Shisha Pangma

Escric aquestes ratlles amb l’enyor d’una fabulosa experiència muntanyenca i alhora amb l’amarg regust d’haver-me assabentat fa un parell de dies de la pèrdua d’en Martí Gasull, un volgut alpinista gracienc en un terrible allau al Manaslu. Descansa en pau Martí.

El Shisha Pangma des del camp base avançat

Fa exactament vint anys, a la tarda del 26 de setembre del 1992, que després de molts esforços, les granadines Amparo Ortega i Inmaculada Fernández, amb les quals vaig fer cordada varem assolir el cim del Shisha Pangma central seguint l’aresta nord.

Aquesta muntanya tibetana te una altura de 8.013 metres en el seu cim principal i 8.008 m en el central, per tant és el més “petit” dels catorze cims de més de vuit mil metres que hi ha a la Terra.

La rebuda a Barcelona

Des de aquest bloc, vull recordar a les altres persones que arribaren al cim del Shisha Pangma el mateix dia: l’alpinista catalana Magda Nos i el xerpa Ang Phuri; i els dos components de l’expedició Sabadell – 92, en Rafael Fuentes i en Toni Bericat, acompanyats del nepalès Saila Tamang. I sobretot un especial record pel xerpa que ens va ajudar durant l’accidentat descens cap el camp III situat a 7.600 metres (una de les noies va desenvolupar ceguera de la neu i degut a la lenta baixada se’ns va fer de nit). També agrair a l’Enric Ripoll de l’agència de viatges Muztag, el seu ajut en l’organització de l’expedició i la seva tasca durant la mateixa, col·laborant en tot moment fins més amunt del camp III.

L'autor, Amparo Ortega i Macu Fernández a l'arribada a l'aeroport

Encara que hagin passat dues dècades, els records de l’ascensió a una de les més grans muntanyes de l’Himàlaia i per tant del nostre planeta són d’aquells que no s’esborren. Tinc ben gravats a la memòria tots i cada un dels moments de l’expedició, des dels problemes burocràtics a les duanes nepalesa i xinesa per passar amb un camió carregat de queviures i material de muntanya, fins el retorn a Katmandú, quan em varen robar un sac de mariner amb totes les meves pertinències, inclosos quasi tots els rodets fotogràfics amb el material gràfic de l’expedició. I sobretot tinc ben present el dia de l’ascensió, el retard que varem anar acumulant per la mala condició d’una neu massa fonda, i en especial el descens en condicions precàries, una nit molt i molt freda (les llanternes varen deixar de funcionar segurament degut a les baixes temperatures) i la dificultat en trobar la traça en la foscor. Evoco com si fos ahir el moment en que varem veure les senyals lluminoses que ens feien des del camp III, i la ràpida ascensió d’un anònim xerpa que va venir a buscar-nos i ens va ajudar a baixar a la noia que havia quedat sense vista. L’acció d’aquest xerpa és una més de les mostres que ens fa veure la especial condició i valor d’aquest poble que dedica els seus esforços a que els alpinistes d’arreu del món puguem assolir les muntanyes més elevades.

L'autor durant l'ascensió

Aquella va ser la primera vegada i única, que em vaig atrevir amb un vuit mil. L’experiència recollida al llarg de molts anys d’aprenentatge, primer al Pirineu, després als Alps i ja més tard en grans muntanyes de més de set mil metres, em va semblar suficient per atrevir-me a amb el més modest dels catorze vuit mils. El Shisha Pangma, també conegut com Gosaithan, és considerat un dels gegants “fàcils”, encara que penso que per damunt dels 7.500 metres no hi ha res fàcil si les condicions se’t posen en contra. Per sort aquella temporada post-monsó va ser benèvola amb els muntanyencs i malgrat temperatures fredíssimes, va mantenir durant forces dies els cels ben serens. El grup expedicionari, que malgrat ser heterogeni, es va comportar amb molta companyonia, on tothom va col·laborar en la consecució del cim, i el fet que els déus de les muntanyes ens fossin propicis, segurament varen ser els elements precisos d’un cocktail perfecte.  

Dubto molt que algun dia se’m passi pel cap de dirigir les passes cap a un altre vuit mil, per estar allà es requereix massa esforç i patiment, però les lliçons que em va donar aquella muntanya, segur em seguiran servint en les ascensions més modestes.  El món és ple de cims de moderada dificultat on sempre s’hi pot trobar el que es busca.

GUIA DE LA XINA: EL PATRIMONI MUNDIAL DE LA UNESCO (VIII)

AREA D’INTERÈS PANORÀMIC I HISTÒRIC DE HUANGLONG

Cap a finals de l’any passat vaig publicar al bloc un article en el que us descrivia el parc de Jiuzhaigou. Llavors ja vaig indicar-vos que molt a prop d’allà hi havia un altre indret de bellesa natural indescriptible. Es tracte de Huanglong (el Drac Groc), i es troba també a la província de Sichuan, a 150 kilòmetres  al nord-oest de Chengdu, la capital provincial i a uns 50 km al nord de Songpan, una població que havia estat una guarnició militar durant la dinastia Qing. El conjunt, fou declarat Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 1992.

Songpan

El parc de Huanglong té una superfície de 70.000 Ha. La zona principal és la que aprofita la vall de Fuijiang i que s’enfila des dels 1.700 metres sobre el nivell del mar fins el 5.588 m. cim del Xuebaoding (Cim de la Muntanya Nevada), punt culminant de la serralada Min Shan. De fet, aquesta muntanya, amb les seves neus perpètues, és el teló de fons perfecte al conjunt paisatgístic que s’estira pendent amunt de manera semblant a un drac.

El clima es caracteritza per les seves baixes temperatures. La precipitació mitjana és de 715, 4 mm anuals. Entre maig i setembre és quan es produeix el 70% de les precipitacions, moltes vegades, encara que sigui estiu són en forma de neu.

L’atractiu principal de Huanglong és sens dubte la peculiar estructura geològica, que a l’hora és la que configura un dels paisatges més surrealistes del planeta. En només de 3,6 kilòmetres de llargada s’han format fins a quatre mil llacs. Aquests petits llacs s’assenten sobre la base calcària del terreny i estan construïts de travertí (roca sedimentària formada per calcita). Els dipòsits d’aigua queden frenats per barreres naturals de restes orgàniques, principalment fulles seques i formen les petites piscines. A més, la presència d’algues i bactèries a l’aigua dóna una coloració a cada un dels tolls. La paleta de colors va del groc al blau, passant pel taronja al verd, en totes les tonalitats.

La disposició de la reserva es esglaonada. La part baixa, entre els 1.700 metres i els 2.300 m, es troba coberta per bosc dens, amb predomini dels avets i els aurons. El següent nínxol arriba fins els 3.600 m, i és un ecosistema conformat per terreny subalpí, amb profusió de làrix, bedolls i avets. Ja més amunt, fins la cota aproximada dels 4.200 m el bosc s’esclarissa i deixa pas als prats alpins i zones arbustives de neret. La franja compresa entre els 4.200 m i els 4.800/5.000 m en prou feines mostra signes de vegetació, i finalment, la part més alta és un món àrid, on només es troba roca i neu.

Els paisatges lacustres més interessants es troben a partir de que el bosc s’esclarissa, per sobre dels 3.280 m; a partir d’aquest punt apareixen els primers llacs, a aquesta zona se l’anomena Huanglonggou (el Barranc del Drac Groc). Un itinerari pels turistes s’ha construït sobre passarel·les elevades de fusta, així s’evita deteriorar les formacions de travertí i alhora es gaudeix d’una magnífica vista del conjunt. El recorregut preparat per les visites acaba una mica per sobre dels 3.600 m, just un cop sobrepassat el temple Huanglongsi i per damunt del llac Multicolor. Aquest últim llac és el més fotografiat de tots els estanys. En una sola superfície apareixen quasi tots els colors. Al darrera del Llac Multicolor s’aixeca majestuosa la muntanya Xuebaoding. Al llarg del recorregut ascendent es poden contemplar formacions càrstiques, destacant algunes espectaculars cascades.  

Llac Multicolor

Llac Multicolor

Xuebaoding

Un dels grans valors de Huanglong és la varietat botànica, amb 101 plantes medicinals considerades d’interès pel seu valor medicinal i ornamental. La fauna és excepcional, amb la presència de 59 especies de mamífers, 155 d’aus, 5 de rèptils, 5 d’amfibis i tan sols dues de peixos. Malgrat sigui molt difícil observar animals en aquest context (poques bèsties s’acosten on hi ha les aglomeracions de turistes), cal saber que entre els boscos de muntanya s’hi amaguen algunes especies en perill d’extinció i altres de molt rares, entre elles el panda gegant (Ailuropoda melanoleuca), el panda vermell (Ailurus fulgens), el mico daurat de nas xato (rhinopitecus roxellana), el gos salvatge asiàtic (Cuon alpinus), l’ós negre asiàtic (Ursus thibetanus), el takin (Budorcas taxicolor), el serau xinès (Capricornis milneedwardsii) i el lleopard de les neus (Uncia uncia).

Si algun dia teniu ocasió de visitar la província de Sichuan, no deixeu de visitar els dos parcs dels quals us he parlat: Juizhaigou i Huanglong. Més endavant us escriuré la descripció d’algun indret més d’aquesta zona privilegiada de la Xina.

* Text extret en part del llibre: RUMBO A CHINA, de Toni Vives i Josep Giró. Editorial Laertes.

GUIA DE L'EQUADOR, EL SEU PATRIMONI MUNDIAL (II): CUENCA

San Sebastián

Santa Ana de los Ríos de Cuenca, l’Atenes de l’Equador

Hotel Crespo

Cada vegada que he d’escriure o parlar de la ciutat equatoriana de Cuenca, el primer que em ve al cap és la por que vaig passar un dia de finals setembre de l’any 2005. Estava sopant en un bon restaurant del barri del Barranco, quan de sobte tot va començar a trontollar. Els plats es movien, les copes es tombaven, les làmpades ballaven i els comensals ens miràvem uns als altres sense saber massa què fer. La gent de Cuenca era l’única que es mostrava impassible, deien “sólo es un temblor”. Però als estrangers aquell “temblor” ens va semblar llarguíssim, i per poc no ens vàrem amagar sota les taules o sortir corrent al carrer. Penso que a mi em va afectar més que a altre gent, doncs durant l’estona que va durar el terratrèmol em venien a la memòria unes imatges viscudes l’any anterior. La Unesco m’havia enviat a fotografiar la ciutadella de Bam (Iran) – un dia us parlaré d’aquest fabulós lloc- i allí, el dia de Sant Esteve de 2003  hi havia hagut un terrorífic terratrèmol. Va morir més de la meitat de la població, més de 46.000 persones. Quan vaig anar a fer fotos a Bam, tot plegat feia uns mesos del succés i l’ambient que es respirava era de desolació i destrucció.

Parque Calderón

Però millor deixem-nos de divagacions i anem al tema. La ciutat de la que avui us parlo és  considerada per molts equatorians como la ciutat més bonica del país. El centre històric mostra orgullosament els seus records d’un passat colonial esplèndid. El senyoriu dels  carrers, les velles mansions amb cuidats patis i  la innata elegància de la que fa gala el conjunto del casc urbà, donen la raó a tots aquells que han ideat epítets tan encertats como el de «Cuenca, tresor amagat de l’Equador», «Capital cultural de l’Equador» o «L’ Atenes del’ Equador». Tots els valors que guarda li valgueren ingressar l’any 1999 a la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco.

San Francisco

Cuenca és la tercera ciutat del país, capital de la  província d’Azuay, en plena zona de la Sierra, a una altura de  2.541 metres, i es troba 472 km al sud de Quito i 241 km al sud-est de Guayaquil. La seva població supera de poc els 300.000 habitants.

Ruïnes de Todos los Santos

La ciutat pot vanagloriar-se d’haver trobat un perfecte equilibri arquitectònic entre una tradició cultural, herència del domini espanyol i d’una nova forma de concebre el urbanisme. Però no tota la bellesa de Cuenca és obra de l’home, la pròpia natura ja havia dotat d‘uns encants especials a la planura Paucarbamaba, lloc on s’assenta la ciutat, i que en la llengua indígena canyarí significa «planura de flors i ocells»; a més, els quatre rius que la banyen han servit per a dignificar encara més el seu privilegiat paisatge. Però Cuenca no només és això, sinó el fruit d’una llarga suma d’atributs com són els mercats, les parades de flors, la variada artesania, la simpatia de les seves gents, l’herència dels seus intel·lectuals i fills il·lustres i com no la petjada deixades pels canyarí i els inques.

Las Conceptas

La cultura Canyar o Canyarí es va desenvolupar en aquestes terres i va ser de les més avançades dels Andes. Els seus orígens són confusos, situant-se cap al segle VI d.C. A on avui s’aixeca Cuenca tenien el seu principal assentament, Guapondelig. L’arribada de l’inca Yupanqui al front de 40.000 guerrers va truncar l’evolució dels canyarí i després de durs enfrontaments varen ser assimilats per l’imperi inca cap a l’any 1470. En el mateix emplaçament de Guapondelig varen fundar la ciutat de Tomebamba.

El fill de Tupac Yupanqui, Huayna Capac, era precisament nascut a Tomebamba i al fer-se amb les regnes de l’imperi inca va voler convertir la ciutat natal en una capital tan esplendorosa como Cuzco, fent-se construir un palau anomenat Pumapungo (Porta del Puma). Al morir Huayna Capac el 1527, els seus fills es repartiren l’imperi; Atahualpa heretà el nord, amb importants ciutats, entre elles Tomebamba, mentre que Huascar es quedava amb Cusco com a centre de la zona sud. Les disputes entre els dos germans no tardaren en convertir-se en una guerra civil. Els nobles canyarí, educats a Cusco, però que seguien habitant a Tomebamba, es posaren al costat d’Huascar provocant les ires d’Atahualpa, el qual destruí la ciutat i va massacrar a la classe dominant canyarí.

El 1547 el conquistador i cronista espanyol Cieza de León arribà a Tomebamba, però aquesta ja no era més que una pila de ruïnes. El dia 12 d’abril de 1557, el també espanyol Gil Ramírez Dávalos per encàrrec del virrei de Lima funda la nova ciutat. Va ser batejada amb el poètic nom de «Santa Ana de los Ríos de Cuenca», en una clara al·lusió als quatre rius que reguen la fèrtil vall, el Tomebamba, el Machángara, el Yanuncay i el Turquí, i també el nom suggereix a la Cuenca d’Espanya . El mateix any de la fundació s’iniciaven les obres de la catedral, el primer pas del que seria important centro colonial. Cuenca s’alliberà de la corona espanyola el 3 de novembre de 1820.

Catedral Vieja

La Catedral Vella, ara coneguda com a església del Sagrario, va utilitzar carreus inques en la seva construcció; aquestes pedres provenien del destruït palau Pumapungo. Aquest edifici a més té una història lligada amb la ciència. El pinacle del seu campanar va servir de vèrtex per determinar l’arc del meridià terrestre, en la missió geodèsica francesa de Carles Maria de la Condamine, a l’any 1739.

Catedral Nueva

L’any 1885 es va començar a construir una nova catedral, la qual no es va acabar fins l’any 1967. És una construcció colossal, de les més grans catedrals d’Amèrica. Una de les seves característiques, al igual que la majoria d’esglésies de la ciutat , és que les torres dels campanars són baixets en comparació a la resta del edifici, això és per evitar que caiguin a conseqüència  dels freqüents terratrèmols.   

Todos los Santos

Passejant pel casc antic de Cuenca  es poden veure moltes més esglésies interessants, també hi ha monestirs, algun d’ells reconvertit en museu. Les ruïnes del període inca estan força malmeses, però encara es poden contemplar dos importants conjunts: les de “Todos los Santos” i les restes del palau de Pumapungo. Un altre dels atractius arquitectònics és força més recent en el temps, i és el conjunt d’edificis singulars construïts entre els segles XVIII i XX. Moltes d’aquestes mansions senyorívoles són ara hotels luxosos, museus o centres oficials.

Barri el Barranco

El barri «El Barranco», construït sobre un promontori, és el més pintoresc de la ciutat; les cases semblen estar suspeses al vuit, sobre el curs del riu Tomebamba; des de la part alta es contempla una dilatada panoràmica. La visió d’El Barranco, recorda curiosament la ciutat espanyola de Cuenca amb les seves típiques cases penjants.

Parc nacional Cajas

Divuit kilòmetres a l’oest de Cuenca es troba el parc nacional de Cajas, un indret d’alt valor paisatgístic. Les seves muntanyes arriben fins els 4.450 metres d’altura; entremig de les penyes i llacs, discorre l’antic camí inca. Boscos en estat pur, valls tancades formant estanys d’aigües cristallines i àmplies zones de “páramo”, composen aquest bellíssim indret d’orografia complexa. La fauna és la pròpia d’aquestes altures, amb la presència destacada de pumes, óssos d’antifaç i els majestuosos còndors.

Sense cap mena de dubte, en una visita a l’Equador, convé dedicar almenys un parell de dies a conèixer la ciutat andina de Cuenca.

   *Text inspirat en part del llibre: RUMBO AECUADROR Y GALÁPAGOS, de Toni Vives. Editorial Laertes.

GUIA DE LA XINA: GUANGZHOU (CANTON)

QINGPING, UN MERCAT QUE POT FERIR LA SUSCEPTIBILITAT DE L'ESPECTADOR

Les paraules alimentació i mercat van força unides. Ambdues impliquen un conjunt de conceptes i nocions que es connecten. En l'àmbit viatger sembla clar que tant un vocable com l'altre formen part imprescindible del que s'ha de tenir en compte en qualsevol periple com cal.

Que la gastronomia és cultura, ja ho sabem, o almenys ho tenim assumit així. També acceptem que el que es menja és saborós o no, en funció d'uns gustos molt subjectius i que en cada cultura s’aprecien molt més uns productes alimentaris que altres.

Les persones que tenen la sort de conèixer món i civilitzacions diferents, solen sostenir la teoria que per convertir el viatge en més "autèntic" haurien menjar-se els productes autòctons i cuinats tal com dicten les normes del lloc. Però una cosa és la teoria i una altra és la realitat. De vegades, davant determinats plats, ni els paladars i estómacs més avesats són capaços d'admetre que "allò" sigui comestible i els compromisos adquirits de seguir una dieta indígena es posposen per a millors ocasions.

Una altra de les afirmacions viatgeres és convenir que la visita als mercats és una de les millors maneres de conèixer el país o poble que ens acull. És cert que en fires, basars, socs, llotges, rastres i altres punts on la gent s'ajunta per comprar i vendre, hi ha prou indicis per permetre una aproximació a la cultura amfitriona. Aquest supòsit és aplicable fins i tot a la Xina, l'immens país oriental on la capacitat de sorprendre al visitant excedeix la norma. Hi ha allà molts mercats, alguns tan interessants i colorits com els de Xi'an (província de Shanxi) i Kashgar (regió autònoma de Xinjiang). Però entre tants n'hi ha un, el Qingping de Guangzhou, que és molt especial. La seva visita excedeix la facultat de sorpresa de molts turistes i alguns rodamóns.

La ciutat de Guangzhou, abans i per qüestions britànico-colonitzadores coneguda com Canton, s'ubica al sud-est xinès prop de Hong Kong. L'urbs és gran, superpoblada (uns vuit milions d'habitants) i la seva visita no sol deixar indiferent a ningú. Viatgeres i viatgers arribats dels quatre punts cardinals expliquen que les seves primeres impressions de Guangzhou van ser negatives. La veritat, és que la sensació inicial que la ciutat va despertar en mi va ser rara, ni bona ni dolenta, més aviat estranya. La primera vegada que vaig arribar a Guangzhou, d'això ja fa bastants anys, ho vaig fer en un ferrocarril procedent d'una de les zones més pobres de Xina. El meu estat d'ànim no era el millor, ja que havia passat dos dies tancat en un vagó ple d'humanitat, esperant que les aigües desbordades d'un riu permetessin al tren prosseguir la seva ruta.

Va coincidir l'arribada a Guangzhou amb un capvespre plujós. A la plaça situada davant de l'estació hi havia milers de persones assegudes a terra, apinyades, mullant-se. Aquell gentada estava format majoritàriament per joves pagesos que tractaven d'escapar de les zones més depauperades del país intentant arribar a les florents ciutats costaneres. Recordo alguns carrers poc il·luminats, dominats pel soroll ensordidor del trànsit rodat que circulava per passarel·les metàl·liques situades diversos metres per sobre d'unes ja de per si curulles calçades (al dia següent vaig descobrir que per sobre de les passarel·les existia un segón nivell pel qual també passaven vehicles). Hi havia moltes persones movent-se en aquest ambient humit i mancat de llum, amb excepció de brillants neons amb caràcters xinesos. La gent s'amuntegava davant els “xiringuitos” de menjar al carrer. Sorolls, fums i olors confonien els sentits. Per a mi, allò era com una vivència del passat, un "déjà vu". Un cop ja a l'hotel li donava voltes a la memòria tractant descobrir on havia experimentat les sensacions que m’acabaven de produir aquells carrers i no va ser fins l'endemà, amb la llum del sol que per fi vaig recordar: l'escenari si fa o no fa sòrdid de Guangzhou era calcat a alguns carrers que apareixen al film Blade Runer! O seria potser al revés?

El mercat Qingping se situa prop del riu de les Perles, emmarcat en aquest aparent i bulliciós desordre de pel·lícula de ciència ficció. El que exhibeix aquest mercat és la més gran i més rica expressió del que signifiquen les paraules colors, sabors, olors, textures i formes. També cal indicar que és l'espectacle més esgarrifós que es pot contemplar a Guangzhou, és per això que una certa prevenció seria necessària abans de penetrar al laberint de carrerons on s'emplacen els llocs de venda. No estaria de més un rètol indicant: "El mercat pot ferir la susceptibilitat de l'espectador". I tot això, tenint en compte que l'entorn i neteja del mercat ha millorat molt des que l'any 2003 hi va haver el brot de SARS (sigles que signifiquen síndrome respiratòria aguda severa). Des d'aleshores les autoritats sanitàries xineses s'han acurat en el control de qualsevol lloc o establiment que el seu descuit pugui afectar la salut: mercats, hospitals, lavabos públics, etc.

Segons per la zona que s'entri a Qingping, les impressions aniran "in crescendo" o bé seran ja brutals des del principi. És per això que la recomanació seria començar per les parades on venen fàrmacs i preparats de la medicina tradicional xinesa. Davant els taulells la primera impressió és de desconcert. És un treball il·lusori tractar de determinar el que hi ha exposat. - Per a què servirà cadascun d'aquests productes? Quines malalties necessiten d'aquests remeis? Crec que pocs occidentals són capaços de discernir l'ús apropiat d'una sola d'aquestes medicines, però també crec que també són molt pocs els disposats a prendre-les. - La veritat és que mirant les prestatgeries d'una farmàcia convencional un tampoc es fa càrrec de la utilitat de tanta capseta, però les medicines que es mostren en Qingping freguen el surrealista. Les pocions més innocents són les que estan constituïdes a partir de flors fresques o seques, herbes i males herbes de totes les mides i formes, bulbs i arrels, tot això presentat sencer, en sacs, mòlt o en fina pols i sempre de variats i colors vius. Els bàlsams també són multicolors, de enèrgics i penetrants aromes. La secció més sorprenent és la que aprofita parts d'animals com les urpes, ja siguin d'óssos, micos, i altres mamífers i també d’aus. Les llengües són un altre dels apèndixs abundants, procedents de qui sap quines boques. Les cornamentes d'una àmplia col·lecció de remugants estan preparades per a ser mòltes i servides com beuratges. Els animals dessecats també omplen sacs i cistells, allà es poden endevinar cadàvers d'escorpins, llangardaixos, camaleons, grans insectes. Les serps seques es serveixen enroscades com si fossin ensaïmades mallorquines.

Entrar a la zona destinada a productes culinaris obliga a abandonar la mínima aversió a la sang i estar disposats a suportar les olors més forts que pot emanar qualsevol fauna viva o morta, espècies i vegetals. Aquesta secció gastronòmica, la més important del mercat, fa bona la dita que ha fet famosa la cuina local: «A Guangzhou es menja tot el que vola, excepte els avions i tot el que tingui potes excepte els bancs i cadires».

El receptari local abasta més de cinc mil quatre-cents mil plats, cadascun amb fórmules culinàries d'allò més dispar i basades en trenta mètodes diferents de ser cuinats. És la barreja dels elements més extravagants que mai s'hagin pogut imaginar, però amb un sabor, frescor i presentació excel·lents i que sens dubte no deceben a cap paladar exigent. L'exotisme és fàcil de detectar, només cal traduir el títol, sempre suggestiu, d'alguns dels seus més famosos plats, capaços d’esglaiar als més refinats gourmets i de despertar la imaginació i, per què no?, les papil·les gustatives: «Llonzes de serp amb fetge de pollastre», «Trossos de serp quatre tresors», «Carn de serp Cent Flors», «Carn de Drac, Tigre i Fènix», plat a base de serp, gat i pollastre.

La presentació dels productes en les diferents paradetes posa a prova als amants dels animals. L'espectacle de centenars de gàbies amb gossos, gats, ànecs, pollastres, gallines, armadillos, micos, etc. només és l'avantsala d'un avern d’udols primer i després sang. Succeeix, que un cop escollida la bèstia pel comprador, sigui sacrificada i espellada allà mateix. El resultat són uns taulells i uns sòls on el vermell sang l'acoloreix tot

Els qui hagin superat la secció dedicada als mamífers poden atrevir-se a la dels rèptils, una mica menys tenyida de vermell però també impactant. Tancades en uns cilindres de canya o filferro es troben les serps vives. Hi ha molt per escollir, des de les més petites a algunes que superen els dos metres de longitud, i des de les més inofensives colobres als exemplars que la seva mossegada acabaria en pocs minuts amb la vida d'un bou. Sembla que és saludable beure la sang de les serps i per això es venen gots plens d'aquest fluid vital. La fauna aquàtica també té el seu espai, en grans gibrells neden amuntegats peixos de variades espècies, però també rares tortugues, salamandres, cogombres de mar i bestioles que mai abans havíem vist. Conforme es passeja pel mercat la llista del que pot anar a l'olla es va fent llarguíssima: estrelles de mar, llagostes de terra, grills, cucs diversos i fins una infinitat d'animals desconeguts.

Per sort, entrar a la zona destinada als vegetals significa la fi dels sobresalts. Serà que el color verd calma, ja que efectivament els sentits es tranquil·litzen a la vista dels enciams, alls tendres, cebes i moltes verdures exposades, algunes conegudes i bastants no identificades.

Amb l'esperit serè es pot recórrer amb calma el que queda per veure en aquest mercat atípic. Ara són els bonsais, arbres obligats a ser nans però molt bells. Després, un eixam de nens absorts davant els aquaris, tot just deixen entreveure els peixos de colors. Una mica més enllà s'obre l'única secció on el turista es troba a gust, els venedors de "antiguitats" i artesanies esperen als incauts.

La millor manera d'acabar la visita del mercat de Qingping és dirigir els passos cap a algun dels bons restaurants de la ciutat, seure a taula i demanar a la sort alguns plats. Mentre anem mastegant el que ens han servit podem tancar els ulls i rememorar el vist una estona abans. Si després aconseguim una bona digestió podem considerar-nos uns viatgers-gastrònoms avantatjats.

* Text inspirat del llibre: RUMBO A CHINA, de Toni Vives i Josep Giró. Editorial Laertes