MUZTAG ATA, el pare de les muntanyes de gel

 Un dia em vaig enamorar d’una muntanya. Va ser un amor a primera vista, i amb el temps la meva estima vers ella es va veure recompensada.


El Muztag Ata

Corria el ja llunyà 1988, feia una mica més d’un any que s’havia obert el transit la que ara és la mítica Karakorum Highway, una sinuosa carretera que s’enfila des del Pakistan seguint la vall del riu Indus cap al Khunjerab Pass (4.901 m), frontera amb Xina. De baixada cap a Kashgar, ja al Xinjiang xinès, una averia en l’atrotinat autobús de línea ens va tenir a tot el passatge durant varies hores a sol i serena. Just davant nostre s’alçava una muntanya colossal, preciosa, atraient.

Mirant-me els seus vessants nevats anava traçant una imaginaria via d’ascens i la  corresponent baixada. En arribar a Kashgar, després de moltes peripècies aconseguia un permís per poder pujar l’any següent a aquella muntanya que m’havia encisat: el Muztag Ata. Així, el juliol de 1989 un nombrós grup d’amics férem el peregrinatge a través del Pakistan i amb èxit pujarem i baixàrem esquiant aquell anhelat cim. El triomf va ser total: de divuit expedicionaris disset al cim; dues noies aconseguien el rècord estatal femení d’altura i a més vàrem col·laborar en el rescat d’un austríac que s’havia perdut, el trobàrem dins una esquerda i va poder salvar la vida.

El Khunjerab Pass

Aproximant-nos al Muztag Ata

L’experiència em va captivar tant que l’any següent repetia, aquest cop fent de guia per l’agència de viatges Muztag, pujant de nou al cim amb  uns catalans, una parella de  bascos i dues andaluses. I per si encara no en tingués prou, l’any 1991 refeia la Karakorum Highway, aquest cop en bicicleta, junt a un grup de ciclistes i acompanyant a un equip de Televisió Espanyola que filmava un programa anomenat “Alatul”. L’expedició ciclista també era organitzada per Muztag Viatges. L’atracció del Muztag Ata era tanta que havíem planejat pujar fins al camp base, i així ho vàrem fer, encara que cal dir que l’esforç per pujar amb les bicis fins els 4.420 m d’altura fou considerable.

Pujant amb bici cap el camp base

Què, com i quan?


Desert i gels

Pujada al camp base

El Muztag Ata, Muztagh Ata o Muztagata de 7.546 m és el tercer cim en altura del Kun Lun. El Kun Lun és una de les grans serralades asiàtiques, amb quasi 2.500 km de llargària (el Pirineu, d’Hendaya al cap de Creus en té 432 km). El cim més alt és el Kongur, amb 7.723 m  i el segueix el Kongur-Tiube de 7.595. Aquesta llarguíssima cadena muntanyosa quasi envolta pel nord-oest l’altiplà tibetà i l’aïlla del desert de Taklamakan. En el seu extrem sud s’ajunta amb la serralada del Karakorum i en l’extrem més occidental conflueix amb les muntanyes del Pamir. Just aquí, quan s’albiren les serres del Pamir a ponent és on es troba el Muztag Ata. Per carretera és a 235 km al sud de Kasghar, en plena Ruta de la Seda. El nom Muztag Ata significa en la llengua uigur “pare de les muntanyes de gel”.

Pujant al camp I

El Muztag Ata està format per dues muntanyes dividides per un profund tall. Aquesta forma s’explica a partir d’un antiga llegenda: “Una bella princesa s’enamorà del príncep de les neus, que habitava en el cim del Qogir (el K2). Els embadalits amants es citaven en el Muztag Ata, però un dia, el pare del noi, que desaprovava el romanç, va agafar un pal i d’un fort cop a la muntanya va separar-la en dos cims i cada amant va quedar-se en un d’ells. Des d’aquell moment la princesa no va parar de plorar i les llàgrimes que va vessar es convertiren en la neu que cobreix de manera perpètua la muntanya i en les glaceres que baixen pels vessants i s’internen al desert”.

Camp I



Camí del camp 2

Camp 2

Per les seves característiques, amb manca de pendents acusades i obstacles rocallosos, el Muztag Ata és la millor muntanya del món superior als 7.500 m per la pràctica de l’esquí de travessa. Els esportistes poden baixar esquiant des del mateix cim fins on acaba la neu. Una altra manera pràctica d’ascendir-hi és amb raquetes. Les problemàtiques que es presenten als alpinistes es cenyeix als afectes de l’altura, els perills de les esquerdes amagades i l’aparició sobtada de boira. Els pitjors accidents s’han donat per males condicions de visibilitat i alguns alpinistes s’han perdut en les amples pales que hi ha prop del cim.

L'autor al cim del Muztag Ata

Baixant del cim per la neu pols

La millor època per afrontar l’ascensió és entre mitjans de juliol i finals d’agost. L’estratègia de l’atac ha d’anar en funció de si es puja a peu i raquetes o bé amb esquís. Les persones ben entrenades i aclimatades, si ascendeixen amb esquís poden limitar la pujada a dos camps d’altura: un primer situat als 5.560 m i el segon sobre els 6.600 m (no hi ha problemes d’espai on posar les tendes). Els que pugin amb raquetes el més convenient és instal·lar un primer camp on comença la neu perpètua (aprox. 5.430 m), un segon camp a un 6.200 m i un darrer a un 6.750 m. De totes maneres el més important és tenir el màxim de dies disponibles per l’aclimatació i algun dia més de reserva per si hi hagués mal temps. Els programes que s’ofereixen a vegades són massa curts i forcen als alpinistes a cremar etapes, provocant que no sempre s’aconsegueixi l’aclimatació necessària –cal recordar que el cim, malgrat ser fàcil, està per sobre els 7.500 m-, millor pagar uns pocs euros de més per uns dies addicionals, encara que en el millor cas un s’adapti bé a l’altura i no hi hagi tempestes i després s’hagi de malgastar aquestes jornades al camp base, a que no s’aconsegueixi el cim per ajustar massa les etapes i pujar mal aclimatats.

Entre esquerdes

Mercat de Kasghar

I amb el cim a la butxaca, la millor manera de celebrar-ho és anar a Kashgar i gaudir de l’espectacle de seu mercat setmanal dels dissabtes. Potser, caminat entre els camells, cabres, cavalls, parades de menjar i de roba, un es senti una mica transportat en els temps en que la Ruta de la Seda era la principal via comercial del planeta.  

Armènia, arquitectura religiosa

Després d'un llarg parèntesi, meitat estiuenc meitat de tardor, ja que per escriure sobre viatges s'imposa de tant en tant viatjar, reprenc la tasca de publicar de manera regular nous post al bloc. Aquesta vegada us presento una regió del nostre petit gran món de la qual amb prou feines es parla en els nostres mitjans de comunicació.

A cavall entre el continent europeu i l'asiàtic es troba un petit país. Aquest territori, amb un gran bagatge cultural i una rica història a l'esquena, és bastant desconegut a casa nostra. Aquest país és Armènia.

La superfície actual d'Armènia és semblant a la de Galícia, encara que fins la primera dècada del segle passat el seu territori era bastant més gran. La reducció va venir després del genocidi a mans turques dels armenis que poblaven la part més oriental d'Àsia Menor (1915 - 1917), avui zona turca. Els límits actuals són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia a l'oest i l'Iran pel sud. L'altura mitjana ronda els 1.800 metres i la muntanya més alta, el Aragats, arriba als 4.095 metres. La població ronda els 3.250.000 habitants, a aquest nombre caldria afegir una quantitat considerable d'armenis que viuen a l'estranger. La República d'Armènia va aconseguir la seva independència el 1991, amb la dissolució de la Unió Soviètica, més enrere havia conquerit una primera independència després lliurar-se del jou tsarista i de l’otomà l'any 1918. Però deixem la geografia i centrem-nos en el propòsit del post: l'arquitectura d'alguns monestirs i esglésies d'estil bizantí - armeni, construïts a l'edat mitjana i que han estat mereixedors de figurar en la selecta llista del Patrimoni Mundial de la Unesco.

Qui no ha quedat extasiat contemplant la tranquil bellesa, austeritat i harmonia d'algun dels temples i ermites d'estil romànic que poblen el nostre país? Segur que les persones que tinguin el privilegi de visitar Armènia quedaran igualment bocabadades davant la seva arquitectura i d'aquesta arquitectura vaig a explicar els seus principals edificis.

El monestir de Haghpat es troba a la província de Lorri, a l'extrem nord del país. Va ser construït a finals del segle X i va patir algunes transformacions en el XII i XIII. És un exemple d'edificació estructurada a partir d'una cúpula central sustentada per quatre gruixuts pilars massissos, molt tradicional en l'arquitectura autòctona. A l'absis es conserva un fresc amb la representació del Pantocràtor. L'església queda unida a través d'un passatge voltat a una sala capitular, obra del segle XIII. Un dels elements més característics armenis és el gavit (nàrtex) que dóna accés a l'església. També és destacable l'edifici de planta quadrada que alberga la biblioteca, datada al segle XII.

A la mateixa província de Lorri s'alça el complex monàstic de Sanahin. Un conjunt d'edificis enllaçats s'eleva destacant en el paisatge. D'aquests edificis el principal correspon a la catedral del Redemptor, obra del segle X. De nou aquí es troba la solució arquitectònica de la cúpula central circular sobre una base quadrada, la qual dóna sentit a la creu de la base i forma quatre capelles de dos pisos. La il·luminació s'aconsegueix a través d'una obertura a la cúpula. L'església de la Mare de Déu es troba al nord de la catedral, i ambdues estan unides per un passatge voltat. Aquest és edifici més antic del conjunt monacal (930-940) i va ser obra de monjos que havien escapat de Bizanci. La planta és en forma de creu i quatre capelles acoblades. Un altre edifici singular és el scriptorioum (biblioteca), obra de l'any 1063. Un gavit dóna accés a una sala de planta quadrada amb volta sustentada per columnes adossades. Diversos nínxols indiquen els espais on es guardaven els còdexs que s'escrivien i dibuixaven aquí. Just al costat de la biblioteca es troba una petita capella dedicada a sant Gregori, la curiositat del petit edifici són els quatre absis que envolten la cúpula central. Multitud de detalls com el campanar, l'espai dedicat a escola o els magnífics relleus esculpits de les façanes, acaben per arrodonir la sòbria bellesa del monestir.

A la província de Kotayk, al nord-est de Erevan, la capital armènia, s'alça un dels complexos més importants del país: el monestir de Geghard. Si els conjunts de Sanahin i Haghpat deixen al visitant fascinat, Geghard supera les expectatives. En el vessant d'una vall i envoltat per un agrest paisatge muntanyós trobem l'enclavament que van escollir els primers cristians armenis. Al segle IV, segons la tradició de la mà de sant Gregori, es va crear un santuari en una caverna, acollint una deu considerada sagrada. Entorn a la cova es van alçar edificis monàstics però tot va ser destruït pels àrabs al segle IX. A la fi del segle XII van començar les obres per construir un nou monestir i igual que el primigeni es van aixecar edificis i alhora es van aprofitar les coves del lloc per transformar-les en esglésies. Precisament el caràcter troglodític de bona part del monestir és el que li dóna una especial personalitat. Però el principal valor de Geghard, va ser el que en el seu interior es guardava la llança de la Passió (Geghard significa llança). Tan valuosa relíquia va ser portada fins aquí per sant Judes Tadeu -avui, la llança es custodia a la catedral de Echmiadzin-. A part d'altres relíquies importants, com les dels sants Andreu i Joan, tenen molta rellevància les tombes de diversos prínceps armenis. La capella de sant Gregori, tota ella rupestre, és la més antiga que es conserva, està datada en 1177. L'església principal, excavada el 1215, manté els traços de l'arquitectura tradicional, amb elements d'origen autòcton i altres heretats de l'art bizantí. Es repeteix la fórmula de la creu delimitada per un quadrat i les quatre robustes columnes que sostenen la cúpula. El nàrtex també és present en l'obra. Destacables són les creus llaurades a la roca i alguns relleus de l'interior.

A Vagharshapat, uns 20 km a l'oest d'Erevan, hi ha la catedral i les esglésies de Echmiadzin, el lloc més venerat de tota Armènia. La construcció de l'edifici principal es va construir entre els anys 301 i 303, obra de sant Gregori, i està considerada com la primera catedral-basílica del cristianisme (Sant Joan de Laterà a Roma es va construir entre el 313 i el 320). Tal com la veiem avui en dia és fruit d’una reconstrucció que es remunta a l'any 480. Les solucions estructurals aportades pels arquitectes i artesans de l'època van ser innovadores en l'àmbit de l'art religiós i durant segles van marcar una manera de fer. Quatre columnes centrals dibuixen la forma de creu i sobre elles sostenen la cúpula, al mateix temps que enllacen mitjançant arcs amb les parets laterals. L'any 618 es va afegir una cúpula de pedra i ja en el XVII es va edificar la torre de tres pisos que presideix la façana oest. Ja hem esmentat que la catedral guarda la relíquia de la llança que va ferir a Jesus, també es salvaguarden una mà de sant Gregori i un tros de fusta que es diu prové de l'Arca de Noè. Molt a prop de la catedral es troben dues esglésies destacables, són la de sant Hripsimeh i la de sant Gayaneh. Tots dos edificis són bells exemples de l'arquitectura religiosa armènia de l'edat mitjana.

Aquí he citat potser el més característic d'Armènia, però aquesta bella terra té bastants aspectes a descobrir i un d'ells és la calidesa dels armenis i l'hospitalitat que dispensen als seus visitants.