30 jun. 2011

GUIA DE SARDENYA: BASÍLICA DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT DE SACCARGIA


La silueta de l'edifici de la Basílica de la Santíssima Trinitat de Saccargia és inconfusible. La seva imatge és d’aquelles que millor identifiquen Sardenya. Està situada 40 quilòmetres al sud de Sassari, la segona ciutat de l’illa.


És la construcció religiosa més espectacular, i potser la millor de tota l'illa. Els orígens de l'obra s’expliquen en una barreja de llegenda i història. El giudice de Torres, Constantí I i la seva Esposa Marcusa di Gunale es trobaven de pelegrinatge cap a Sant Gavino de Porto Torres, quan passaven per les rodalies de Codrongianos, Marcusa va tenir un somni. Se li va aparèixer la Verge i li va prometre que aviat seria mare d’un nen. Després del succés, els esposos varen decidir construir un monestir en l'emplaçament on va tenir lloc la visió.
Una altra versió, que va ser fidelment recollida en forma de capitell pels mestres procedents de Lucca, assenyala la curiosa voluntat d'una vaca que a diari baixava des de les pastures per anar a apropar-se a uns monjos i els obsequiava amb la seva llet. L'animal, cada vegada que passava pel pla on avui s’aixeca la basílica, s'agenollava com en acció de resar. El cert és que el monestir, pertanyent a l'ordre de Camáldula fou construït l'any 1112 i l'església es consagrà el 1117. Del vell monestir només queden els basaments i un fragment de mur del claustre amb arcades, realitzat en estil romànic-toscà. L'església actual és d'estil pisà i en seu totalitat exhibeix el bicromatisme que li proporcionen les filades de pedra calcària alternades amb les de pedra basàltica. La planta és en forma de T, amb una sola nau i un transsepte amb tres àbsides. Les mesures de la nau fan  21 m de llarg, 7 d'ample i 14 d'alt. Amb el pas dels temps si varen adossar algunes naus menors. El campanar és de planta quadrada i mesura prop de 40 metres, amb dos pisos oberts amb finestrals, el més alto presenta finestres triforades (dues columnes al centre) i el pis inferior amb finestral biforat (una columna central). La façana és la part més elaborada, amb timpà sostingut per quatre columnes de basalt. La part més baixa i protegint la porta s’obre un pòrtic, segurament obra de mestres de Lucca. És en un dels capitells del pòrtic on es pot observar la vaca agenollada.
L’àbsida central està decorat per frescos, obra de finals del segle XII i d’excel·lent qualitat. Resulta sorprenent el bé que s’han conservat les pintures al fresc. No hi ha cap lloc en tota l'illa on es pugui trobar un grup pictòric romànic tan complet.

El conjunt va abandonar-se al segle XVI i no va tornar a obrir-se fins entrat el segle XX.


* Extracte de la Guia: RUMBO A CERDEÑA, de Toni Vives, Editorial Laertes.


16 jun. 2011

GUIA DE SARDENYA: LA COSTA SMERALDA


L'any 1962, de la mà del Consorci Costa Smeralda, naixia una operació urbanística d'altes mires, el president i ideòleg del consorci va ser el riquíssim príncep ismaelita Karim Aga Khan. El front marítim de la costa de Monti di Mola, al municipi de Arzachena, era una regió salvatge, fins aquell moment gairebé deshabitada, plena de cales, platges de sorra blanca i aigües transparents. El Consorci va canviar el nom de la costa, batejant-la amb el color que moltes vegades adquireixen els fons de les cales. Però varen canviar moltes coses més, la transformació va ser total. Es van construir poblats a la vora de cada badia, aprofitant el relleu costaner i adaptant els edificis a l'entorn, a força de formes irregulars, decoracions externes rústiques i jardins penjants, sempre en un estil molt mediterrani. Famosos arquitectes van dissenyar els pobles turístics, entre ells Jacques i Savin Couëlle, Gianfranco Fini, Maria Sotgiu o Michele Busiri-Vici. Grups hotelers especialitzats en els establiments de luxe es van mostrar interessats en el projecte entre ells la cadena Sheraton i The Luxury Collection, aixecant hotels pensats per albergar a persones de molt alt nivell adquisitiu i per tant exigents al màxim.
El nucli inicial de Costa Esmeralda va començar entorn a Porto Cervo, estenent-se tant cap al nord com al sud. Es van construir ports esportius pensats per als grans iots; heliports per rebre els multimilionaris arribats amb els seus avions privats a l'aeroport de Olbia i que es traslladen per aire fins a Porto Cervo o altres localitats. Activitats lúdiques i esportives molt selectes tenen lloc a la regió, des tornejos de golf a regates d'alt nivell, així com festes privades, aliment de pàgines i pàgines de la premsa rosa de tot el món.
Porto Cervo s'assembla a un llogaret de la Mediterrània, dominada pels colors ocres de les cases mig amagades sota cascades de buguenvíl·lies. En apropar-nos a les botigues és quan veiem que no es tracta d'un poble de pescadors; on pesàvem trobar la botiga d'ultramarins, resulta ser un establiment Louis Viutton, i al costat està Prada, una mica més enllà Bulgari. La plaça del poble (aquí no hi ha indignats acampats, més aviat el luxe i malbaratament de tota la Costa Smeralda és perquè la resta dels humans ens sentim indignats), vol ser una tranquil·la placeta amb els seus bars i restaurants, però els preus en res s'assemblen als d'una població costanera normal. Una mica més avall es desemboca al port. El front marítim aclareix tots els dubtes, al altre costat de la badia s'entreveuen viles increïbles, i amarrats als molls es concentren diversos iots de més de 50 metres d'eslora, algun fins i tot supera els 90 m. Porto Cervo és el cor de Costa Smeralda. Aquí es reuneix la jet set més exclusiva, no falten prínceps i princeses, financers arximultimilionaris (potser provocadors de crisi mundials), cotitzats artistes de Hollywood, l'elit de l'esport amb corredors de Formula I, tennistes, futbolistes famosos i com no els inevitables paparazzi. Centenars de turistes "convencionals" recorren, càmera fotogràfica en mà, els carrers d'aquest fabulós poblat. Potser tinguin ocasió de treure-li una foto al mateix George Clooney o qualsevol altra celebritat.
-Potser és una llegenda urbana, però es diu que en determinats night clubs, en què només es permet l'entrada a uns pocs elegits, la consumició val 500 €. Aquest és un punt que no he verificat. La veritat és que ni tan sols ho he intentat. Per a un redactor de guies turístiques, pagar 500 € per un cubalibre, està fora de pressupost-.
Una de les visites a no perdre’s és l'església de Stella Maris, construïda el 1969 per l'arquitecte Muchel Busiri-Vici. L'edifici religiós és atrevit en les seves formes, molt ajustat a la tradició insular mediterrània, amb volums de diferents mides, línies corbes, coberta de teules i parets emblanquinades. La portada reprodueix un porxo, sostingut per tosques roques granítiques. La porta de bronze, representant l'Anunciació, és de l'artista Luciano Minguzzi, igual que el símbol cristià situat sobre la façana. El campanar és de tronc cònic. L'interior és gairebé un museu, amb la pintura de la Verge dels Dolors, atribuïda a Domenico Theotocopoulos "El Greco", del segle XVI. Altres obres d'art són dos crucifixos d'escola alemanya dels segles XVI i XVIII. L'òrgan és d'origen napolità, del segle XVII.
No hi ha dubte que l'èxit de la metamorfosi d'aquesta zona de Sardenya ha estat excepcional, si pensem que aquestes terres havien estat durant segles la senzilla llar de pastors d'ovelles i fins fa poques dècades amagatall de bandolers.*
 

* Extracte de la guia: RUMBO A CERDEÑA, de Toni Vives, Editorial Laertes.


6 jun. 2011

GUIA DE LA XINA - El Patrimoni Mundial de la Unesco (V)

EL PALAU D'ESTIU


L'escenari de turons i llacs, la majoria artificials estava molt allunyat de Beijing quan el va construir l'emperador Qianlongn a mitjans del segle XVIII, el desmesurat creixement de la capital xinesa a acabat per engolir-lo. Llavors va tenir una extensió molt superior a l'actual amb més palaus que ara. Aquella immensa aglomeració de luxe, utilitzada només pels emperadors i els seus afins, que va costar fortunes a l'erari públic, va ser totalment destruïda per les tropes conjuntes de l’imperialisme europeu el 1860. L'any 1998 el conjunt del Palau d'Estiu va quedar inscrit en la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco com a bé cultural.


L'emperadriu Cixi, tia del Pu Yi, l'últim emperador, va manar reconstruir de nou el parc l’any 1888 malgrat el mal moment econòmic del país. Acabades les obres que van durar gairebé deu anys, es va rebatejar el parc com "de l'Harmonia", però més popularment se’l coneix com Palau d'Estiu. L'any 1900, un nou saqueig i destrucció per part de l'exèrcit internacional que va envair Beijing, van deixar el palau en un lamentable estat. Cixi el va reconstruir de nou i va fixar la seva residència i la seu del govern fins a 1908, data de la seva mort.
El Palau d'Estiu tal com el veiem actualment ocupa unes 290 hectàrees, les tres quartes parts estan ocupades per les aigües del llac Kunming. Els palaus se situen en els vessants del turó de la Longevitat Mil·lenària i sobretot en l'espai pla entre el turó i el llac. Quan es va construir aquest escenari artificial, l'emperador Qianlong va voler que fos una rèplica del llac de Hangzhou, per a això va recórrer a un sistema de disseny emprat en l'antiguitat pels xinesos que s'anomena "el disseny de metàfora", consistent en imitar la naturalesa utilitzant la mateixa natura. Per visitar tot el conjunt el més recomanable és un passeig pels palaus i ascendir després fins al turó que amb els seus 58 metres ofereix una dilatada vista, com a colofó ​​creuar el llac en un dels «ferri-dracs» o millor llogar una barca de rems i gaudir de les inusitades perspectives del parc.
Cada pavelló, quiosc, sala, pont o palau que alberga aquest encantador parc és d'un alt valor, tant històric com artístic: el Palau de la benevolència i Longevitat era on hi havia la sala del tron ​​de l'emperadriu Cixi, avui plena d'objectes de l'època, sobretot molts bronzes amb figures d'animals, destaca entre ells un qilin, animal fantàstic amb cap de drac, cos de cérvol i cua de lleó, amb un únic banya al front.
La Sala del Onatge de Jade. Va ser la residència obligada de l'emperador Guangxu en els anys que va viure segrestat per l'emperadriu Cixi.

El Jardí de l'Harmonia Virtuosa destaca per un teatre construït per a ús exclusiu de l'emperadriu, que va gastar una autèntica fortuna com auto - obsequi en el seu seixanta aniversari.

La Galeria de les Pintures té 728 metres de longitud i s’aguanta sobre columnes vermelles, comunica el sector oriental del palau amb la zona central i la situada més a l'oest. Més de tres mil pintures diferents de paisatges xinesos adornen el recorregut.
El Pòrtic Yunhuiyuyu és al costat de les aigües del llac Kunming, serveix d'entrada solemne al cos central del Palau d'Estiu en la seva ascensió cap al turó de la Longevitat.
El Palau dels Núvols dentats va ser construït on va estar el palau de la Perfecta Tranquil·litat durant l'època Ming. Destaca el retrat de l'emperadriu Cixi, realitzat el 1905 i situat a la sala el dia en què va celebrar el seu 71 aniversari.

En el Pavelló dels Núvols Preciosos s’hi troba el quiosc Baoyuntang que imita les construccions de fusta encara que tot ell està construït en bronze, es calcula que pesa uns 220.000 quilos.

L'Illa Nanhu i pont dels Disset Arcs. Un pont de 150 metres construït en marbre uneix la zona de palaus amb l'illa Nanhu, des d’on es té una bona vista del turó de la Longevitat.
El Vaixell de Marbre. Situat a l'extrem occidental de la zona de palaus, una mica més a l'oest d'on finalitza la Galeria de les Pintures i dins de les aigües del llac Kunming. El vaixell, que sembla estar amarrat, està construït enterament en marbre i vidre, en el seu interior l'emperadriu celebrava les seves festes galants. Per al poble xinès aquesta obra d'art és un símbol de la corrupció de l'imperi ja que va ser sufragada completament amb el pressupost que tenia la Marina aquell any; poc temps després la flota xinesa seria derrotada per la japonesa.

El Turó de la Longevitat Mil·lenària. Una trama de senders es distribueix per tots els racons del pujol i moltes són les meravelles arquitectòniques que es poden contemplar, destaca la pagoda dels Tresors revestida completament de ceràmica policroma. Al nord del turó discorre l’allargat llac Posterior, creuat per esvelts ponts de marbre. A l'est del llac hi ha el jardí dels Gustos harmoniosos, anomenat «Jardí dels jardins». Es va pretendre fer una rèplica del jardí Jichangyuan de Wuxi.*

* Text extret del llibre: RUMBO A CHINA, de Toni Vives i Josep Giró. Editorial Laertes.