GUIA DE L’IRAN: ASCENS AL DAMAVAND

Acabem d'entrar en l'època idònia per a la pràctica de l'esquí de travessa a les muntanyes del nord iranià, per això us vull explicar que a la primavera de l'any 2000 vaig tenir ocasió de fer l'ascensió al cim del Damavand, la muntanya més alta de l'Iran (5671 m). L'expedició estava organitzada per l'agència de viatges Muztag, i els components proveníem en la seva major part del Club Excursionista de Gràcia, també hi havia un grup de Gandia i dos companys venien de Valladolid.

 El Damavand és per a l'Iran com un far que dirigeix ​​i regeix el pas del temps i de tot el que succeeix als seus peus. El poble iranià sempre ha considerat la seva muntanya com una benedicció de Déu. Els boscos, les pastures, les fonts, en definitiva, el que manté a la gent, és degut a l'existència de les muntanyes i el Damavand és la més alta de totes. Quan el dia és clar, el cim nevat és visible des de Teheran. El Damavand és un volcà del qual no es té memòria històrica d'alguna erupció, però se'l considera semiactiu ja que prop del cim hi ha una constant emissió de gasos sulfurosos.

L'objectiu de l'expedició era pujar fins al cim i baixar esquiant. Per a l'ascens vam escollir la ruta sud, el traçat és llarg però relativament fàcil, exempt de perills i amb vistes impressionants. Abans realitzarem un ajustat programa d'aclimatació, per això ens dirigirem a Dizin, la millor estació d'esquí de l'Iran, situada uns 60 km al nord de Teheran. L'avantatge de Dizin és que podíem sopar i dormir de manera confortable en un hotel i durant el dia fer excursions fins a una cota propera als 4.000 metres i baixar esquiant a l'allotjament.

                                                       

                                                 Curiositats a l'estació d'esquí de Dizin

 

                                                 Refugi Goosfand Sara

La ruta sud comença a les rodalies de Polour, petit poble situat 60 km al nord-est de la capital. Com que ja era ben entrat al mes d'abril, la neu en les parts baixes s'havia fos, gràcies a això vam poder accedir en vehicles 4x4 fins al refugi Goosfand Sara (3040 m). Aquest refugi és ben particular, si més no crida l'atenció als muntanyencs occidentals, compta amb dues grans habitacions, una per homes i una altra per a dones, i una mesquita, amb minaret i tot. Com per allà no hi havia cap religiós xiïta que imposés la seva llei, a l'única noia del grup no la deixàrem sola a la seva habitació i va ser ben acollida a la zona masculina.

                                               Refugi antic de Bargah Sevom

El dia següent el dedicarem a pujar fins al refugi Bargah Sevom (4.200 m), aquesta part de l'itinerari la férem sobre els esquís. Els pendents són poc costeruts excepte els darrers dos-cents metres. L'any 2000 el refugi no mereixia aquest nom ja que estava completament destrossat. A l'interior només quedava l'esquelet d'unes lliteres, de manera que vam haver de dormir sobre el fred ciment. Avui dia, a poca distància del vell refugi, la Federació de Muntanya iraniana ha construït un nou edifici, amb les comoditats necessàries per a aquest tipus d'alberg.

  

L'última etapa és la més difícil. El vessant és molt costerut i a primera hora la neu estava duríssima. L'opció va ser calçar-se els grampons i pujar seguint una aresta que condueix directament fins a uns dos-cents metres del cim, allà el perfil es suavitza bastant. És a partir d'aquest moment quan s'entra en la zona de les fumaroles. De tant en tant el sòl deixa anar un fum groguenc, espès i sobretot pudent. Allà, qui més qui menys anava respirant com podia, els 5.600 metres es deixaven notar i l'oxigen s'apurava al màxim. El pitjor problema era que quan la muntanya, millor dit el volcà, obria les seves entranyes prop d'algun muntanyenc el deixava una mica atordit per la intensa pestilència, alguna cosa semblant a ous podrits. Superades aquestes molestes fumaroles arribàrem al cim en pocs minuts. El curiós és que la calor que desprèn el sòl manté gairebé sense neu el tram final d'ascensió.

Els darrers metres

El cim

El descens va ser una autèntica passada, primer seguint les pendents fortes sobre neu dura i més avall del refugi Bargah Sevom traçant girs en neu transformada. Esgotats i feliços assolirem el primer refugi, allà varem agafar el transport que ens va portar directament fins a uns banys termals situats a la falda del volcà. Submergir-nos en aigua a molts graus va ser la rematada final a l'aventura de muntanya que ens va oferir l'antiga Pèrsia.*

*Text extret en part del llibre: RUMBO A IRÁN, de Toni Vives. Editorial Laertes.



GUIA DE L'EQUADOR, EL SEU PATRIMONI MUNDIAL (I): QUITO

Per primera vegada des de l'inici d'aquest bloc vaig a traslladar el relat a Amèrica, en concret us parlaré de l'Equador. Es tracta d'un dels països més petits de Sud-amèrica, situat entre l'oceà Pacífic i la conca amazònica, creuat al llarg per la serralada andina i al ample per la línia equatorial. Malgrat la seva superfície, tot just 250.000 km ², en el seu territori s'amaguen alguns dels racons més bells i interessants del nostre planeta. Unesco, ha inscrit quatre llocs de l’Equador en la llista del patrimoni mundial. Començo pel Centre Històric de Quito.

 La «Molt Noble i Molt Lleial Ciutat de Sant Francesc de Quito» va ser fundada oficialment el dia 6 de desembre de 1534, almenys pel que fa referència als invasors espanyols, de fet des de 2000 anys enrere l'home havia ocupat aquella vall. El centre històric s'alça sobre les ruïnes d'una antiga ciutat inca.

 Emmarcada per un paisatge únic d'altes muntanyes i volcans nevats, Quito, situada a 2.818 metres d'altitud se'ns mostra com una urbs certament especial, la part colonial conforma un conjunt únic, el millor conservat d'Amèrica Llatina, amb les seves esglésies, monumentals convents i blanques mansions. La Unesco va declarar a aquesta zona de ciutat «Patrimoni Cultural de la Humanitat» el 1978. Autèntiques joies de l'arquitectura s'amaguen entre els estretes i ben traçats carrers. Quan visitem el centre històric de Quito ens submergim en un bany d'art, qualsevol dels edificis nobles és un compendi de mestratge, des de l'estructura al seu contingut. La barreja d'influències decoratives italianes, mudèjars, flamenques, i sobretot espanyoles, es veu realçada pel toc de indigenisme, que és el que dóna personalitat al tot.

Els edificis emblemàtics són: la catedral, construïda el 1562 i restaurada després del terratrèmol de 1797, acabant l'obra definitivament en 1806. La façana és d'estil neoclàssic i molt austera en quant a decoració, mentre que l'interior, bastant eclèctic, presenta elements mudèjars, neogòtics, neoclàssics i barrocs. Importants obres de l'Escola Quiteña presideixen alguns dels altars, el més destacat és el del "Davallament", obra de Caspicara. Una altra de les obres importants és el retaule de l'Altar de les Ànimes, amb una escultura del Padre Carlos, a més es guarden pintures i escultures dels artistes Miguel de Santiago i de Legarda. Els treballats setials del cor i el tron ​​episcopal, són obres d'alt valor artístic. Una petita capella guarda les restes del mariscal Antonio José de Sucre.

El Sagrari. Construït a finals del segle XVII, en un principi era la capella principal de la catedral a la qual es troba adossada, però actualment és una església independent. La façana és el més destacable del conjunt arquitectònic. A l'interior el més interessant és l'obra escultòrica deixada per Bernardo de Legarda.

Santo Domingo. Imponent conjunt d'església i convent, va ser construït segons els plànols de Francisco Becerra a principis del segle XVII i restaurat per arquitectes italians després del terratrèmol de 1868. A l'exterior són dignes d'admirar la façana principal, neoclàssica i molt sòbria, amb la seva portada de pedra destacant elegantment, un altre element cridaner són les cúpules enrajolades, especialment espectaculars en ser il·luminades a la nit. Contrastant amb l'exterior, l'interior és molt més recarregat, els enteixinats són d'estil mudèjar mentre que la majoria d'altars són barrocs, la capella de la Mare de Déu del Roser guarda una imatge regalada pel rei Carles V. El claustre, amb la seva font octogonal, arbres i flors, la biblioteca, en la qual es guarden importants documents de la primera etapa colonial i la capella del Rocío, conformen algunes de les dependències més nobles.

 
La Companyia. L'església va començar a construir-se el 1605, però no es va acabar fins l'any 1768. Va romandre clausurada entre 1767 i 1807 durant el temps en que l'ordre dels jesuïtes va estar expulsada del país. Està considerada com una de les edificacions religioses més interessants d'Amèrica. La façana, de pedra volcànica, conjuga elements del barroc espanyol i l'italià, la seva estructura imita la de l'església de Gesù a Roma, les sis columnes salomòniques que flanquegen l'entrada són una còpia de les del baldaquí de Bernini al Vaticà. Els millors artistes de l'Escola Quiteña varen treballar en la decoració de l'interior. El color de l'or, en set tonalitats diferents, domina per complet tota la nau, els enteixinats del sostre són d'estil mudèjar, en una policromia de blaus, vermells i or. Els retaules i altars són barrocs i es troben revestits igualment de pa d'or. Entre les obres d'art es troben les pintures dels Profetes, obra de Goríbar, en l'altar major les imatges de Sant Francesc i Sant Ignasi, obra de Legarda; en el mateix altar es conserven les restes de Mariana de Jesús, la primera santa equatoriana.

San Francisco. Quan Sebastià de Benalcázar va fer el traçat de la futura ciutat, ja va disposar un espai per a la immensa estructura de l'església i convent franciscans, la gran plaça i el sòcol que precedeixen a la façana contribueixen a realçar el conjunt. L'obra es va començar l'any 1535 sota les ordres del missioner Jacobo Rocke, finalitzant el 1605, posteriorment ha sofert diverses reformes per pal·liar el devastador efecte dels terratrèmols. L'edifici és conegut com «El Escorial dels Andes». A l'interior tot refulgeix de pa d'or; sostre a l'estil mudèjar, columnes i altars es troben completament treballats; nombroses imatges s'atribueixen a l'artista Caspicara. L'altar major és d'estil barroc i el presideix la Verge de Quito, curiosament una Verge alada. La resta altars són de diversos estils, alguns d'ells eclèctics, on es barregen els estils renaixentista, barroc, neoclàssic, mudèjar i en força casos s'aprecien trets de tradició aborigen, com és la repetida representació del sol, el «Inti» dels inques. La capella de Cantuña, situada a la dreta de l'atri, és la millor decorada i se l'anomena «Capella Sixtina de l'Art Quiteño». L'altar major és obra de Legarda, l'escultura de Sant Pere d'Alcántara és del mestre Padre Carlos.

 
Altres esglésies dignes de ser visitades esquitxen la ciutat, com també són mereixedors d'un detallat recorregut alguns edificis civils, com la Casa de Sucre, el palau de Govern, el teatre nacional Sucre o la Casa de Sebastián de Benalcázar.*

* Parts del texte extretes del llibre: RUMBO A ECUADOR Y GALÁPAGOS, de Toni Vives. Editorial Laertes.

JAPÓ

GUIA DE LA XINA - El Patrimoni Mundial de la Unesco (III)

ELS TULOU DE FUJIAN

En el tercer lliurament sobre el Patrimoni Mundial de la Xina he volgut mostrar un dels llocs que més em va sorprendre. Es tracta d'un conjunt format per 46 edificis, situats al llarg de 120 km, al sud-oest de la província costanera de Fujian, i que va quedar inscrit en la selecta llista de patrimoni l'any 2008.

 

Entre camps de te, arrossars i plantacions de tabac s'alcen, imponents, els tulou. Els tulou són habitatges comunitaris, construïts entre els segles XII i XX en els que s'han primat criteris de defensa o autoprotecció. Els habitatges són circulars o quadrats, d'una gran bellesa, envoltats per alts murs de tova tancats per teulades de teula fosca. Els de construcció rodona s'assemblen en certa mesura a una plaça de braus. Poden arribar a tenir fins a cinc nivells i albergar a 800 persones. Des de l'exterior són accessibles per una sola porta d'entrada i gairebé totes les finestres i balcons estan oberts cap a un espai interior. En el primer nivell hi ha les cuines i menjadors, els pisos alts estan ocupats per les habitacions. En alguns casos el centre del pati hi ha un petit temple, en altres ocasions l'oratori se situa en l'últim pis. Totes les cases segueixen al peu de la lletra les teories del Feng Shui.

Cada tulou servia d'habitatge a la totalitat dels membres d'un mateix clan del grup ètnic hakka. A cada unitat de tulou se’l solia anomenar com a "petit regne familiar". Els millors edificis es remunten a construccions dels segles XVII i XVIII. Un dels motius pels quals Unesco els ha triat és per ser un exemple únic d'assentament humà en el qual es conjuga la vida en comunitat i una funció defensiva, en plena harmonia amb l'entorn immediat. Forces construccions tulou estan documentades des de la seva creació i es té constància dels noms dels fundadors dels clans des del segle XIII, donant-se molts casos en què la mateixa branca familiar va habitar de manera continuada el mateix edifici des de la seva construcció fins a l'actualitat.

Els hakka, són un grup d'origen incert, també conegut com a «convidats» o «els que vénen de fora», té una llarga història i una rica tradició cultural. Algunes teories atribueixen la seva procedència a la zona central de la Xina. Segons sembla es van desplaçar progressivament des de l'actual província de Shanxi cap a les de Henan i Jiangxi. Més tard es van moure cap a les províncies de Hubei, Hunan i Anhui. Posteriorment a les províncies de Fujian, Guangdong, Hainan i Taiwan. Altres supòsits consideren els hakka com un subgrup dels han. Hi ha teories que els relacionen amb Japó a causa de certes similituds culturals.

Els hakka eren agricultors i autosuficients, però amb les guerres van ser desplaçats. La seva trajectòria queda en part demostrada pels vestigis que resten de la seva cultura. Aquest caràcter emigrant els ha valgut el sobrenom dels «gitanos de la Xina" o el dels «jueus de l'Orient». El millor testimoni de la cultura hakka és la casa o tulou.

Les dones hakka són conegudes per les seves vestimentes de color negre, però també pel seu caràcter i forta personalitat (mai van acceptar la tradició Qing de embenar els peus, ja que no anava amb el seu paper en la societat). Mentre els homes s'ocupaven de la defensa elles realitzaven la resta de tasques. Segurament a això es deu que rebin un tracte igualitari a l'home, siguin independents i que participin en la presa de decisions. El grup valora molt l'educació i la tradició*

* Parts extretes de la guia de viatges RUMBO A CHINA, de Josep Giró i Toni Vives, Editorial Laertes.

.

GUIA DE SARDENYA: CARNESTOLTES (II) SA SARTIGLIA

A la població d’Oristano, es celebra "Sa Sartiglia" una de les millors manifestacions del folklore mediterrani. La festa té lloc cada any el diumenge, dilluns i dimarts de carnaval. Participar de la "Sa Sartiglia" és endinsar-se en una tradició amb més de set segles a l'esquena, carregada de sensacions, a la màgia de les acolorides màscares i vestits dels genets, el so dels tambors, al nervi i la velocitat de els cavalls.

L'origen de la festa és molt antic, el més probable és que fos introduïda a Occident pels croats a la fi del segle XII, que haurien vist habilitats eqüestres semblants als genets àrabs. A Oristano va arribar de la mà dels conqueridors de la Corona d'Aragó (el giudicato d'Arborea va estar molt lligat a les cases nobles catalanes, fins i tot emparentats, encara que també es van veure enfrontats en batalles).

La paraula sartiglia -l'estrella foradada que han enfilar els genets amb les seves espases- deriva de sortilla, en català antic significa “anell" i d'un joc semblant anomenat també en català sortija.

 La festa comença amb la lectura del ban; davant de l'ajuntament, l'herald muntat a cavall i vestit a la manera antiga llegeix el pergamí en el qual es commina a realitzar unes justes a l'estil aragonès. En el mateix lloc es posa el vel a la noia que representa a Eleonora d'Arborea. Tant ella com els seus ajudants van adornats amb gales medievals.

Un altre moment clau és la cerimònia de la vestizione del Componidori. El Componidori o senyor de la festa és elegit pels gremis de San Giuseppe i San Giovanni, se’l vesteix amb un vel i es cobreix el seu rostre amb una màscara andrògina; llueix al cap un barret de copa. Una cercavila amb gents arribades de tota la província, abillades amb vestits medievals i populars, precedeix la desfilada dels grups participants a la Sartiglia.

Els cavallers, homes o dones, recorren els carrers en grups de tres genets, amb vestits vistosos i la cara coberta igualment amb màscares. Abans de començar la corsa alla stella -les carreres en què s'ha de enfilar l'estrella-, es representa el Incrocio, cerimònia en la qual el Componidori i el seu Segundu creuen la seva espasa tres vegades sota mateix de la stella (estrella foradada suspesa d'un fil que travessa el carrer). Els tambors i trompetes anuncien cada carrera. La stella es penja davant de la catedral, els genets, un a un i al galop intenten passar la seva espasa per l'orifici d'aquella.

Acabades les justes tenen lloc les pariglias, pràctica també molt antiga en el qual els grups de tres genets realitzen exercicis gairebé circenses sobre els seus cavalls. A galop estès recorren un llarg carrer, a vegades amb dos genets peu sobre les cadires i l'altre genet fent la vertical, o formant una piràmide o bé una altra coreografia diferent, sempre ratllant el perill que comporta la velocitat aconseguida pels cavalls i la inestabilitat de les muntures.

Les festes acaben amb una altra cerimònia la svestizione del Componidori, quan es retiren la màscara i els vels que cobreixen al senyor de la festa*.

* Extracte de la guia: RUMBO A CERDEÑA, de Toni Vives, Editorial Laertes.