GUIA DE SARDENYA: CARNESTOLTES (I)

L'illa de Sardenya guarda gelosament les seves tradicions. Ara, aquests dies, durant els carnavals, diverses poblacions fan gala dels seus més profundes arrels. Aquí us relat el més sorprenent que podem veure en dues d'elles: Ottana i Mamoiada.

Ottana, població amb tot just 2.500 habitants, es troba a l'extrem occidental de la regió de la Barbagia. Durant segles la gent del lloc vivia de la ramaderia. Aquesta tradició pastoral segueix manifestant-se durant els ineludibles carnestoltes, d'alt interès antropològic.

La celebració té com a protagonistes "sos Merdules", "Sos Boes" i "Sa Filonzana". Els merdules representen el cosmos camperol, van vestits de negre i llueixen una màscara de fusta grotesca, aquests personatges porten lligats d'una corda als boes, als quals fins i tot poden fustigar amb un fuet. Els boes llueixen màscares de fusta amb trets estilitzats de caps de rucs, cabres o caps de bestiar, el cos està completament cobert de pells blanques i fan sonar diversos esquellots que porten lligats a la cintura. L'altre protagonista, la filonzana representa una dona gran, amb una repulsiva màscara negra, gairebé a una bruixa, i simbolitza la mala sort.

Mamoiada  és una altra petita població de la Barbagia, la qual s’ha de visitar durant els dies de carnaval, el més enigmàtic i colpidor dels que se celebren a Sardenya. Els orígens de la festa es perden en els temps, tant que hi ha antropòlegs que li atorguen influències de la civilització nurágica.

Els personatges que formen l'entramat de la festa són els mamuthons i els issohadors. Els mamuthons, els principals protagonistes, són tan estranys que es fa difícil discernir quin és el seu paper i què significa. L'abillament els fa insòlits i grotescos, per les seves màscares, costa saber si espanten o donen llàstima. Un gran abric de llana cobreix el cos del mamuthó, un mocador li tapa el cap i una màscara negra de trets caricaturescos, la cara. Enormes esquelles li folren l'esquena, i unes poques campanes pengen del seu coll. Grups formats per dotze mamuthons recorren els carrers en dues files, avancen realitzant un estudiat ball de gestos bruscs que fa sonar les esquelles.

Els altres personatges, els issohadors, són els guardians dels mamuthons, vesteixen botes altes, cenyeixen un mantó de Manila a la cintura i una casaca vermella cobreix el cos; al voltant d'aquesta disposen una banda de cascavells. Van tocats amb barret negre i mocador blanc al coll, una màscara blanca els oculta la cara. Utilitzen llaços escorredors, amb els que van "caçant" als espectadors del seguici.

Durant la festa, la plaça del poble s'omple de gent disposada a assaborir els dolços populars i ballar al so de l'acordió diatònic .*

 * Extracte de la guia: RUMBO A CERDEÑA, de Toni Vives, Editorial Laertes.

GUIA DE XINA: L’ANY NOU

L’Any del Conill de metall

Les restriccions que imposa la Xina a Facebook i als blocs, m’han impedit poder-vos descriure en directe les experiències de les celebracions de l’Any Nou xinès. El passat dia 3 es va entrar a l’any del Conill (o de la Llebre), segons el calendari lunar, utilitzat per calcular les festes populars (les de caràcter oficial es regeixen pel calendari solar, el mateix que nosaltres) , aquest any s’allargarà fins el 22 de gener del 2012, quan entrarà l’any del Drac. L’Any Nou coincideix amb el punt mig entre el solstici d’hivern i l’equinocci de primavera.

Les característiques associades a les persones que tenen com a signe el conill (nascudes el 1927, 1939, 1951, 1963, 1975, 1987, 1999 i 2011) són la intel·ligència, el savi consell, l’autosuficiència, la individualitat i sobretot la longevitat. En teoria, l’any que ens espera hauria de ser tranquil i sense masses sobresalts.

Els cinc elements i el zodíac xinès

L'astrologia xinesa utilitza el sistema sexagesimal (cicles de seixanta anys), els cinc elements bàsics de la natura i dotze animals simbòlics. Els elements són: la fusta, el foc, la terra, el metall i l'aigua. Els animals són: rata, bou, tigre, conill, drac, serp, cavall, cabra, mico, gall, gos i porc. Durant el cicle (cinc rotacions dels dotze animals que formen el zodíac) cada animal està associat amb cada un dels cinc elements bàsics. Els anys són alternativament yin (els senasos) i yang (els parells). Així per exemple, el 2011 és l'any del Conill-metall-yin. Cada dotze anys es completa el que es coneix com "Gran Any".

Cada un dels cinc elements té el seu propi significat. La fusta representa el vent i està associada a la bellesa i harmonia, és símbol d'artistes i agricultors. El foc correspon a la calor (l'estiu), vinculat a l'abundància i la passió; atribut dels militars i persones d'acció. La terra representa la humitat, relacionada a la fertilitat i la prudència, és el distintiu de finances i negocis. El metall encarna la tardor, associat a la puresa i la fermesa, és la imatge de la justícia (advocats i lletrats). L'aigua correspon al fred (nit i hivern), es la connecta amb la lucidesa i la calma, encarnant la meditació, pròpia de comerciants i artesans.

Els elements estan relacionats entre si, en un cercle tancat. El foc domina el metall, l'aigua sotmet al foc, la terra mana sobre l'aigua, la fusta conquesta la terra, el metall subjuga a la fusta.

Cada animal té associades unes característiques que, d'acord a la tradició determinen un caràcter i manera de ser. Per a un xinès conèixer aquesta informació li permet viure en harmonia amb l'Univers i li permet evitar accions que poden perjudicar (relacions, dates propícies, etc.). L'ordre en què succeeixen els animals ve determinat per una llegenda que explica que en morir Buda la Rata va ser convocada per crear el zodíac xinès, i l'ordre actual es correspon al que ella els va ser convocant un a un: rata, bou, tigre, conill, drac, serp, cavall, cabra, mono, gall, gos i porc.

 

La celebració

Com que la Xina és tant gran i hi ha tanta diversitat cultural, les celebracions varien d’un indret a un altre, jo us explico tal com l’he viscut a Shanghai.

La festa és força semblant als nostres Nadals. La “nit vella” es reuneixen les famílies entorn d’una taula, gaudint d’un banquet variat, on acostumen a dominar els gustos dolços. Els nens poden fer alguna actuació davant els parents i després reben dels grans un sobre vermell amb una petita quantitat de diners. Poc abans de la mitja nit tothom surt al carrer a tirar petards. Us podeu imaginar una ciutat com Shanghai amb milions de persones fent esclatar al mateix temps milers i milers de traques? El soroll, el fum i l’olor a pólvora ho embolcallen tot. Durant hores els focs d’artifici il·luminen el cel. Al matí de l’any nou es fan visites a familiars i molta gent acudeix als temples budistes, on es cremen barretes d’encens tot dirigint les pregaries als quatre punts cardinals. Durant tota la setmana es succeeixen els banquets, les excursions multitudinàries a indrets representatius del país. Al llarg de la setmana d’any nou es desplacen multituds de xinesos, enguany s’estima que més de 250 milions. Es fa molt difícil trobar places als trens i avions i la majoria d’hotels omplen totes les habitacions, per això qui vulgui visitar Xina en aquestes dates haurà de fer les reserves amb força anticipació. Al quart dia de l’any, al vespre, es tornen a engegar focs artificials i fer esclatar traques, la tradició diu que això afavoreix l’economia de qui tira els petards.  

Malgrat les dificultats d’allotjament i desplaçament, la festa és magnífica. Cal viure-la almenys un cop a la vida!

 

GUIA D’IRAN: LA PLAÇA DE L'IMAM A ISFAHAN

Isfahan és una de les fites per als que viatgen a l'Iran. L'abundància, diversitat i magnificència dels monuments i el clima benigne, són atractius més que suficients, però si a tot això li sumem la variada oferta en artesania que trobem en els basars i sobretot la gentilesa de la seva gent, és evident que Isfahan és una destinació que mereix ser recorreguda i viscuda amb tranquil·litat i deteniment. El cor de la ciutat, la plaça Naghsh-i-Jahan (plaça de l'Imam) i el seu entorn més proper, són des de l'any 1979 un Bé Cultural inclòs en el catàleg del Patrimoni Mundial de la Unesco.

És innegable que aquesta plaça és una cosa fora del comú. És de forma rectangular, molt allargada i orientada de nord-nordoest a sud-sudest. Mesura 510 metres de llarg per 165 d'ample, el que la converteix en una de les més grans del món. Va ser construïda per ordres del monarca Sha Abbas I el 1612, i es troba completament urbanitzada, seguint un ordre perfecte que només queda trencat per quatre monuments d'excepció. L'harmonia del conjunt ve marcada per una façana correguda de dos pisos d'altura, la planta baixa està formada per centenars de portes idèntiques, totes rematades per l'arc persa. El pis superior, de les mateixes dimensions, segueix amb la tònica de la planta inferior, aquí en comptes de portes són balcons formant un arc persa igual al dels baixos.

Els elements que trenquen la unitat estètica de la plaça, són un contrapunt meravellós, cadascun d'ells amb la seva pròpia personalitat. A la banda nord destaca el portal Qaisarieh, el qual dóna accés a un dels més bells basars de la terra. El flanc sud es troba ocupat per la mesquita de l'Imam, una obra excepcional en la història de l'arquitectura. En el costat oest, en el seu terç sud, s'eleva majestuós el palau Ali Qapu, i just a la part oposada de la plaça, quasi volent passar desapercebuda, hi ha la portada de la mesquita Lotfollah, però per sobre sobresurt la seva esplèndida cúpula.

La plaça, abans de l'arribada de Sha Abbas I era un territori descampat que s'obria al costat d'uns jardins imperials anomenats Naqsh-i Jahan, que significa "Imatge del Món". La intenció del monarca era urbanitzar la ciutat cap al riu. Després, i fins a la Revolució, la plaça es va dir Meidan-i Sha, (plaça Reial). El lloc, durant el regnat safàvida, estava destinat a magnes esdeveniments, però és famosa la seva utilització com a camp de polo. En els extrems de la plaça, davant de la mesquita de l'Imam i davant del basar, es poden veure els pilars de marbre que servien de porteries.
Actualment la plaça és la major concentració de botigues d'artesania del país. Aquí trobem negocis d'antiquaris, llocs de venda de llautó esmaltat, una de les produccions locals amb més fama i els artesans són autèntics virtuosos en el domini de la tècnica; catifes, numismàtica, tapissos, ceràmica i una infinitat d'articles pensats per al turista , des de les típiques postals a exquisits treballs de miniatura.*

*Text extret del llibre: RUMBO A IRAN, de Toni Vives. Editorial Laertes.

GUIA DE LA XINA - El Patrimoni Mundial de la Unesco (II)

En l'anterior lliurament us descric el Palau Imperial de Beijing, un dels que conforma el lloc de Unesco anomenat Palaus Imperials xinesos. Avui em referiré al menys conegut dels dos monuments, ubicat a la rica ciutat de Shenyang.

Us situo: Shenyang està situada 631 km en línia recta, al nord-est de Beijing, prop de la frontera de Corea del Nord. És la capital de la província de Liaoning i davant els nostres ulls es mostra com una urbs molt ordenada i neta, tot i ser el major centre industrial del nord xinès no costaner i dels seus gairebé sis milions d'habitants. Durant segles va ser el centre polític dels manxús i allí va néixer l'última dinastia, la Qing, el 1616. I va ser el primer emperador Qing, Tian Mian (1616 - 1626) qui va iniciar les obres del palau. Shenyang va ser la capital de la Xina durant gairebé tres dècades. En 1644 els manxús van conquerir Beijing i aquesta ciutat va recuperar la seva capitalitat.

ELS PALAUS IMPERIALS DE BEIJING I SHENYANG (segona part)

L’any 2004, la Unesco va decidir ampliar el lloc Palau Imperial de Beijing amb el també Palau Imperial de Shenyang. La seva construcció es va iniciar en 1625. Va ser creat com a residència de l'emperador Tian Ming, posteriorment el va habitar Tiancong. Tots dos emperadors manxú van ser els predecessors de la dinastia Qing. Un cop l'última dinastia xinesa va estar assentada a Beijing, es va continuar engrandint el palau, en especial durant el mandat de Qianlong.

 La seva planta recorda a la Ciutat Prohibida de Beijing, però amb unes dimensions sensiblement menors, la superfície total és de 60.000 m2. Presenta tres blocs: l'oriental, el central i l'occidental, la entrada es fa pel costat oriental. Les construccions més notables del primer bloc són el saló Dazhong i el quiosc Shiwang. Aquest últim edifici és el més característic de tot el palau, es troba aïllat en el centre d'un gran pati, precedit a cada costat per quatre pavellons disposats com si fossin tendes en un campament militar. El saló és de planta octogonal, construït sobre un basament i amb una coberta doble de teula groga. A l'interior hi ha el recarregat tron imperial; des d'aquí l'emperador presidia els actes més destacats. El quiosc Shiwang era ocupat per prínceps i caps militars.

Del bloc central destaquen el saló Chongzheng i el palau del Fènix, i darrere, a un nivell superior, el palau Qingning, lloc destinat a emperadrius i concubines. En el bloc occidental es troba el pavelló Wenshu, amb tres pisos a l'interior però només dos en la seva façana. Va ser construït per ordre expressa de Qianlong per albergar una biblioteca, on es van reunir els quatre llibres que recollien tota la saviesa xinesa del moment (els quatre llibres representaven de fet més de 30.000 volums). El palau compta també amb altres peces d'art com ara: obres cal·ligràfiques de mestres de les dinasties Ming i Qing, porcellanes i estris lacats *

 
* Text extret del llibre: RUMBO A CHINA, de Toni Vives i Josep Giró. Editorial Laertes.

 

GUIA DE XINA El Patrimoni Mundial de la UNESCO (I)

Uf!, per fi,  s’han acabat les Festes. Amb tant sopar, gatzara, trobades familiars i amb velles amistats, a més a més de la ressaca i les menges difícils de pair, han anat passant els dies i en prou feines ha quedat temps per escriure res. Però, ja està. Fins els Nadals propers. Ara ja no hi ha excusa per tornar a actualitzar el bloc. Per començar l’any us faig una descripció del que és el primer Patrimoni Mundial que s’atorgà a la Xina.  

ELS PALAUS IMPERIALS DE BEIJING I SHENYANG (primera part)

                                                        Palau Imperial de Beijing

                                                        Palau Imperial de Shenyang

Tots recordem les imatges cinematogràfiques en les que es mostra la proclamació de l’Emperador Puyi, l’any 1908, el darrer de la dinastia Qing i també l’últim monarca xinès. Per refrescar la memòria, aquestes imatges les veiérem en el magnífic film de Bernardo Bertolucci L’últim Emperador, pel·lícula de l’any 1988 per la que l’Acadèmia de Hollywood atorgà  nou Oscar. Les espectaculars escenes, plenes de color, foren rodades en el mateix escenari on en la realitat es produïren els fets: el Palau Imperial de Beijing, més conegut como la Ciutat Prohibida o la Ciutat Porpra.

                El Palau Imperial de Beijing fou incorporat a la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 1987 i en el 2004 s’inclogué com a ampliació dels Palaus Imperials xinesos el de Shenyang.

Els que hagueu tingut la sort de viatjar a la capital xinesa segur que una de les visites haurà estat a la Ciutat Prohibida. Haureu comprovat la grandiositat del Palau, la fantasia dels seus edificis, l’elegància de les decoracions, la mesura dels seus jardins i sobretot l’equilibri i proporció en tot el conjunt, cosa molt pròpia d’una planificació amb una bona base de fengshui. Pels qui no conegueu Beijing, us faig un breu resum del que és aquesta Ciutat Porpra, intentant que amb una mica d’imaginació de la vostra part pugueu entreveure la magnificència de l’arquitectura palatina portada al seu millor extrem.

La Ciutat Prohibida es troba en el centre geogràfic de la Ciutat de Beijing i ha estat la residencia imperial de diversos emperadors de les dinasties Ming (1368-1644) i Qing (1644-1911). El començament de la construcció es remunta a l’any 1421 i les obres principals duraren tretze anys. Durant aquell temps treballaren allí més de 200.000 persones. La superfície del palau és de 72 hectàrees (l’equivalent a 72 estadis de futbol), de les quals 15 estan ocupades por pavellons i palaus, sumant en total 9.000 habitacions. El recinte és rodejat completament per un alt mur i un fossat amb aigua de 50 metres d’amplada, per l’interior discorre la corrent d’un rierol. L’accés a la muralla es fa  des de el sud, sortint de la plaça Tian’anmen, creuant per la majestuosa Porta de la Pau Celestial (aquesta és la famosa portalada que haureu vist més d’un cop per TV, presidida por un gran retrat de Mao Zedong). Després de travessar un ampli parc ens trobarem davant la que és entrada al rectangle emmurallat, ja darrera el canal aquàtic, és la Porta del Meridià. En els moments d’esplendor, la Ciutat Prohibida sols podia ser visitada per alts funcionaris, militars i el personal més proper l’emperador, en algunes zones  l’accés quedava restringit a l’emperador, la seva esposa, les concubines i els seus criats eunucs.

El que a partir d’aquest moment anem descobrint és un rosari de palaus que segueixen un eix central, flanquejats per d’altres a ambdós costats i elegants portes (edificis que es creuen i donen accés a un nou ambient), tot això en combinació amb espais oberts, altars i jardins. D’aquesta manera se succeeixen la Porta de l’Harmonia Suprema, el Palau de la Suprema Harmonia, el Palau de la Perfecta Harmonia, el Palau de la Perseverança de l’Harmonia, la Porta de la Puresa Celestial, el Palau de la Puresa Celestial, el Palau de la Unió, Palau de la Tranquil·litat Terrestre, Porta de la Tranquil·litat Terrestre, i així un llarg etcètera de pavellons i palaus menors. Cal destacar el mur de los Dracs, format en alt relleu de ceràmica policroma, un dels conjunts, al meu parer, més bells del Palau Imperial. Altres detalls a no perdre’s són les escultures en bronze representant lleons, grues o tortugues, n’hi ha arreu , algunes d’espectaculars. I tampoc s’ha d’oblidar la visita als diferents museus allotjats en pavellons i palaus, alguns tan importants como el museu dels Rellotges, el de la Porcellana, el de los Bronzes i el Palau dels Tresors; en ells podrem veure des de una clepsidra (enorme i antiquíssim rellotge que funciona amb aigua) o algunes peces de jade tallat de dimensiones descomunals.

La visita amb detall de tots els edificis i pavellons oberts al públic pot suposar una jornada completa.

Nou llibre sobre Iran

ALFRED G. KAVANAGH. IRÁN POR DENTRO, La otra historia. Guía cultural de la Persia antigua al irán moderno. José J. de Olañeta, Editor e Indica Books. Barcelona, 2010.

Acaba de presentar-se  a la llibreria Altaïr de Barcelona un llibre que segur es convertirà en una obra de referència per a tota persona interessada a l'Iran i l'antiga Pèrsia. Alfred G. Kavanagh, autor de Irán por dentro, ha sabut sintetitzar en un volum que supera les 800 pàgines tot el saber i la cultura del gran país de l'Orient Mitjà. El llibre ve a omplir un buit important, doncs en llengua espanyola hi ha pocs llibres que ens acosten a la cultura persa. Fins ara, qui volia saber més sobre aquelles terres no li quedava una altra opció que la de buscar bibliografia en anglès o francès. Els temes que es comprenen a Irán por dentro són la història (des de les civilitzacions mesopotàmiques fins a l'actualitat), les religions de l'Iran (sobretot es desgrana la religió zoroastriana, el maniqueisme, el mandeísme, els sabeus, el mitraísme, el yazidisme, el sufisme, l'islam i el xiisme). Un altre aspecte que es tracta en profunditat és el de la llengua i la literatura persa, amb un detingut repàs als grans poetes: Ferdowsi, Omar Khayyam, Jalal Al-Din Rumi i Hafez. L'art persa és analitzat en totes les seves variants, des de l'escriptura i la cal·ligrafia fins al cinema i el teatre actuals, passant per les miniatures, la música i com no, per l'arquitectura. Un capítol molt ampli és el dedicat a la societat, aquí es descriuen a la família (el matrimoni, el dot, el casament, el divorci en diferents èpoques històriques), l'educació, els ritus de mort, la dona en la cultura iraniana, el noi persa, la circumcisió, els costums, els jocs, els vestits i ornaments. Finalment s'aprofundeix en l'aspecte més candent de l'actualitat, l'origen de l'estat a l'Iran i la dimensió política.

En definitiva, un llibre d'obligada consulta per als que vulguin aprofundir en la cultura iraniana. i d'especial viatjar a l'Iran ben informats. Per als viatgers que tinguin pensat un periple per l'Iran, segur que el llibre serà el millor suport a les guies turístiques i a la narrativa.

ALFRED G. KAVANAGH (1966) és advocat, expert en llengües orientals, traductor jurat i professor de traducció especialitzada en la Universitat Pontifícia de Comillas (Madrid). Després dels seus estudis inicials de sànscrit, va cursar estudis de llengua persa a Londres, completant la seva formació en l'Institut Dehkhoda i a la Universitat 'Albereda Tabātabā'ï de Teheran. En els últims deu anys ha col·laborat com a intèrpret i assessor de nombroses entitats que mantenen relacions comercials amb l'Iran.

GUIA DE SARDENYA, SU NURAXI DI BARUMINI

Amb aquest article obro una sèrie dedicada al patrimoni mundial de la Unesco. Itàlia és el país amb major nombre de llocs inscrits en la llista del patrimoni mundial, a dia d'avui en són 45. Avui us mostraré el nuraga Su Nuraxi, per ara, l'únic monument de l'illa de Sardenya que és patrimoni mundial, una autèntica joia construïda en l'Edat del Bronze, entre els segles XV i XIII aC i en plena activitat fins al segle VII aC.

Els nuragues són un tipus construccions que només es troben a Sardenya. La seva arquitectura es basa en un cos troncocònic o cilíndric semblant a una torre, construït amb pedres ciclòpies i coronat per un merlet. A l'interior sol haver-hi diverses càmeres, un pou, passadissos, habitacions i una escala que condueix a la zona dels merlets (gairebé tots els nuragues han perdut els seus merlets). Amb el temps els nuragues es van anar ampliant, afegint-hi torres al voltant de la torre central, unint les construccions amb passadissos coberts i augmentant el nombre d'habitacions. La finalitat del nuragues degué ser de defensa de la classe guerrera dirigent i habitatge dels patriarques de la tribu. Al voltant dels nuragues es van anar adossant barraques dels pastors i agricultors, formant autèntics poblats. Les barraques eren construïdes amb parets de pedra i de forma circular, la coberta era de palla. En algunes barraques encara es poden reconèixer els focs i altres zones destinades als ritus religiosos. A Sardenya es comptabilitzen prop de set mil nuragues.

El nuraga Su Nuraxi es troba als afores del poble de Barumini, situat en una zona elevada. El complex nuràgic no va ser descobert fins al segle passat i excavat de manera científica entre 1951 i 1956; durant molt de temps va romandre ignorat en estar completament enterrat, formant una mena de turó artificial. L'estructura és complexa, formada per un nucli central amb una torre que va arribar a assolir els 19 metres i envoltada per murs molt gruixuts amb quatre torres. Al voltant del nucli central es va estructurar un altre recinte emmurallat de forma heptagonal, amb set torres als extrems (es conserven només cinc). Al llarg del temps es van anar realitzant ampliacions i reformes, arribant a convertir el recinte en un element defensiu de primer ordre. En el període del Bronze Tardà es va construir un poblat del qual encara són visibles els murs circulars de dues-centes cabanes. El moment de màxima activitat en el Su Nuraxi va ser entre el segle IX al VII a. C. No es coneixen les causes, però en finalitzar aquest període va ser destruït. Les monumentals restes van ser reutilitzades per la civilització púnica i romana per a fins funeraris i religiosos. Les últimes petjades de presència humana són del segle VII de la nostra era, després va caure en l'oblit.

 .

El recorregut turístic per l'interior del nuraga i el poblat permet descobrir els patis interiors, pujar a la torre principal i circular per diversos corredors situats a les entranyes del monument i que han estat convenientment il·luminats