) i en el descens cal abordar-lo amb totes les precaucions per evitar sortir volant per sobre del manillar.

Al final de la vuitena etapa s'arriba al monestir de Rongbuk, situat a 5.300 m, sent el més alt del planeta. Aquest és un moment culminant del viatge. El monestir té com a teló de fons la blanca, imponent i immensa cara nord de l'Everest. La jornada més relaxada, encara que no exempta del problema de l'altura, és la que condueix des del monestir al Camp Base, són tot just 30 km entre anada i tornada. Assolir la base del colós i haver-ho aconseguit en la fràgil muntura de la bici es converteix en un moment clau, no només del viatge sinó que el record de l'instant perdura amb el temps, almenys això és el que a mi em va passar; encara al rememorar-lo m'emociono.

De tornada a la carretera de l'Amistat encara queden dificultats a vèncer, com el port del Lalung-la, de 5.050 m. La gran sort és que en aquest port comença el descens més inimaginable. La baixada condueix directament Dolalghat, a només 560 m. sobre el nivell del mar, ja en territori del Nepal. Són dos dies sempre pendent a baix, amb freqüent pluja i fang, i sense pedalar! Cal vorejar barrancs que espanten i semblen no tenir fons. Nyalam, a 3.700 m. sorprèn perquè per fi ofereix un hotel, més o menys en condicions, fins i tot amb discoteca. Això no existia quan Tintín va caminar per aquí.

Com el camí segueix costa avall aviat s'arriba a la sorprenent població de Zagmu, on s'ubica la duana xinesa. La "ciutat" de frontera és un caos de camions, fang, comerciants, contrabandistes. Un curt descens, boig i perillós condueix al Pont de l'Amistat, frontera amb el Nepal. Des d'allà fins a la vall de Katmandú encara queden dos dies de pedaleig fàcil.
Els quilograms perduts en l'esforç es recuperen ràpid, els instants en què un pensa que no pot pujar més i el cul fa mal de tant sotragueig s'obliden al moment, però la satisfacció que se sent quan s'ha completat un repte d'aquesta duresa com és la Lhasa - Katmandú és de les que marca per tota la vida.

8 abr. 2011

GUIA DE LA XINA - El Patrimoni Mundial de la Unesco (IV)



HUANGSHAN, LA MUNTANYA DEL EMPERADOR GROC



El massís muntanyós ocupa una superfície de 1.000 km2, amb un perímetre de 120 km., 30 dels 72 pics sobrepassen els 1.500 m. sent el més alt el de la Flor de Lotus, amb 1.873 m.

Des de molt antic els paisatges de Huangshan han servit d'inspiració a molts artistes i pensadors. Hi ha una vella dita, atribuïda a Xu Xiake, un viatger de la dinastia Ming, que diu així: «Cinc són les muntanyes sagrades de la Xina, qui les hagi recorregut, encara en voldrà veure d’altres, però qui hagi visitat el Huangshan ja no trobarà cap plaer en veure cap altra de les muntanyes sagrades».

Una antiga llegenda explica l'origen del massís: el mític emperador Groc, que va fundar el fantàstic imperi del Migdia, quan va sentir que els seus dies acabaven, va sortir del palau amb tres ministres amb l'objecte de trobar la preuada planta de la longevitat. Per a això es va dirigir a les muntanyes i després de molt buscar se li va aparèixer un drac, l'animal el va convidar a pujar al seu llom i se'l va endur al cel, però els ministres es van agafar a la cua. Llavors el drac, amb un brusc moviment els va fer saltar, tan fort s'havien aferrat que en caure es van portar diverses escates i pèls del saure. Amb el temps, les escates i els pèls es van convertir en els pins del Huangshan.



Les connotacions filosòfiques que comporta aquest paisatge són enormes, tant és així que ha marcat tot un estil en la pintura xinesa (Shanshui). Els taoistes raonen que l'ordre còsmic es veu profundament exemplificat en el Huangshan, la muntanya s'identifica amb el principi yang, el yin són les boires i els llacs. El poder atractiu d'aquest massís és tan gran que cada any és recorregut per més d'un milió de xinesos. Unesco va reconèixer el desembre de 1990 al Huangshan com a Patrimoni Mundial de la Humanitat.



Per recórrer el massís l'ideal seria esmerçar-hi de dos o tres dies per poder visitar els racons més famosos i pujar a molts dels pics des dels quals es veuen excel·lents visions dels jocs que fa la llum amb la boira, les capritxoses formes de les roques i els irrepetibles pins. Els pics, per molt costeruts que semblin sempre són accessibles. Els senders estan tallats en la mateixa pedra, en una inacabable successió de graons, alguna de les escales és realment vertiginosa.

Cada un d'aquests monòlits ha estat batejat amb un poètic nom: el pic de la Flor de Lotus, la Capital del Cel i el pic de la Claredat, són els més alts i cèlebres, altres es denominen: el Pinzell Floreix, el Mono Contempla el Mar, la Fada Guia, etc.

L'alba, i amb un mar de núvols envoltant la part baixa del Huangshan, és una de les visions més fantàstiques que el viatger pot portar de la Xina. Molt recomanable presenciar també la posta del sol. Un modern telefèric ajuda a que la pujada fins a la part alta del massís no sigui tan feixuga, encara que els llargs camins a recórrer obliguen a repetits descansos. Per sort és possible trobar sovint llocs de venda de refrescos i en els punts estratègics hi ha restaurants i hotels.*

* Text extret del llibre: RUMBO A CHINA, de Toni Vives y Josep Giró. Editorial Laertes.