GUIA DE SARDENYA: BASÍLICA DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT DE SACCARGIA

La silueta de l'edifici de la Basílica de la Santíssima Trinitat de Saccargia és inconfusible. La seva imatge és d’aquelles que millor identifiquen Sardenya. Està situada 40 quilòmetres al sud de Sassari, la segona ciutat de l’illa.

És la construcció religiosa més espectacular, i potser la millor de tota l'illa. Els orígens de l'obra s’expliquen en una barreja de llegenda i història. El giudice de Torres, Constantí I i la seva Esposa Marcusa di Gunale es trobaven de pelegrinatge cap a Sant Gavino de Porto Torres, quan passaven per les rodalies de Codrongianos, Marcusa va tenir un somni. Se li va aparèixer la Verge i li va prometre que aviat seria mare d’un nen. Després del succés, els esposos varen decidir construir un monestir en l'emplaçament on va tenir lloc la visió.

Una altra versió, que va ser fidelment recollida en forma de capitell pels mestres procedents de Lucca, assenyala la curiosa voluntat d'una vaca que a diari baixava des de les pastures per anar a apropar-se a uns monjos i els obsequiava amb la seva llet. L'animal, cada vegada que passava pel pla on avui s’aixeca la basílica, s'agenollava com en acció de resar. El cert és que el monestir, pertanyent a l'ordre de Camáldula fou construït l'any 1112 i l'església es consagrà el 1117. Del vell monestir només queden els basaments i un fragment de mur del claustre amb arcades, realitzat en estil romànic-toscà. L'església actual és d'estil pisà i en seu totalitat exhibeix el bicromatisme que li proporcionen les filades de pedra calcària alternades amb les de pedra basàltica. La planta és en forma de T, amb una sola nau i un transsepte amb tres àbsides. Les mesures de la nau fan  21 m de llarg, 7 d'ample i 14 d'alt. Amb el pas dels temps si varen adossar algunes naus menors. El campanar és de planta quadrada i mesura prop de 40 metres, amb dos pisos oberts amb finestrals, el més alto presenta finestres triforades (dues columnes al centre) i el pis inferior amb finestral biforat (una columna central). La façana és la part més elaborada, amb timpà sostingut per quatre columnes de basalt. La part més baixa i protegint la porta s’obre un pòrtic, segurament obra de mestres de Lucca. És en un dels capitells del pòrtic on es pot observar la vaca agenollada.

L’àbsida central està decorat per frescos, obra de finals del segle XII i d’excel·lent qualitat. Resulta sorprenent el bé que s’han conservat les pintures al fresc. No hi ha cap lloc en tota l'illa on es pugui trobar un grup pictòric romànic tan complet.

El conjunt va abandonar-se al segle XVI i no va tornar a obrir-se fins entrat el segle XX.

* Extracte de la Guia: RUMBO A CERDEÑA, de Toni Vives, Editorial Laertes.

GUIA DE SARDENYA: LA COSTA SMERALDA

L'any 1962, de la mà del Consorci Costa Smeralda, naixia una operació urbanística d'altes mires, el president i ideòleg del consorci va ser el riquíssim príncep ismaelita Karim Aga Khan. El front marítim de la costa de Monti di Mola, al municipi de Arzachena, era una regió salvatge, fins aquell moment gairebé deshabitada, plena de cales, platges de sorra blanca i aigües transparents. El Consorci va canviar el nom de la costa, batejant-la amb el color que moltes vegades adquireixen els fons de les cales. Però varen canviar moltes coses més, la transformació va ser total. Es van construir poblats a la vora de cada badia, aprofitant el relleu costaner i adaptant els edificis a l'entorn, a força de formes irregulars, decoracions externes rústiques i jardins penjants, sempre en un estil molt mediterrani. Famosos arquitectes van dissenyar els pobles turístics, entre ells Jacques i Savin Couëlle, Gianfranco Fini, Maria Sotgiu o Michele Busiri-Vici. Grups hotelers especialitzats en els establiments de luxe es van mostrar interessats en el projecte entre ells la cadena Sheraton i The Luxury Collection, aixecant hotels pensats per albergar a persones de molt alt nivell adquisitiu i per tant exigents al màxim.

El nucli inicial de Costa Esmeralda va començar entorn a Porto Cervo, estenent-se tant cap al nord com al sud. Es van construir ports esportius pensats per als grans iots; heliports per rebre els multimilionaris arribats amb els seus avions privats a l'aeroport de Olbia i que es traslladen per aire fins a Porto Cervo o altres localitats. Activitats lúdiques i esportives molt selectes tenen lloc a la regió, des tornejos de golf a regates d'alt nivell, així com festes privades, aliment de pàgines i pàgines de la premsa rosa de tot el món.

Porto Cervo s'assembla a un llogaret de la Mediterrània, dominada pels colors ocres de les cases mig amagades sota cascades de buguenvíl·lies. En apropar-nos a les botigues és quan veiem que no es tracta d'un poble de pescadors; on pesàvem trobar la botiga d'ultramarins, resulta ser un establiment Louis Viutton, i al costat està Prada, una mica més enllà Bulgari. La plaça del poble (aquí no hi ha indignats acampats, més aviat el luxe i malbaratament de tota la Costa Smeralda és perquè la resta dels humans ens sentim indignats), vol ser una tranquil·la placeta amb els seus bars i restaurants, però els preus en res s'assemblen als d'una població costanera normal. Una mica més avall es desemboca al port. El front marítim aclareix tots els dubtes, al altre costat de la badia s'entreveuen viles increïbles, i amarrats als molls es concentren diversos iots de més de 50 metres d'eslora, algun fins i tot supera els 90 m. Porto Cervo és el cor de Costa Smeralda. Aquí es reuneix la jet set més exclusiva, no falten prínceps i princeses, financers arximultimilionaris (potser provocadors de crisi mundials), cotitzats artistes de Hollywood, l'elit de l'esport amb corredors de Formula I, tennistes, futbolistes famosos i com no els inevitables paparazzi. Centenars de turistes "convencionals" recorren, càmera fotogràfica en mà, els carrers d'aquest fabulós poblat. Potser tinguin ocasió de treure-li una foto al mateix George Clooney o qualsevol altra celebritat.

-Potser és una llegenda urbana, però es diu que en determinats night clubs, en què només es permet l'entrada a uns pocs elegits, la consumició val 500 €. Aquest és un punt que no he verificat. La veritat és que ni tan sols ho he intentat. Per a un redactor de guies turístiques, pagar 500 € per un cubalibre, està fora de pressupost-.

Una de les visites a no perdre’s és l'església de Stella Maris, construïda el 1969 per l'arquitecte Muchel Busiri-Vici. L'edifici religiós és atrevit en les seves formes, molt ajustat a la tradició insular mediterrània, amb volums de diferents mides, línies corbes, coberta de teules i parets emblanquinades. La portada reprodueix un porxo, sostingut per tosques roques granítiques. La porta de bronze, representant l'Anunciació, és de l'artista Luciano Minguzzi, igual que el símbol cristià situat sobre la façana. El campanar és de tronc cònic. L'interior és gairebé un museu, amb la pintura de la Verge dels Dolors, atribuïda a Domenico Theotocopoulos "El Greco", del segle XVI. Altres obres d'art són dos crucifixos d'escola alemanya dels segles XVI i XVIII. L'òrgan és d'origen napolità, del segle XVII.

No hi ha dubte que l'èxit de la metamorfosi d'aquesta zona de Sardenya ha estat excepcional, si pensem que aquestes terres havien estat durant segles la senzilla llar de pastors d'ovelles i fins fa poques dècades amagatall de bandolers.*

 

* Extracte de la guia: RUMBO A CERDEÑA, de Toni Vives, Editorial Laertes.

GUIA DE SARDENYA: ÀREA ARQUEOLÒGICA DE NORA

33 km al sud-oest de Cagliari, la capital de Sardenya, ja només 250 metres al sud de l'església de Sant'Efisio es troba l'entrada a l'àrea arqueològica, una de les visites ineludibles del sud de Sardenya, tant pel seu valor històric com estètic .

L'àrea arqueològica protegeix les restes de la ciutat d'origen fenici més important del sud de Sardenya. Les ruïnes romanes, l'última civilització que va habitar Nora, són espectaculars, al costat d’elles o en moltes ocasions sota les construccions imperials, els treballs dels arqueòlegs fan aflorar importants estructures púniques i les primigènies fenícies. Resulta atraient al màxim l'efecte dels murs, columnes i altres elements arquitectònics romans contrastant amb el fons blau turquesa de les cales que envolten la península de Nora.

Els navegants fenicis van fixar la seva atenció en una diminuta península formada per un turó a la zona del istme i dos braços que s'internen en la rada de Nora, un d'aquests sortints s'estén cap a orient i està coronat per una altra turó, on avui s'alça la torre de l'Coltellazzo. L'altre braç s'obre cap al sud-oest i abraça part de la ciutat primer fenícia, després púnica i finalment romana.

Les primeres empremtes que delaten presència humana es remunten al segle IX a. C. quan se suposa que navegants fenicis s'aturaven aquí per avituallar les seves naus. Al segle VII a. C. es va fundar una colònia permanent. La urbs va anar creixent amb el pas del temps i estenent-se per gairebé tota la península de Nora. En una estela datada dels temps de la fundació de Nora, es va desxifrar l'escrit del nom "Shardn"; alguns historiadors creuen que és la primera vegada que es va voler etiquetar la terra conquerida i que d'aquí deriva el nom de Sardenya. A la zona sud-est, al costat de la platja meridional, és on es va edificar el primer nucli urbà, el qual s'estenia cap a l'interior, a prop de l'istme i on amb posterioritat els cartaginesos van edificar el temple dedicat a la deessa Tanit. A la zona central de l'istme es va situar la necròpolis, la qual va anar creixent en direcció nord, fins on avui s'aixeca l'església de Sant'Efisio, lloc que a acollir un "Tophet" o tofet, centre dedicat als sacrificis d'animals i humans. La fi de la presència fenícia se situa entre finals del segle V i mitjan IV a. C. quan la puixança de Cartago es va imposar en l'occident mediterrani. De l'època púnica el millor exponent en Nora és el temple de Tanit, el complex púnico-romà d'Esculapi, a l'extrem sud del cap de Pula i la necròpolis.

La derrota de Cartago va deixar lliure Nora i els destacaments romans es van instal·lar-hi a partir de l'any 238. L'impuls que va prendre la ciutat va quedar plasmat en la quantitat d'edificis nobles i espais destinats a l'esbarjo dels ciutadans i dels destacaments militars estacionats a la península. Existeixen dades que corroboren que Nora va adquirir la categoria de municipium. Les ruïnes romans són les principals protagonistes de Nora, tant pel fet de ser les més ben conservades, com les que ocupen l'estrat superior de les tres ciutats que se superposen. Entre l'estructura urbana cal assenyalar l'àmplia zona ocupada pel fòrum, molt a prop s'intueixen les restes d'un temple amb sis columnes i un altar. Les termes es reparteixen per diversos barris del municipi, les més ben conservades són les anomenades Terme a mare, a la zona oest de les excavacions, un mica més al nord, a prop de l'istme queden les restes de les termes petites (Piccole Terme) i al sud-oest del teatre les termes centrals. El complex d'Esculapi té les seves arrels en una construcció púnica, però els romans varen ennoblir amb mosaics i altres avenços arquitectònics l'espai dedicat al déu de la medicina. El teatre és el monument estrella de Nora. Podia albergar prop de 1.200 espectadors asseguts en les seves graderies. Conserva alguns dels espais que tradicionalment constituïen un teatre romà, amb l'excepció de dues immenses gerres ancorades a terra a les que encara no se'ls ha sabut donar explicació. Hi ha qui creu que les gerres servien com amplificadors de la veu, en canvi hi ha altres teories que li donen una funció pura de contenidors, usades en quedar el teatre fora de servei. La casa de l'atri tetraestilo, situada al sector oest, és un exemple d'un edifici noble, segurament l'habitatge d'un patrici. Els mosaics que cobreixen els sòls són d'alta qualitat.

Entre les termes petites i el mar es van trobar unes restes que van ser identificats al principi com d’instal·lacions portuàries; posteriors estudis van determinar que es tractava d'una gran basílica cristiana. Els treballs arqueològics han acabat dibuixant una estructura de 33 metres de llarg per 22 d'ample, formant un edifici de tres naus. La seva construcció se situa en el segle IV i va quedar en l'abandó entorn al segle VII, amb els atacs dels bàrbars i les posteriors ràtzies àrabs.

* Extracte de la guia: RUMBO A CERDEÑA, de Toni Vives, Editorial Laertes.

GUIA DE SARDENYA: CARNESTOLTES (II) SA SARTIGLIA

A la població d’Oristano, es celebra "Sa Sartiglia" una de les millors manifestacions del folklore mediterrani. La festa té lloc cada any el diumenge, dilluns i dimarts de carnaval. Participar de la "Sa Sartiglia" és endinsar-se en una tradició amb més de set segles a l'esquena, carregada de sensacions, a la màgia de les acolorides màscares i vestits dels genets, el so dels tambors, al nervi i la velocitat de els cavalls.

L'origen de la festa és molt antic, el més probable és que fos introduïda a Occident pels croats a la fi del segle XII, que haurien vist habilitats eqüestres semblants als genets àrabs. A Oristano va arribar de la mà dels conqueridors de la Corona d'Aragó (el giudicato d'Arborea va estar molt lligat a les cases nobles catalanes, fins i tot emparentats, encara que també es van veure enfrontats en batalles).

La paraula sartiglia -l'estrella foradada que han enfilar els genets amb les seves espases- deriva de sortilla, en català antic significa “anell" i d'un joc semblant anomenat també en català sortija.

 La festa comença amb la lectura del ban; davant de l'ajuntament, l'herald muntat a cavall i vestit a la manera antiga llegeix el pergamí en el qual es commina a realitzar unes justes a l'estil aragonès. En el mateix lloc es posa el vel a la noia que representa a Eleonora d'Arborea. Tant ella com els seus ajudants van adornats amb gales medievals.

Un altre moment clau és la cerimònia de la vestizione del Componidori. El Componidori o senyor de la festa és elegit pels gremis de San Giuseppe i San Giovanni, se’l vesteix amb un vel i es cobreix el seu rostre amb una màscara andrògina; llueix al cap un barret de copa. Una cercavila amb gents arribades de tota la província, abillades amb vestits medievals i populars, precedeix la desfilada dels grups participants a la Sartiglia.

Els cavallers, homes o dones, recorren els carrers en grups de tres genets, amb vestits vistosos i la cara coberta igualment amb màscares. Abans de començar la corsa alla stella -les carreres en què s'ha de enfilar l'estrella-, es representa el Incrocio, cerimònia en la qual el Componidori i el seu Segundu creuen la seva espasa tres vegades sota mateix de la stella (estrella foradada suspesa d'un fil que travessa el carrer). Els tambors i trompetes anuncien cada carrera. La stella es penja davant de la catedral, els genets, un a un i al galop intenten passar la seva espasa per l'orifici d'aquella.

Acabades les justes tenen lloc les pariglias, pràctica també molt antiga en el qual els grups de tres genets realitzen exercicis gairebé circenses sobre els seus cavalls. A galop estès recorren un llarg carrer, a vegades amb dos genets peu sobre les cadires i l'altre genet fent la vertical, o formant una piràmide o bé una altra coreografia diferent, sempre ratllant el perill que comporta la velocitat aconseguida pels cavalls i la inestabilitat de les muntures.

Les festes acaben amb una altra cerimònia la svestizione del Componidori, quan es retiren la màscara i els vels que cobreixen al senyor de la festa*.

* Extracte de la guia: RUMBO A CERDEÑA, de Toni Vives, Editorial Laertes.

GUIA DE SARDENYA: CARNESTOLTES (I)

L'illa de Sardenya guarda gelosament les seves tradicions. Ara, aquests dies, durant els carnavals, diverses poblacions fan gala dels seus més profundes arrels. Aquí us relat el més sorprenent que podem veure en dues d'elles: Ottana i Mamoiada.

Ottana, població amb tot just 2.500 habitants, es troba a l'extrem occidental de la regió de la Barbagia. Durant segles la gent del lloc vivia de la ramaderia. Aquesta tradició pastoral segueix manifestant-se durant els ineludibles carnestoltes, d'alt interès antropològic.

La celebració té com a protagonistes "sos Merdules", "Sos Boes" i "Sa Filonzana". Els merdules representen el cosmos camperol, van vestits de negre i llueixen una màscara de fusta grotesca, aquests personatges porten lligats d'una corda als boes, als quals fins i tot poden fustigar amb un fuet. Els boes llueixen màscares de fusta amb trets estilitzats de caps de rucs, cabres o caps de bestiar, el cos està completament cobert de pells blanques i fan sonar diversos esquellots que porten lligats a la cintura. L'altre protagonista, la filonzana representa una dona gran, amb una repulsiva màscara negra, gairebé a una bruixa, i simbolitza la mala sort.

Mamoiada  és una altra petita població de la Barbagia, la qual s’ha de visitar durant els dies de carnaval, el més enigmàtic i colpidor dels que se celebren a Sardenya. Els orígens de la festa es perden en els temps, tant que hi ha antropòlegs que li atorguen influències de la civilització nurágica.

Els personatges que formen l'entramat de la festa són els mamuthons i els issohadors. Els mamuthons, els principals protagonistes, són tan estranys que es fa difícil discernir quin és el seu paper i què significa. L'abillament els fa insòlits i grotescos, per les seves màscares, costa saber si espanten o donen llàstima. Un gran abric de llana cobreix el cos del mamuthó, un mocador li tapa el cap i una màscara negra de trets caricaturescos, la cara. Enormes esquelles li folren l'esquena, i unes poques campanes pengen del seu coll. Grups formats per dotze mamuthons recorren els carrers en dues files, avancen realitzant un estudiat ball de gestos bruscs que fa sonar les esquelles.

Els altres personatges, els issohadors, són els guardians dels mamuthons, vesteixen botes altes, cenyeixen un mantó de Manila a la cintura i una casaca vermella cobreix el cos; al voltant d'aquesta disposen una banda de cascavells. Van tocats amb barret negre i mocador blanc al coll, una màscara blanca els oculta la cara. Utilitzen llaços escorredors, amb els que van "caçant" als espectadors del seguici.

Durant la festa, la plaça del poble s'omple de gent disposada a assaborir els dolços populars i ballar al so de l'acordió diatònic .*

 * Extracte de la guia: RUMBO A CERDEÑA, de Toni Vives, Editorial Laertes.

GUIA DE SARDENYA, SU NURAXI DI BARUMINI

Amb aquest article obro una sèrie dedicada al patrimoni mundial de la Unesco. Itàlia és el país amb major nombre de llocs inscrits en la llista del patrimoni mundial, a dia d'avui en són 45. Avui us mostraré el nuraga Su Nuraxi, per ara, l'únic monument de l'illa de Sardenya que és patrimoni mundial, una autèntica joia construïda en l'Edat del Bronze, entre els segles XV i XIII aC i en plena activitat fins al segle VII aC.

Els nuragues són un tipus construccions que només es troben a Sardenya. La seva arquitectura es basa en un cos troncocònic o cilíndric semblant a una torre, construït amb pedres ciclòpies i coronat per un merlet. A l'interior sol haver-hi diverses càmeres, un pou, passadissos, habitacions i una escala que condueix a la zona dels merlets (gairebé tots els nuragues han perdut els seus merlets). Amb el temps els nuragues es van anar ampliant, afegint-hi torres al voltant de la torre central, unint les construccions amb passadissos coberts i augmentant el nombre d'habitacions. La finalitat del nuragues degué ser de defensa de la classe guerrera dirigent i habitatge dels patriarques de la tribu. Al voltant dels nuragues es van anar adossant barraques dels pastors i agricultors, formant autèntics poblats. Les barraques eren construïdes amb parets de pedra i de forma circular, la coberta era de palla. En algunes barraques encara es poden reconèixer els focs i altres zones destinades als ritus religiosos. A Sardenya es comptabilitzen prop de set mil nuragues.

El nuraga Su Nuraxi es troba als afores del poble de Barumini, situat en una zona elevada. El complex nuràgic no va ser descobert fins al segle passat i excavat de manera científica entre 1951 i 1956; durant molt de temps va romandre ignorat en estar completament enterrat, formant una mena de turó artificial. L'estructura és complexa, formada per un nucli central amb una torre que va arribar a assolir els 19 metres i envoltada per murs molt gruixuts amb quatre torres. Al voltant del nucli central es va estructurar un altre recinte emmurallat de forma heptagonal, amb set torres als extrems (es conserven només cinc). Al llarg del temps es van anar realitzant ampliacions i reformes, arribant a convertir el recinte en un element defensiu de primer ordre. En el període del Bronze Tardà es va construir un poblat del qual encara són visibles els murs circulars de dues-centes cabanes. El moment de màxima activitat en el Su Nuraxi va ser entre el segle IX al VII a. C. No es coneixen les causes, però en finalitzar aquest període va ser destruït. Les monumentals restes van ser reutilitzades per la civilització púnica i romana per a fins funeraris i religiosos. Les últimes petjades de presència humana són del segle VII de la nostra era, després va caure en l'oblit.

 .

El recorregut turístic per l'interior del nuraga i el poblat permet descobrir els patis interiors, pujar a la torre principal i circular per diversos corredors situats a les entranyes del monument i que han estat convenientment il·luminats