8 ago. 2011

LA PORTA DEL CEL


Fa pocs dies que he acabat el circuït anomenat “La Porta del Cel” i encara em fan mal els genolls, turmells i dits dels peus. Serà l’edat de les articulacions, però també la extrema duresa de l’itinerari. Anàvem sobre avís, ens havíem informat de la bellesa i de l’exigència de la ruta. Havíem estudiat els mapes i reparat en el  perfil, però les adversitats climàtiques han estat quelcom per sobre de les previsions. El recorregut és per la comarca catalana del Pallars Sobirà i l’Ariege francès, enllaçant cinc etapes que sumen una distància aproximada de 63 km i un desnivell de 5.565 metres.

El cinc que anàvem, quatre homes i una dona, tots del Club Excursionista  de Gràcia, ens havíem proposat fer l’itinerari sencer, això vol dir passar per tots els refugis i a l’hora pujar als cims del Certascan i la Pica d’Estats.
Un cop arribats a Tavascan ens apropem amb cotxe fins el càmping de Graus on acabem de formalitzar la butlleta que haurem d’anar marcant durant la marxa. Retornem a Tavascan a deixar el vehicle i ja a peu remuntem de nou fins el càmping de Graus (així evitem caminar aquest tram el darrer dia de marxa). És un recorregut curt: 4,2 km, entre les cotes 1.108 m i 1.360 m, amb un desnivell positiu de 290 m i 50 m negatius. Ho fem en 1 hora i 15 minuts. Aprofitem les instal·lacions de Graus per sopar i dormir. La nit ha passat amb pluja constant, però en llevar-nos sembla que vulgui obrir-se el cel –potser un bon auguri del nom de la Porta-.   
Quan arribem a l’altura de les bordes de Noarre (1.589 m) comença la pluja. Apa! a tapar-nos amb capelines que et fan suar i sobretot entrebancar masses vegades -“com s’ho feia mossèn Cinto amb la sotana?”- Creuem boscos i llacs, sempre pujant, passant per zones on avui en dia s’hi ha reintroduït l’os bru, animal que no veurem doncs és esquiu a més no poder. Després de molta mullena aconseguim el coll de Certascan (2.590 m). Busquem un forat a les roques i com be podem amaguem les motxilles, dons no volem carregar-les fins el cim. Abans de coronar ens trobem amb un austríac, just parat davant un pas de roca exposat i que el fa dubtar. Amb la pedra mullada i relliscós com està tot el noi sembla que no s’ho veia clar. Dos de la colla passen per allà mentre que altres optem per anar a buscar l’aresta, és més aèria però té bones preses on agafar-se. A la fi els 2.854 m del Certascan els hem assolit sense poder veure que hi ha als nostres peus. Sabem que molts metres per sota ha d’haver-hi el llac Certascan, el més gran dels llacs naturals del Pirineu. Cada cop més xops retornem al coll, d’allà al refugi hi ha poca estona, tot baixada i pla, el problema és que el camí s’ha convertit en un  rierol més i el xip-xap fa que semblem estar practicant un esport aquàtic. Per sort el refugi Certascan és quasi buit, el que ens permet fer una estesa de roba per assecar-la. En vistes de la situació decidim que si l’endemà segueix plovent abandonarem la ruta. La jornada ha estat de sis  hores i mitja de marxa, la majoria sota la pluja, amb un recorregut de 12,5 km i un desnivell positiu de 1.500 m i 620 m negatius. El refugi està en la cota 2.240.

Com que el dia s’aixeca amb clarianes decidim seguir amb la Porta del Cel. L’austríac ja s’ha afegit a nosaltres. Per aquesta tercera etapa, si llegim l’altimetria sembla plana doncs sortim i arribem a la mateixa cota, però en la lletra menuda hi ha la trampa: 1.350 m en positiu i els mateixos en negatiu, tot en 13,3 km de recorregut. El camí es perdedor sobretot en cas de boira, en trams de la part francesa no hi ha marques de pintura i com que els camins encara són poc fresats el més segur és utilitzar el GPS. Durant la primera hora de marxa inclús es deixa veure alguna ullada de sol cosa que ens permet veure ven il·luminat el bonic estany Romedo de Dalt amb la seva illeta. Just deixar enrere aquest llac comença a diluviar. Entrem a França pel port de l’Artiga (2.474 m) i els camins, de nou convertits en rius, més que veure’ls els intuïm. Ja prop del refugi de Pinet ens cal travessar un torrent que baixa molt cabalós, el passem amb l’aigua fins els genolls, sense treure’ns les botes, no val la pena ja estan prou molles. I abans d’arribar al refugi encara s’amaga una trampa: un tram vertical de roca d’uns sis metres, que se supera amb l’ajut d’un cable. Si el pas fos sec segurament presentaria poc problema, però en les condicions d’aigua per arreu, cal parar compte en no relliscar. Sort que al refugi Pinet tampoc hi ha massa gent i de nou fem l’estesa per assecar-ho tot. L’etapa ens ha comportat 8 hores i tres quarts.

I la quarta jornada ens rep de nou amb pluja! Al refugi Pinet ningú es mou, però a nosaltres no ens queda altra alternativa que tirar cap al sud caminant o bé fer un tomb turístic per França a base de taxis fins a arribar a Tavascan, cosa que ens podria costar un ull de la cara. De bell nou sota les capelines enfilem cap al coll del Montcalm (2.998 m). Ara l’avantatge és que el camí està molt ben marcat i discorre sempre cap a amunt sense treva. a prop del cim de la Pica d’Estats la pluja es converteix en neu, i així arribem al punt més alt de la travessa, a 3.143 m, que també és la màxima cota de Catalunya. Enfilant el port de Sotllo (2.876 m) el temps fa un tomb, els núvols s’esquincen i apareix el sol, el sol de debò. Per fi podem admirar el paisatge que ens envolta, amb la panoràmica dels estanys d’Estats i Sotllo als nostres peus.  Una llarga davallada i nou hores després d’haver sortit de Pinet entrem al refugi Vallferrera (1.905 m). En l’etapa hem pujat 1.110 m i baixat 1.400 m, en un recorregut de 13,5 km.

Amb un dia molt clar ens toca el remat final: el camí fins a Tavascan. Però no és una baixada directa. Si bé primer sembla que el camí tira avall (arribem fins la cota 1.768) ben aviat la tònica canvia i la ruta s’enfila a buscar l’estany de Baborte (2.342 m) i el coll de Sallente (2.488 m). Passats aquets idíl·lics indrets de nou toca baixada per enfilar una altra ascensió, aquest cop al coll de la Llaguna (2.596 m) i quasi sense pausa seguir la carena que ens mena al darrer vèrtex de la Porta del Cel, la Roca Cigalera (2.668 m). De lluny aquest cim sembla insignificant i poc esvelt, però un cop hi som a dalt comprenem el per què fan passar la ruta per aquest punt. Des d’aquí es gaudeix d’una panoràmica que permet veure tots els cims que hem pujat i una mica més lluny s’albiren les muntanyes que conformen el Parc Nacional de Sant Maurici i Aigües Tortes, per on l’any passat varem gaudir tant de la travessa dels Carros de Foc (al nostre entendre força més assequible que no pas la Porta del Cel).

I ara ja no queda més que una interminable baixada fins a Tavascan. Aquesta darrera etapa que semblava poca cosa passa per les dades a ser una de les més dures: 1.315 m positius i 2.100 m negatius!, a més 20,3 km de recorregut en vuit hores. Els nostres adolorits peus ho testimonien prou bé. I ara a pensar quina serà la propera caminada, el que és segur és que intentarem que no sigui tant dura! El més positiu és que les coses que més costen d’aconseguir més s’aprecien i la nostra Porta del Cel, amb tanta pluja, se’ns ha fet certament dificultosa, però com l’hem gaudit – i pensar que hi ha persones superentrenades que fan el recorregut non stop i per sota de les dotze hores -.