GUIA D’IRAN: LA PLAÇA DE L'IMAM A ISFAHAN

Isfahan és una de les fites per als que viatgen a l'Iran. L'abundància, diversitat i magnificència dels monuments i el clima benigne, són atractius més que suficients, però si a tot això li sumem la variada oferta en artesania que trobem en els basars i sobretot la gentilesa de la seva gent, és evident que Isfahan és una destinació que mereix ser recorreguda i viscuda amb tranquil·litat i deteniment. El cor de la ciutat, la plaça Naghsh-i-Jahan (plaça de l'Imam) i el seu entorn més proper, són des de l'any 1979 un Bé Cultural inclòs en el catàleg del Patrimoni Mundial de la Unesco.

És innegable que aquesta plaça és una cosa fora del comú. És de forma rectangular, molt allargada i orientada de nord-nordoest a sud-sudest. Mesura 510 metres de llarg per 165 d'ample, el que la converteix en una de les més grans del món. Va ser construïda per ordres del monarca Sha Abbas I el 1612, i es troba completament urbanitzada, seguint un ordre perfecte que només queda trencat per quatre monuments d'excepció. L'harmonia del conjunt ve marcada per una façana correguda de dos pisos d'altura, la planta baixa està formada per centenars de portes idèntiques, totes rematades per l'arc persa. El pis superior, de les mateixes dimensions, segueix amb la tònica de la planta inferior, aquí en comptes de portes són balcons formant un arc persa igual al dels baixos.

Els elements que trenquen la unitat estètica de la plaça, són un contrapunt meravellós, cadascun d'ells amb la seva pròpia personalitat. A la banda nord destaca el portal Qaisarieh, el qual dóna accés a un dels més bells basars de la terra. El flanc sud es troba ocupat per la mesquita de l'Imam, una obra excepcional en la història de l'arquitectura. En el costat oest, en el seu terç sud, s'eleva majestuós el palau Ali Qapu, i just a la part oposada de la plaça, quasi volent passar desapercebuda, hi ha la portada de la mesquita Lotfollah, però per sobre sobresurt la seva esplèndida cúpula.

La plaça, abans de l'arribada de Sha Abbas I era un territori descampat que s'obria al costat d'uns jardins imperials anomenats Naqsh-i Jahan, que significa "Imatge del Món". La intenció del monarca era urbanitzar la ciutat cap al riu. Després, i fins a la Revolució, la plaça es va dir Meidan-i Sha, (plaça Reial). El lloc, durant el regnat safàvida, estava destinat a magnes esdeveniments, però és famosa la seva utilització com a camp de polo. En els extrems de la plaça, davant de la mesquita de l'Imam i davant del basar, es poden veure els pilars de marbre que servien de porteries.
Actualment la plaça és la major concentració de botigues d'artesania del país. Aquí trobem negocis d'antiquaris, llocs de venda de llautó esmaltat, una de les produccions locals amb més fama i els artesans són autèntics virtuosos en el domini de la tècnica; catifes, numismàtica, tapissos, ceràmica i una infinitat d'articles pensats per al turista , des de les típiques postals a exquisits treballs de miniatura.*

*Text extret del llibre: RUMBO A IRAN, de Toni Vives. Editorial Laertes.

GUIA DE LA XINA - El Patrimoni Mundial de la Unesco (II)

En l'anterior lliurament us descric el Palau Imperial de Beijing, un dels que conforma el lloc de Unesco anomenat Palaus Imperials xinesos. Avui em referiré al menys conegut dels dos monuments, ubicat a la rica ciutat de Shenyang.

Us situo: Shenyang està situada 631 km en línia recta, al nord-est de Beijing, prop de la frontera de Corea del Nord. És la capital de la província de Liaoning i davant els nostres ulls es mostra com una urbs molt ordenada i neta, tot i ser el major centre industrial del nord xinès no costaner i dels seus gairebé sis milions d'habitants. Durant segles va ser el centre polític dels manxús i allí va néixer l'última dinastia, la Qing, el 1616. I va ser el primer emperador Qing, Tian Mian (1616 - 1626) qui va iniciar les obres del palau. Shenyang va ser la capital de la Xina durant gairebé tres dècades. En 1644 els manxús van conquerir Beijing i aquesta ciutat va recuperar la seva capitalitat.

ELS PALAUS IMPERIALS DE BEIJING I SHENYANG (segona part)

L’any 2004, la Unesco va decidir ampliar el lloc Palau Imperial de Beijing amb el també Palau Imperial de Shenyang. La seva construcció es va iniciar en 1625. Va ser creat com a residència de l'emperador Tian Ming, posteriorment el va habitar Tiancong. Tots dos emperadors manxú van ser els predecessors de la dinastia Qing. Un cop l'última dinastia xinesa va estar assentada a Beijing, es va continuar engrandint el palau, en especial durant el mandat de Qianlong.

 La seva planta recorda a la Ciutat Prohibida de Beijing, però amb unes dimensions sensiblement menors, la superfície total és de 60.000 m2. Presenta tres blocs: l'oriental, el central i l'occidental, la entrada es fa pel costat oriental. Les construccions més notables del primer bloc són el saló Dazhong i el quiosc Shiwang. Aquest últim edifici és el més característic de tot el palau, es troba aïllat en el centre d'un gran pati, precedit a cada costat per quatre pavellons disposats com si fossin tendes en un campament militar. El saló és de planta octogonal, construït sobre un basament i amb una coberta doble de teula groga. A l'interior hi ha el recarregat tron imperial; des d'aquí l'emperador presidia els actes més destacats. El quiosc Shiwang era ocupat per prínceps i caps militars.

Del bloc central destaquen el saló Chongzheng i el palau del Fènix, i darrere, a un nivell superior, el palau Qingning, lloc destinat a emperadrius i concubines. En el bloc occidental es troba el pavelló Wenshu, amb tres pisos a l'interior però només dos en la seva façana. Va ser construït per ordre expressa de Qianlong per albergar una biblioteca, on es van reunir els quatre llibres que recollien tota la saviesa xinesa del moment (els quatre llibres representaven de fet més de 30.000 volums). El palau compta també amb altres peces d'art com ara: obres cal·ligràfiques de mestres de les dinasties Ming i Qing, porcellanes i estris lacats *

 
* Text extret del llibre: RUMBO A CHINA, de Toni Vives i Josep Giró. Editorial Laertes.

 

GUIA DE XINA El Patrimoni Mundial de la UNESCO (I)

Uf!, per fi,  s’han acabat les Festes. Amb tant sopar, gatzara, trobades familiars i amb velles amistats, a més a més de la ressaca i les menges difícils de pair, han anat passant els dies i en prou feines ha quedat temps per escriure res. Però, ja està. Fins els Nadals propers. Ara ja no hi ha excusa per tornar a actualitzar el bloc. Per començar l’any us faig una descripció del que és el primer Patrimoni Mundial que s’atorgà a la Xina.  

ELS PALAUS IMPERIALS DE BEIJING I SHENYANG (primera part)

                                                        Palau Imperial de Beijing

                                                        Palau Imperial de Shenyang

Tots recordem les imatges cinematogràfiques en les que es mostra la proclamació de l’Emperador Puyi, l’any 1908, el darrer de la dinastia Qing i també l’últim monarca xinès. Per refrescar la memòria, aquestes imatges les veiérem en el magnífic film de Bernardo Bertolucci L’últim Emperador, pel·lícula de l’any 1988 per la que l’Acadèmia de Hollywood atorgà  nou Oscar. Les espectaculars escenes, plenes de color, foren rodades en el mateix escenari on en la realitat es produïren els fets: el Palau Imperial de Beijing, més conegut como la Ciutat Prohibida o la Ciutat Porpra.

                El Palau Imperial de Beijing fou incorporat a la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 1987 i en el 2004 s’inclogué com a ampliació dels Palaus Imperials xinesos el de Shenyang.

Els que hagueu tingut la sort de viatjar a la capital xinesa segur que una de les visites haurà estat a la Ciutat Prohibida. Haureu comprovat la grandiositat del Palau, la fantasia dels seus edificis, l’elegància de les decoracions, la mesura dels seus jardins i sobretot l’equilibri i proporció en tot el conjunt, cosa molt pròpia d’una planificació amb una bona base de fengshui. Pels qui no conegueu Beijing, us faig un breu resum del que és aquesta Ciutat Porpra, intentant que amb una mica d’imaginació de la vostra part pugueu entreveure la magnificència de l’arquitectura palatina portada al seu millor extrem.

La Ciutat Prohibida es troba en el centre geogràfic de la Ciutat de Beijing i ha estat la residencia imperial de diversos emperadors de les dinasties Ming (1368-1644) i Qing (1644-1911). El començament de la construcció es remunta a l’any 1421 i les obres principals duraren tretze anys. Durant aquell temps treballaren allí més de 200.000 persones. La superfície del palau és de 72 hectàrees (l’equivalent a 72 estadis de futbol), de les quals 15 estan ocupades por pavellons i palaus, sumant en total 9.000 habitacions. El recinte és rodejat completament per un alt mur i un fossat amb aigua de 50 metres d’amplada, per l’interior discorre la corrent d’un rierol. L’accés a la muralla es fa  des de el sud, sortint de la plaça Tian’anmen, creuant per la majestuosa Porta de la Pau Celestial (aquesta és la famosa portalada que haureu vist més d’un cop per TV, presidida por un gran retrat de Mao Zedong). Després de travessar un ampli parc ens trobarem davant la que és entrada al rectangle emmurallat, ja darrera el canal aquàtic, és la Porta del Meridià. En els moments d’esplendor, la Ciutat Prohibida sols podia ser visitada per alts funcionaris, militars i el personal més proper l’emperador, en algunes zones  l’accés quedava restringit a l’emperador, la seva esposa, les concubines i els seus criats eunucs.

El que a partir d’aquest moment anem descobrint és un rosari de palaus que segueixen un eix central, flanquejats per d’altres a ambdós costats i elegants portes (edificis que es creuen i donen accés a un nou ambient), tot això en combinació amb espais oberts, altars i jardins. D’aquesta manera se succeeixen la Porta de l’Harmonia Suprema, el Palau de la Suprema Harmonia, el Palau de la Perfecta Harmonia, el Palau de la Perseverança de l’Harmonia, la Porta de la Puresa Celestial, el Palau de la Puresa Celestial, el Palau de la Unió, Palau de la Tranquil·litat Terrestre, Porta de la Tranquil·litat Terrestre, i així un llarg etcètera de pavellons i palaus menors. Cal destacar el mur de los Dracs, format en alt relleu de ceràmica policroma, un dels conjunts, al meu parer, més bells del Palau Imperial. Altres detalls a no perdre’s són les escultures en bronze representant lleons, grues o tortugues, n’hi ha arreu , algunes d’espectaculars. I tampoc s’ha d’oblidar la visita als diferents museus allotjats en pavellons i palaus, alguns tan importants como el museu dels Rellotges, el de la Porcellana, el de los Bronzes i el Palau dels Tresors; en ells podrem veure des de una clepsidra (enorme i antiquíssim rellotge que funciona amb aigua) o algunes peces de jade tallat de dimensiones descomunals.

La visita amb detall de tots els edificis i pavellons oberts al públic pot suposar una jornada completa.

Nou llibre sobre Iran

ALFRED G. KAVANAGH. IRÁN POR DENTRO, La otra historia. Guía cultural de la Persia antigua al irán moderno. José J. de Olañeta, Editor e Indica Books. Barcelona, 2010.

Acaba de presentar-se  a la llibreria Altaïr de Barcelona un llibre que segur es convertirà en una obra de referència per a tota persona interessada a l'Iran i l'antiga Pèrsia. Alfred G. Kavanagh, autor de Irán por dentro, ha sabut sintetitzar en un volum que supera les 800 pàgines tot el saber i la cultura del gran país de l'Orient Mitjà. El llibre ve a omplir un buit important, doncs en llengua espanyola hi ha pocs llibres que ens acosten a la cultura persa. Fins ara, qui volia saber més sobre aquelles terres no li quedava una altra opció que la de buscar bibliografia en anglès o francès. Els temes que es comprenen a Irán por dentro són la història (des de les civilitzacions mesopotàmiques fins a l'actualitat), les religions de l'Iran (sobretot es desgrana la religió zoroastriana, el maniqueisme, el mandeísme, els sabeus, el mitraísme, el yazidisme, el sufisme, l'islam i el xiisme). Un altre aspecte que es tracta en profunditat és el de la llengua i la literatura persa, amb un detingut repàs als grans poetes: Ferdowsi, Omar Khayyam, Jalal Al-Din Rumi i Hafez. L'art persa és analitzat en totes les seves variants, des de l'escriptura i la cal·ligrafia fins al cinema i el teatre actuals, passant per les miniatures, la música i com no, per l'arquitectura. Un capítol molt ampli és el dedicat a la societat, aquí es descriuen a la família (el matrimoni, el dot, el casament, el divorci en diferents èpoques històriques), l'educació, els ritus de mort, la dona en la cultura iraniana, el noi persa, la circumcisió, els costums, els jocs, els vestits i ornaments. Finalment s'aprofundeix en l'aspecte més candent de l'actualitat, l'origen de l'estat a l'Iran i la dimensió política.

En definitiva, un llibre d'obligada consulta per als que vulguin aprofundir en la cultura iraniana. i d'especial viatjar a l'Iran ben informats. Per als viatgers que tinguin pensat un periple per l'Iran, segur que el llibre serà el millor suport a les guies turístiques i a la narrativa.

ALFRED G. KAVANAGH (1966) és advocat, expert en llengües orientals, traductor jurat i professor de traducció especialitzada en la Universitat Pontifícia de Comillas (Madrid). Després dels seus estudis inicials de sànscrit, va cursar estudis de llengua persa a Londres, completant la seva formació en l'Institut Dehkhoda i a la Universitat 'Albereda Tabātabā'ï de Teheran. En els últims deu anys ha col·laborat com a intèrpret i assessor de nombroses entitats que mantenen relacions comercials amb l'Iran.

GUIA DE SARDENYA, SU NURAXI DI BARUMINI

Amb aquest article obro una sèrie dedicada al patrimoni mundial de la Unesco. Itàlia és el país amb major nombre de llocs inscrits en la llista del patrimoni mundial, a dia d'avui en són 45. Avui us mostraré el nuraga Su Nuraxi, per ara, l'únic monument de l'illa de Sardenya que és patrimoni mundial, una autèntica joia construïda en l'Edat del Bronze, entre els segles XV i XIII aC i en plena activitat fins al segle VII aC.

Els nuragues són un tipus construccions que només es troben a Sardenya. La seva arquitectura es basa en un cos troncocònic o cilíndric semblant a una torre, construït amb pedres ciclòpies i coronat per un merlet. A l'interior sol haver-hi diverses càmeres, un pou, passadissos, habitacions i una escala que condueix a la zona dels merlets (gairebé tots els nuragues han perdut els seus merlets). Amb el temps els nuragues es van anar ampliant, afegint-hi torres al voltant de la torre central, unint les construccions amb passadissos coberts i augmentant el nombre d'habitacions. La finalitat del nuragues degué ser de defensa de la classe guerrera dirigent i habitatge dels patriarques de la tribu. Al voltant dels nuragues es van anar adossant barraques dels pastors i agricultors, formant autèntics poblats. Les barraques eren construïdes amb parets de pedra i de forma circular, la coberta era de palla. En algunes barraques encara es poden reconèixer els focs i altres zones destinades als ritus religiosos. A Sardenya es comptabilitzen prop de set mil nuragues.

El nuraga Su Nuraxi es troba als afores del poble de Barumini, situat en una zona elevada. El complex nuràgic no va ser descobert fins al segle passat i excavat de manera científica entre 1951 i 1956; durant molt de temps va romandre ignorat en estar completament enterrat, formant una mena de turó artificial. L'estructura és complexa, formada per un nucli central amb una torre que va arribar a assolir els 19 metres i envoltada per murs molt gruixuts amb quatre torres. Al voltant del nucli central es va estructurar un altre recinte emmurallat de forma heptagonal, amb set torres als extrems (es conserven només cinc). Al llarg del temps es van anar realitzant ampliacions i reformes, arribant a convertir el recinte en un element defensiu de primer ordre. En el període del Bronze Tardà es va construir un poblat del qual encara són visibles els murs circulars de dues-centes cabanes. El moment de màxima activitat en el Su Nuraxi va ser entre el segle IX al VII a. C. No es coneixen les causes, però en finalitzar aquest període va ser destruït. Les monumentals restes van ser reutilitzades per la civilització púnica i romana per a fins funeraris i religiosos. Les últimes petjades de presència humana són del segle VII de la nostra era, després va caure en l'oblit.

 .

El recorregut turístic per l'interior del nuraga i el poblat permet descobrir els patis interiors, pujar a la torre principal i circular per diversos corredors situats a les entranyes del monument i que han estat convenientment il·luminats

GUIA DE SHANGHAI - LA CIUTAT DELS GRATACELS

Aquella vella Shanghai formada per barris apinyats, amb casetes de planta baixa i pis, ha passat a la història. Per sort encara es conserven uns pocs racons amb el sabor d'abans, però ara qui ho domina tot són els gratacels. N’hi ha hagut prou amb vint anys perquè emergissin com bolets els grans edificis, avui són més de 160 els gratacels que superen els 100 metres d'altura, amb dos d'ells per sobre dels 400 m.

                                                           Skyline de Shanghai

La Torre Jinmao (Jinmao Dasha 上海 国际 金融 中心) Va ser inaugurada l'any 1999. Dissenyada per l'empresa de Chicago Skidmore, Owings & Merrill, té 420,5 metres d'altura. L'edifici venia a reflectir la puixança de la ciutat i alhora mostrava amb fets que la rivalitat amb Hong Kong quedava plasmada i se superava l'altura de 374 m del llavors l’edifici més alt de la Xina, el Central Plaça de l'excolònia britànica. L'estructura de l'edifici es basa en el número vuit, el vuit significa la sort segons les creences xineses. A part d'estar ubicat al número 88 de l'avinguda Century, el total de plantes és de 88 (més els nivells 89-93 dedicats a antenes i no accessibles al públic), la base de la torre és octogonal i es recolza en vuit columnes d'acer. Totes les portes d'accés a l'edifici de la planta baixa estan perfectament alineades amb els quatre punts cardinals. Un total de 61 ascensors permeten accedir amb tota rapidesa a les parts altes, de la planta baixa fins al pis 88 es triguen només 45 segons. Les plantes inferiors estan enllaçades per 19 escales mecàniques. La torre ha estat dissenyada per poder suportar els tifons més destructius i terratrèmols de grau 7 en l'escala Richter. Un exemple de la tecnologia emprada és la piscina del pis 57 que actuaria com reductora de la força lateral de vents o terratrèmols. L'hotel Gran Hyatt ocupa les plantes de la 53 a la 87. Si la vista ja és bona des de la planta 53, on es troba el Piano bar, millor i més espectacular és pujar fins a la planta 56, on s'ubiquen diversos restaurants. Des d'aquest pis es té la visió d'un immens gobelet interior envoltat pels corredors circulars de l'hotel (consumició obligada). Però per tenir una de les millors perspectives sobre Shanghai, la planta 88 és un observatori d'excepció.

 

El Shanghai World Financial Center (金茂 大厦)

És conegut popularment per les seves sigles SWFC i sobretot com "l’obridor". Amb els seus 492 metres i 101 pisos s'ha convertit en l'edifici més alt de la Xina,. A l'Àsia només és superat per la torre Taipei 101, a Taiwan (509 m) i el Burj Dubai, a Dubai, amb 818 m, l'estructura més alta mai creada per l'home, acabada l'any 2009. El SWFC va ser construït entre els anys 1997 i 2008. El projecte és de l'estudi d'arquitectura nord-americà Kohn, Pedersen i Fox. En el disseny inicial a la part superior de l'edifici havia d'existir un gran forat circular, el qual tenia funcions estructurals, especialment per reduir l'impacte de vents huracanats. La imatge del cercle va ser rebutjada pels poders de la ciutat, doncs a distància la vista recordava massa al sol naixent japonès (el fet que va fer sospitar de la simbologia japonesa va ser que un dels principals inversors de l'obra era un grup japonès). Al final es va optar per la solució d'inscriure una gran obertura trapezoïdal. L'esvelta silueta de l'edifici amb la ranura superior s’assembla bastant a un obridor d'ampolles, d'aquí el malnom popular que li han posat els shanghainesos. Fins a 31 ascensors i 33 escales mecàniques recorren el seu interior. L'immens gratacels està destinat a oficines, encara que també conté un centre comercial i l'hotel Park Hyatt (pisos 79 al 93) que ha passat a ser l'hotel més alt del món, reemplaçant al "rànquing" al Gran Hyatt que hi ha a la veïna torre Jinmao. Tres observatoris permeten descobrir la ciutat des del punt de vista més elevat possible. El situat a més alçada és al pis 100, a 474 m. El sòl d'aquest mirador és transparent i dóna directament a l'obertura de la part alta. En dies de fort vent la zona on es troba l'últim mirador el moviment de la torre pot arribar fins als 70 centímetres.

A PEDALS PEL PAÍS SENUFO I EL PAÍS LOBI (II)

Segona entrega de l'article que vaig publicar l'any 1998 a la revista digital Ulises, poc abans de tancar les seves aparacions a Internet.

Els Senufo són un poble animista que segueix vivint com fa segles, emparats per la seva cultura tradicional i protegits pels seus esperits-déus. Veiem els seus boscos sagrats (prohibida l’entrada al sexe femení). Alguna noia del nostre grup intenta en va fer-los entendre que és l’emancipació femenina. Els poblats, constituïts per cases circulars de fang i sostre de palla, són molt estètics. Destaquen els altars fetitxistes i la cabana del xaman. El lloc on es guarden les màscares no és visitable. No ens permeten fotografiar les petites construccions on descansen, entre cerimònia i cerimònia, aquestes màscares de fusta, autèntiques joies, buscades amb afany pels col·leccionistes.

            Un recorregut al entorn de Korhogo ens permet conèixer als teixidors de Waraniane, la pedra dels sacrificis de Korhogo, la mesquita de Kassoumbarga i acabem el circuït visitant als ferrers de Koni. Ara comencem a sentir-nos  a l’autèntic cor del Continent Negre.

            Una còmoda etapa. Amb poques coses a destacar ens mena a Ferkessedougou, només són 50 km.

            Descansem en un acollidor hotelet, tot agafant forces per afrontar la llarga etapa que ens espera. Per bona pista i a través del País Senufo, ens arribarem al Komoe Safari Lodge. Els 128 km. són entretinguts. Cada 10 km. bevem més d’un litre d’aigua per persona. I és que avui la calor és intolerable.

            De nou ens esperen molts kilòmetres. Per arribar a Varalé, hem de vorejar el Parc Nacional Komoé. Els 131 km de l’etapa els recorrem amb una mitjana de velocitat molt alta. Serà per que avui hi ha estones en que plou i el sol molesta poc, o més bé per que tenim por de trobar-nos amb un lleó. Algunes mones creuen la pista i una gran serp fuig espantada al nostre pas. Quasi segur que som nosaltres els que ens hem endut un ensurt més gran que no pas el rèptil. Avui serà la única nit que passarem en tendes de campanya.

            Poc després de sortir de Varalé observem que el tipus de poblats va canviant. Estem en la zona de transició entre els Senufo i els Lobi. A Kampti creuem la frontera de Burkina Faso, després de complicats tràmits burocràtics i més d’una propina als duaners. Ja cau la tarda quant entrem a l’hotel de Gaoua. Un altre lloc on el menjar és excel·lent (per ser on som - no ve a la guia Michelin-). Avui han estat 104 km.

            Burkina Faso ens mostra una altra de les relíquies culturals que encara poden trobar-se a l’Àfrica. Són els Lobi. Aquest és un dels darrers pobles caçadors i guerrers, fers guardians de les muntanyes sagrades de Poni, on es diu que l’or havia rajat com l’aigua. També són animistes.

Alguns lobi ens ensenyen les seves curioses cases, anomenades “sukales”. Estan construïdes enterament de fang, de formes rectangulars i amb una sola entrada. En el seu interior, molt fosc, hi ha habitacions per cada una de les dones del grup familiar. Els animals, cabres i gallines viuen en les sales comuns. En el terrat es guarden els fetitxes. El que ens crida més l’atenció, és un grup d’artefactes que tenen la funció de fer d’antena entre els grups de fetitxes entre cada un dels poblats Lobi, una mena d’Internet animista.

            Varies etapes circulars amb sortida i arribada a Gaoua ens permeten un fàcil accés als poblats de Birifor, Malva, Nako. Amb una mica més d’esforç ens acostem a la riba del gran riu Volta. A Gaoua hi ha un petit museu on podem aprendre el sentit de la vida a l’Àfrica.

            Ens sap greu deixar les comoditats i el bon menjar de Gaoua. Després d’un parell d’hores de pedalar  arribem a les ruïnes de Gan de Loropeni. Unes antigues muralles demarquen el lloc d’una mena de castell, diuen que ‘fou utilitzat en les èpoques del tràfic d'esclaus. No lluny d’allà està el poblat d’Obire. És la cort del rei Gan. Demanem audiència i se’ns  concedeix. El monarca ens rep junt a la seva última dona, enfront la cabana que fa de palau. És un rei assequible i simpàtic. Ens explica que els seus súbdits són uns 5.000. Amb cert orgull ens ensenya el cotxe oficial, un Citröen 2 Cv, de l’any de la “catapum”, i que de cap manera a cas anostra passaria les revisions del ITV. Deixem la noblesa doncs la ruta fins a Banfora encara és llarga i des de Obire la pista està en bastant mal estat. En total han sigut 50 km. Des de Banfora, una bona carretera, amb molts controls policials, ens porta a Bobo Dioulaso. Per acabar el viatge ens falta una altra etapa d’enllaç, ara en vehicle fins a Ouagadougou, capital de Burkina.

           

En total han estat disset intensos dies a l’Àfrica. Molta calor i vivències de tot tipus. Els que no coneixien Àfrica, ara la porten al seu cor i més d’un la s’està preguntant: -Cóm seran les pistes de Mali? ¿farà tanta calor? ...