GUIA DE SARDENYA: LA COSTA SMERALDA

L'any 1962, de la mà del Consorci Costa Smeralda, naixia una operació urbanística d'altes mires, el president i ideòleg del consorci va ser el riquíssim príncep ismaelita Karim Aga Khan. El front marítim de la costa de Monti di Mola, al municipi de Arzachena, era una regió salvatge, fins aquell moment gairebé deshabitada, plena de cales, platges de sorra blanca i aigües transparents. El Consorci va canviar el nom de la costa, batejant-la amb el color que moltes vegades adquireixen els fons de les cales. Però varen canviar moltes coses més, la transformació va ser total. Es van construir poblats a la vora de cada badia, aprofitant el relleu costaner i adaptant els edificis a l'entorn, a força de formes irregulars, decoracions externes rústiques i jardins penjants, sempre en un estil molt mediterrani. Famosos arquitectes van dissenyar els pobles turístics, entre ells Jacques i Savin Couëlle, Gianfranco Fini, Maria Sotgiu o Michele Busiri-Vici. Grups hotelers especialitzats en els establiments de luxe es van mostrar interessats en el projecte entre ells la cadena Sheraton i The Luxury Collection, aixecant hotels pensats per albergar a persones de molt alt nivell adquisitiu i per tant exigents al màxim.

El nucli inicial de Costa Esmeralda va començar entorn a Porto Cervo, estenent-se tant cap al nord com al sud. Es van construir ports esportius pensats per als grans iots; heliports per rebre els multimilionaris arribats amb els seus avions privats a l'aeroport de Olbia i que es traslladen per aire fins a Porto Cervo o altres localitats. Activitats lúdiques i esportives molt selectes tenen lloc a la regió, des tornejos de golf a regates d'alt nivell, així com festes privades, aliment de pàgines i pàgines de la premsa rosa de tot el món.

Porto Cervo s'assembla a un llogaret de la Mediterrània, dominada pels colors ocres de les cases mig amagades sota cascades de buguenvíl·lies. En apropar-nos a les botigues és quan veiem que no es tracta d'un poble de pescadors; on pesàvem trobar la botiga d'ultramarins, resulta ser un establiment Louis Viutton, i al costat està Prada, una mica més enllà Bulgari. La plaça del poble (aquí no hi ha indignats acampats, més aviat el luxe i malbaratament de tota la Costa Smeralda és perquè la resta dels humans ens sentim indignats), vol ser una tranquil·la placeta amb els seus bars i restaurants, però els preus en res s'assemblen als d'una població costanera normal. Una mica més avall es desemboca al port. El front marítim aclareix tots els dubtes, al altre costat de la badia s'entreveuen viles increïbles, i amarrats als molls es concentren diversos iots de més de 50 metres d'eslora, algun fins i tot supera els 90 m. Porto Cervo és el cor de Costa Smeralda. Aquí es reuneix la jet set més exclusiva, no falten prínceps i princeses, financers arximultimilionaris (potser provocadors de crisi mundials), cotitzats artistes de Hollywood, l'elit de l'esport amb corredors de Formula I, tennistes, futbolistes famosos i com no els inevitables paparazzi. Centenars de turistes "convencionals" recorren, càmera fotogràfica en mà, els carrers d'aquest fabulós poblat. Potser tinguin ocasió de treure-li una foto al mateix George Clooney o qualsevol altra celebritat.

-Potser és una llegenda urbana, però es diu que en determinats night clubs, en què només es permet l'entrada a uns pocs elegits, la consumició val 500 €. Aquest és un punt que no he verificat. La veritat és que ni tan sols ho he intentat. Per a un redactor de guies turístiques, pagar 500 € per un cubalibre, està fora de pressupost-.

Una de les visites a no perdre’s és l'església de Stella Maris, construïda el 1969 per l'arquitecte Muchel Busiri-Vici. L'edifici religiós és atrevit en les seves formes, molt ajustat a la tradició insular mediterrània, amb volums de diferents mides, línies corbes, coberta de teules i parets emblanquinades. La portada reprodueix un porxo, sostingut per tosques roques granítiques. La porta de bronze, representant l'Anunciació, és de l'artista Luciano Minguzzi, igual que el símbol cristià situat sobre la façana. El campanar és de tronc cònic. L'interior és gairebé un museu, amb la pintura de la Verge dels Dolors, atribuïda a Domenico Theotocopoulos "El Greco", del segle XVI. Altres obres d'art són dos crucifixos d'escola alemanya dels segles XVI i XVIII. L'òrgan és d'origen napolità, del segle XVII.

No hi ha dubte que l'èxit de la metamorfosi d'aquesta zona de Sardenya ha estat excepcional, si pensem que aquestes terres havien estat durant segles la senzilla llar de pastors d'ovelles i fins fa poques dècades amagatall de bandolers.*

 

* Extracte de la guia: RUMBO A CERDEÑA, de Toni Vives, Editorial Laertes.

GUIA DE LA XINA - El Patrimoni Mundial de la Unesco (V)

EL PALAU D'ESTIU

L'escenari de turons i llacs, la majoria artificials estava molt allunyat de Beijing quan el va construir l'emperador Qianlongn a mitjans del segle XVIII, el desmesurat creixement de la capital xinesa a acabat per engolir-lo. Llavors va tenir una extensió molt superior a l'actual amb més palaus que ara. Aquella immensa aglomeració de luxe, utilitzada només pels emperadors i els seus afins, que va costar fortunes a l'erari públic, va ser totalment destruïda per les tropes conjuntes de l’imperialisme europeu el 1860. L'any 1998 el conjunt del Palau d'Estiu va quedar inscrit en la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco com a bé cultural.

L'emperadriu Cixi, tia del Pu Yi, l'últim emperador, va manar reconstruir de nou el parc l’any 1888 malgrat el mal moment econòmic del país. Acabades les obres que van durar gairebé deu anys, es va rebatejar el parc com "de l'Harmonia", però més popularment se’l coneix com Palau d'Estiu. L'any 1900, un nou saqueig i destrucció per part de l'exèrcit internacional que va envair Beijing, van deixar el palau en un lamentable estat. Cixi el va reconstruir de nou i va fixar la seva residència i la seu del govern fins a 1908, data de la seva mort.

El Palau d'Estiu tal com el veiem actualment ocupa unes 290 hectàrees, les tres quartes parts estan ocupades per les aigües del llac Kunming. Els palaus se situen en els vessants del turó de la Longevitat Mil·lenària i sobretot en l'espai pla entre el turó i el llac. Quan es va construir aquest escenari artificial, l'emperador Qianlong va voler que fos una rèplica del llac de Hangzhou, per a això va recórrer a un sistema de disseny emprat en l'antiguitat pels xinesos que s'anomena "el disseny de metàfora", consistent en imitar la naturalesa utilitzant la mateixa natura. Per visitar tot el conjunt el més recomanable és un passeig pels palaus i ascendir després fins al turó que amb els seus 58 metres ofereix una dilatada vista, com a colofó ​​creuar el llac en un dels «ferri-dracs» o millor llogar una barca de rems i gaudir de les inusitades perspectives del parc.

Cada pavelló, quiosc, sala, pont o palau que alberga aquest encantador parc és d'un alt valor, tant històric com artístic: el Palau de la benevolència i Longevitat era on hi havia la sala del tron ​​de l'emperadriu Cixi, avui plena d'objectes de l'època, sobretot molts bronzes amb figures d'animals, destaca entre ells un qilin, animal fantàstic amb cap de drac, cos de cérvol i cua de lleó, amb un únic banya al front.

La Sala del Onatge de Jade. Va ser la residència obligada de l'emperador Guangxu en els anys que va viure segrestat per l'emperadriu Cixi.

El Jardí de l'Harmonia Virtuosa destaca per un teatre construït per a ús exclusiu de l'emperadriu, que va gastar una autèntica fortuna com auto - obsequi en el seu seixanta aniversari.

La Galeria de les Pintures té 728 metres de longitud i s’aguanta sobre columnes vermelles, comunica el sector oriental del palau amb la zona central i la situada més a l'oest. Més de tres mil pintures diferents de paisatges xinesos adornen el recorregut.

El Pòrtic Yunhuiyuyu és al costat de les aigües del llac Kunming, serveix d'entrada solemne al cos central del Palau d'Estiu en la seva ascensió cap al turó de la Longevitat.
El Palau dels Núvols dentats va ser construït on va estar el palau de la Perfecta Tranquil·litat durant l'època Ming. Destaca el retrat de l'emperadriu Cixi, realitzat el 1905 i situat a la sala el dia en què va celebrar el seu 71 aniversari.

En el Pavelló dels Núvols Preciosos s’hi troba el quiosc Baoyuntang que imita les construccions de fusta encara que tot ell està construït en bronze, es calcula que pesa uns 220.000 quilos.

L'Illa Nanhu i pont dels Disset Arcs. Un pont de 150 metres construït en marbre uneix la zona de palaus amb l'illa Nanhu, des d’on es té una bona vista del turó de la Longevitat.
El Vaixell de Marbre. Situat a l'extrem occidental de la zona de palaus, una mica més a l'oest d'on finalitza la Galeria de les Pintures i dins de les aigües del llac Kunming. El vaixell, que sembla estar amarrat, està construït enterament en marbre i vidre, en el seu interior l'emperadriu celebrava les seves festes galants. Per al poble xinès aquesta obra d'art és un símbol de la corrupció de l'imperi ja que va ser sufragada completament amb el pressupost que tenia la Marina aquell any; poc temps després la flota xinesa seria derrotada per la japonesa.

El Turó de la Longevitat Mil·lenària. Una trama de senders es distribueix per tots els racons del pujol i moltes són les meravelles arquitectòniques que es poden contemplar, destaca la pagoda dels Tresors revestida completament de ceràmica policroma. Al nord del turó discorre l’allargat llac Posterior, creuat per esvelts ponts de marbre. A l'est del llac hi ha el jardí dels Gustos harmoniosos, anomenat «Jardí dels jardins». Es va pretendre fer una rèplica del jardí Jichangyuan de Wuxi.*

* Text extret del llibre: RUMBO A CHINA, de Toni Vives i Josep Giró. Editorial Laertes.

GUIA DE SARDENYA: ÀREA ARQUEOLÒGICA DE NORA

33 km al sud-oest de Cagliari, la capital de Sardenya, ja només 250 metres al sud de l'església de Sant'Efisio es troba l'entrada a l'àrea arqueològica, una de les visites ineludibles del sud de Sardenya, tant pel seu valor històric com estètic .

L'àrea arqueològica protegeix les restes de la ciutat d'origen fenici més important del sud de Sardenya. Les ruïnes romanes, l'última civilització que va habitar Nora, són espectaculars, al costat d’elles o en moltes ocasions sota les construccions imperials, els treballs dels arqueòlegs fan aflorar importants estructures púniques i les primigènies fenícies. Resulta atraient al màxim l'efecte dels murs, columnes i altres elements arquitectònics romans contrastant amb el fons blau turquesa de les cales que envolten la península de Nora.

Els navegants fenicis van fixar la seva atenció en una diminuta península formada per un turó a la zona del istme i dos braços que s'internen en la rada de Nora, un d'aquests sortints s'estén cap a orient i està coronat per una altra turó, on avui s'alça la torre de l'Coltellazzo. L'altre braç s'obre cap al sud-oest i abraça part de la ciutat primer fenícia, després púnica i finalment romana.

Les primeres empremtes que delaten presència humana es remunten al segle IX a. C. quan se suposa que navegants fenicis s'aturaven aquí per avituallar les seves naus. Al segle VII a. C. es va fundar una colònia permanent. La urbs va anar creixent amb el pas del temps i estenent-se per gairebé tota la península de Nora. En una estela datada dels temps de la fundació de Nora, es va desxifrar l'escrit del nom "Shardn"; alguns historiadors creuen que és la primera vegada que es va voler etiquetar la terra conquerida i que d'aquí deriva el nom de Sardenya. A la zona sud-est, al costat de la platja meridional, és on es va edificar el primer nucli urbà, el qual s'estenia cap a l'interior, a prop de l'istme i on amb posterioritat els cartaginesos van edificar el temple dedicat a la deessa Tanit. A la zona central de l'istme es va situar la necròpolis, la qual va anar creixent en direcció nord, fins on avui s'aixeca l'església de Sant'Efisio, lloc que a acollir un "Tophet" o tofet, centre dedicat als sacrificis d'animals i humans. La fi de la presència fenícia se situa entre finals del segle V i mitjan IV a. C. quan la puixança de Cartago es va imposar en l'occident mediterrani. De l'època púnica el millor exponent en Nora és el temple de Tanit, el complex púnico-romà d'Esculapi, a l'extrem sud del cap de Pula i la necròpolis.

La derrota de Cartago va deixar lliure Nora i els destacaments romans es van instal·lar-hi a partir de l'any 238. L'impuls que va prendre la ciutat va quedar plasmat en la quantitat d'edificis nobles i espais destinats a l'esbarjo dels ciutadans i dels destacaments militars estacionats a la península. Existeixen dades que corroboren que Nora va adquirir la categoria de municipium. Les ruïnes romans són les principals protagonistes de Nora, tant pel fet de ser les més ben conservades, com les que ocupen l'estrat superior de les tres ciutats que se superposen. Entre l'estructura urbana cal assenyalar l'àmplia zona ocupada pel fòrum, molt a prop s'intueixen les restes d'un temple amb sis columnes i un altar. Les termes es reparteixen per diversos barris del municipi, les més ben conservades són les anomenades Terme a mare, a la zona oest de les excavacions, un mica més al nord, a prop de l'istme queden les restes de les termes petites (Piccole Terme) i al sud-oest del teatre les termes centrals. El complex d'Esculapi té les seves arrels en una construcció púnica, però els romans varen ennoblir amb mosaics i altres avenços arquitectònics l'espai dedicat al déu de la medicina. El teatre és el monument estrella de Nora. Podia albergar prop de 1.200 espectadors asseguts en les seves graderies. Conserva alguns dels espais que tradicionalment constituïen un teatre romà, amb l'excepció de dues immenses gerres ancorades a terra a les que encara no se'ls ha sabut donar explicació. Hi ha qui creu que les gerres servien com amplificadors de la veu, en canvi hi ha altres teories que li donen una funció pura de contenidors, usades en quedar el teatre fora de servei. La casa de l'atri tetraestilo, situada al sector oest, és un exemple d'un edifici noble, segurament l'habitatge d'un patrici. Els mosaics que cobreixen els sòls són d'alta qualitat.

Entre les termes petites i el mar es van trobar unes restes que van ser identificats al principi com d’instal·lacions portuàries; posteriors estudis van determinar que es tractava d'una gran basílica cristiana. Els treballs arqueològics han acabat dibuixant una estructura de 33 metres de llarg per 22 d'ample, formant un edifici de tres naus. La seva construcció se situa en el segle IV i va quedar en l'abandó entorn al segle VII, amb els atacs dels bàrbars i les posteriors ràtzies àrabs.

* Extracte de la guia: RUMBO A CERDEÑA, de Toni Vives, Editorial Laertes.

DE LHASA A KATMANDÚ AMB BICI

Creuar part de l'altiplà més alt del planeta, travessar la serralada de l'Himàlaia i després baixar fins a la vall de Katmandú, seguint l'anomenada carretera de l'Amistat, s'ha convertit en un clàssic del cicloturisme. Però aquest clàssic, a més de ser una de les millors rutes de bicicleta que es coneixen, també és de les més dures. Una bona forma física i una robusta bicicleta de muntanya són indispensables per a unir les capitals del Tibet i el Nepal.

El repte es resumeix en 14 o 15 dies de pedaleig, recorrent 1.100 km, superant 3 ports de muntanya superiors als 4.500 metres i 4 per sobre dels 5.000 m, per finalitzar amb el descens més llarg que es coneix, 4.490 metres de baixada continuada.

L'aventura comença a Lhasa, capital tibetana, però abans d'emprendre la ruta el convenient és dedicar un parell de jornades a recórrer els voltants de la ciutat, a més de les obligades visites al palau del Potala i al temple de Jokhang, més que res per aclimatar una mica el cos a l'alçada i de pas fer turisme.

La primera etapa sense ser difícil ja demostra el dur que és pedalar tot el temps per sobre dels 3.700 m. El segon dia de bicicleta és més exigent. Es pateix bastant en pujar les pendents del port del Kamba-la, que només arriba als 4.794 m, però es deixa notar falta l'oxigen. El premi és aconseguir el pas, adornat pels tibetans amb banderes d'oració i delectar-se amb el més que superb paisatge que s'albira des de dalt: en el fons de la vall, majestuós, el Yamdrok Tso, (llac Turquesa) i molt al lluny les neus de l'Himàlaia.

En les següents jornades la ruta travessa pobles i paisatges incommensurables, on es troben nòmades enigmàtics, ramats de iacs i restes d'antics monestirs. Mentrestant hi ha un altre obstacle a superar: el port del Karo-la, que amb els seus 5.010 m. d'altura, significa tota una fita (no sempre es pedaleja per sobre dels cinc mil metres!), allà, un immensa glacera ve a deixar els seus gels al costat de la pista. El descens fins Gyantse, permet assolir velocitats considerables. Gyantse té la fama de ser la més tibetana de les ciutats del Tibet. Destaquen una altiva fortalesa i el monestir de Palkhor. Del monestir només queda en peu una part, la majoria d'edificis va quedar destruït durant la Revolució Cultural, per sort va sobreviure Kumbum o el xorten dels 100.000 Budes. Una nova etapa porta a a Shigatse, la segona ciutat del Tibet. Aquí es troba el monestir Tashilunpo, un dels pocs que es van salvar de la destrucció xinesa.

En la sisena etapa cal cobrir ni més ni menys que 107 km. i superar el Lhakpa-la, de 5.220 m. La següent jornada amaga un altre dels ossos durs de rosegar. S'ha de sortir de la carretera de l'Amistat, la ruta principal que condueix al Nepal, per prendre una pista que porta al Camp Base de l'Everest. Un terrible port separa l'altiplà de la muntanya més alta del planeta, és el Karo-la, de 5.200 m. El camí està en pèssimes condicions (o així el vaig trobar jo) i en el descens cal abordar-lo amb totes les precaucions per evitar sortir volant per sobre del manillar.

Al final de la vuitena etapa s'arriba al monestir de Rongbuk, situat a 5.300 m, sent el més alt del planeta. Aquest és un moment culminant del viatge. El monestir té com a teló de fons la blanca, imponent i immensa cara nord de l'Everest. La jornada més relaxada, encara que no exempta del problema de l'altura, és la que condueix des del monestir al Camp Base, són tot just 30 km entre anada i tornada. Assolir la base del colós i haver-ho aconseguit en la fràgil muntura de la bici es converteix en un moment clau, no només del viatge sinó que el record de l'instant perdura amb el temps, almenys això és el que a mi em va passar; encara al rememorar-lo m'emociono.

De tornada a la carretera de l'Amistat encara queden dificultats a vèncer, com el port del Lalung-la, de 5.050 m. La gran sort és que en aquest port comença el descens més inimaginable. La baixada condueix directament Dolalghat, a només 560 m. sobre el nivell del mar, ja en territori del Nepal. Són dos dies sempre pendent a baix, amb freqüent pluja i fang, i sense pedalar! Cal vorejar barrancs que espanten i semblen no tenir fons. Nyalam, a 3.700 m. sorprèn perquè per fi ofereix un hotel, més o menys en condicions, fins i tot amb discoteca. Això no existia quan Tintín va caminar per aquí.

Com el camí segueix costa avall aviat s'arriba a la sorprenent població de Zagmu, on s'ubica la duana xinesa. La "ciutat" de frontera és un caos de camions, fang, comerciants, contrabandistes. Un curt descens, boig i perillós condueix al Pont de l'Amistat, frontera amb el Nepal. Des d'allà fins a la vall de Katmandú encara queden dos dies de pedaleig fàcil.

Els quilograms perduts en l'esforç es recuperen ràpid, els instants en què un pensa que no pot pujar més i el cul fa mal de tant sotragueig s'obliden al moment, però la satisfacció que se sent quan s'ha completat un repte d'aquesta duresa com és la Lhasa - Katmandú és de les que marca per tota la vida.

GUIA DE LA XINA - El Patrimoni Mundial de la Unesco (IV)

HUANGSHAN, LA MUNTANYA DEL EMPERADOR GROC

El massís muntanyós ocupa una superfície de 1.000 km2, amb un perímetre de 120 km., 30 dels 72 pics sobrepassen els 1.500 m. sent el més alt el de la Flor de Lotus, amb 1.873 m.

Des de molt antic els paisatges de Huangshan han servit d'inspiració a molts artistes i pensadors. Hi ha una vella dita, atribuïda a Xu Xiake, un viatger de la dinastia Ming, que diu així: «Cinc són les muntanyes sagrades de la Xina, qui les hagi recorregut, encara en voldrà veure d’altres, però qui hagi visitat el Huangshan ja no trobarà cap plaer en veure cap altra de les muntanyes sagrades».

Una antiga llegenda explica l'origen del massís: el mític emperador Groc, que va fundar el fantàstic imperi del Migdia, quan va sentir que els seus dies acabaven, va sortir del palau amb tres ministres amb l'objecte de trobar la preuada planta de la longevitat. Per a això es va dirigir a les muntanyes i després de molt buscar se li va aparèixer un drac, l'animal el va convidar a pujar al seu llom i se'l va endur al cel, però els ministres es van agafar a la cua. Llavors el drac, amb un brusc moviment els va fer saltar, tan fort s'havien aferrat que en caure es van portar diverses escates i pèls del saure. Amb el temps, les escates i els pèls es van convertir en els pins del Huangshan.

Les connotacions filosòfiques que comporta aquest paisatge són enormes, tant és així que ha marcat tot un estil en la pintura xinesa (Shanshui). Els taoistes raonen que l'ordre còsmic es veu profundament exemplificat en el Huangshan, la muntanya s'identifica amb el principi yang, el yin són les boires i els llacs. El poder atractiu d'aquest massís és tan gran que cada any és recorregut per més d'un milió de xinesos. Unesco va reconèixer el desembre de 1990 al Huangshan com a Patrimoni Mundial de la Humanitat.

Per recórrer el massís l'ideal seria esmerçar-hi de dos o tres dies per poder visitar els racons més famosos i pujar a molts dels pics des dels quals es veuen excel·lents visions dels jocs que fa la llum amb la boira, les capritxoses formes de les roques i els irrepetibles pins. Els pics, per molt costeruts que semblin sempre són accessibles. Els senders estan tallats en la mateixa pedra, en una inacabable successió de graons, alguna de les escales és realment vertiginosa.

Cada un d'aquests monòlits ha estat batejat amb un poètic nom: el pic de la Flor de Lotus, la Capital del Cel i el pic de la Claredat, són els més alts i cèlebres, altres es denominen: el Pinzell Floreix, el Mono Contempla el Mar, la Fada Guia, etc.

L'alba, i amb un mar de núvols envoltant la part baixa del Huangshan, és una de les visions més fantàstiques que el viatger pot portar de la Xina. Molt recomanable presenciar també la posta del sol. Un modern telefèric ajuda a que la pujada fins a la part alta del massís no sigui tan feixuga, encara que els llargs camins a recórrer obliguen a repetits descansos. Per sort és possible trobar sovint llocs de venda de refrescos i en els punts estratègics hi ha restaurants i hotels.*

* Text extret del llibre: RUMBO A CHINA, de Toni Vives y Josep Giró. Editorial Laertes.