Escric aquestes ratlles amb l’enyor d’una fabulosa
experiència muntanyenca i alhora amb l’amarg regust d’haver-me assabentat fa un
parell de dies de la pèrdua d’en Martí Gasull, un volgut alpinista gracienc en
un terrible allau al Manaslu. Descansa en pau Martí.
 |
| El Shisha Pangma des del camp base avançat |
Fa exactament vint
anys, a la tarda del 26 de setembre del 1992, que després de molts esforços,
les granadines Amparo Ortega i Inmaculada Fernández, amb les quals vaig fer
cordada varem assolir el cim del Shisha Pangma central seguint l’aresta nord.
Aquesta muntanya
tibetana te una altura de 8.013 metres en el seu cim principal i 8.008 m en el
central, per tant és el més “petit” dels catorze cims de més de vuit mil metres
que hi ha a la Terra.
 |
| La rebuda a Barcelona |
Des de aquest bloc,
vull recordar a les altres persones que arribaren al cim del Shisha Pangma el
mateix dia: l’alpinista catalana Magda Nos i el xerpa Ang Phuri; i els dos
components de l’expedició Sabadell – 92, en Rafael Fuentes i en Toni Bericat,
acompanyats del nepalès Saila Tamang. I sobretot un especial record pel xerpa
que ens va ajudar durant l’accidentat descens cap el camp III situat a 7.600
metres (una de les noies va desenvolupar ceguera de la neu i degut a la lenta
baixada se’ns va fer de nit). També agrair a l’Enric Ripoll de l’agència de
viatges Muztag, el seu ajut en l’organització de l’expedició i la seva tasca
durant la mateixa, col·laborant en tot moment fins més amunt del camp III.
 |
| L'autor, Amparo Ortega i Macu Fernández a l'arribada a l'aeroport |
Encara que hagin
passat dues dècades, els records de l’ascensió a una de les més grans muntanyes
de l’Himàlaia i per tant del nostre planeta són d’aquells que no s’esborren.
Tinc ben gravats a la memòria tots i cada un dels moments de l’expedició, des
dels problemes burocràtics a les duanes nepalesa i xinesa per passar amb un
camió carregat de queviures i material de muntanya, fins el retorn a Katmandú,
quan em varen robar un sac de mariner amb totes les meves pertinències,
inclosos quasi tots els rodets fotogràfics amb el material gràfic de
l’expedició. I sobretot tinc ben present el dia de l’ascensió, el retard que
varem anar acumulant per la mala condició d’una neu massa fonda, i en especial
el descens en condicions precàries, una nit molt i molt freda (les llanternes
varen deixar de funcionar segurament degut a les baixes temperatures) i la
dificultat en trobar la traça en la foscor. Evoco com si fos ahir el moment en
que varem veure les senyals lluminoses que ens feien des del camp III, i la
ràpida ascensió d’un anònim xerpa que va venir a buscar-nos i ens va ajudar a
baixar a la noia que havia quedat sense vista. L’acció d’aquest xerpa és una
més de les mostres que ens fa veure la especial condició i valor d’aquest poble
que dedica els seus esforços a que els alpinistes d’arreu del món puguem
assolir les muntanyes més elevades.
 |
| L'autor durant l'ascensió |
Aquella va ser la
primera vegada i única, que em vaig atrevir amb un vuit mil. L’experiència
recollida al llarg de molts anys d’aprenentatge, primer al Pirineu, després als
Alps i ja més tard en grans muntanyes de més de set mil metres, em va semblar
suficient per atrevir-me a amb el més modest dels catorze vuit mils. El Shisha
Pangma, també conegut com Gosaithan, és considerat un dels gegants “fàcils”,
encara que penso que per damunt dels 7.500 metres no hi ha res fàcil si les
condicions se’t posen en contra. Per sort aquella temporada post-monsó va ser
benèvola amb els muntanyencs i malgrat temperatures fredíssimes, va mantenir
durant forces dies els cels ben serens. El grup expedicionari, que malgrat ser
heterogeni, es va comportar amb molta companyonia, on tothom va col·laborar en
la consecució del cim, i el fet que els déus de les muntanyes ens fossin
propicis, segurament varen ser els elements precisos d’un cocktail perfecte.
Dubto molt que
algun dia se’m passi pel cap de dirigir les passes cap a un altre vuit mil, per
estar allà es requereix massa esforç i patiment, però les lliçons que em va
donar aquella muntanya, segur em seguiran servint en les ascensions més
modestes. El món és ple de cims de
moderada dificultat on sempre s’hi pot trobar el que es busca.
