Després d'un llarg parèntesi, meitat estiuenc meitat de tardor, ja que per escriure sobre viatges s'imposa de tant en tant viatjar, reprenc la tasca de publicar de manera regular nous post al bloc. Aquesta vegada us presento una regió del nostre petit gran món de la qual amb prou feines es parla en els nostres mitjans de comunicació.
A cavall entre el continent europeu i l'asiàtic es troba un petit país. Aquest territori, amb un gran bagatge cultural i una rica història a l'esquena, és bastant desconegut a casa nostra. Aquest país és Armènia.
La superfície actual d'Armènia és semblant a la de Galícia, encara que fins la primera dècada del segle passat el seu territori era bastant més gran. La reducció va venir després del genocidi a mans turques dels armenis que poblaven la part més oriental d'Àsia Menor (1915 - 1917), avui zona turca. Els límits actuals són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia a l'oest i l'Iran pel sud. L'altura mitjana ronda els 1.800 metres i la muntanya més alta, el Aragats, arriba als 4.095 metres. La població ronda els 3.250.000 habitants, a aquest nombre caldria afegir una quantitat considerable d'armenis que viuen a l'estranger. La República d'Armènia va aconseguir la seva independència el 1991, amb la dissolució de la Unió Soviètica, més enrere havia conquerit una primera independència després lliurar-se del jou tsarista i de l’otomà l'any 1918. Però deixem la geografia i centrem-nos en el propòsit del post: l'arquitectura d'alguns monestirs i esglésies d'estil bizantí - armeni, construïts a l'edat mitjana i que han estat mereixedors de figurar en la selecta llista del Patrimoni Mundial de la Unesco.
Qui no ha quedat extasiat contemplant la tranquil bellesa, austeritat i harmonia d'algun dels temples i ermites d'estil romànic que poblen el nostre país? Segur que les persones que tinguin el privilegi de visitar Armènia quedaran igualment bocabadades davant la seva arquitectura i d'aquesta arquitectura vaig a explicar els seus principals edificis.
El monestir de Haghpat es troba a la província de Lorri, a l'extrem nord del país. Va ser construït a finals del segle X i va patir algunes transformacions en el XII i XIII. És un exemple d'edificació estructurada a partir d'una cúpula central sustentada per quatre gruixuts pilars massissos, molt tradicional en l'arquitectura autòctona. A l'absis es conserva un fresc amb la representació del Pantocràtor. L'església queda unida a través d'un passatge voltat a una sala capitular, obra del segle XIII. Un dels elements més característics armenis és el gavit (nàrtex) que dóna accés a l'església. També és destacable l'edifici de planta quadrada que alberga la biblioteca, datada al segle XII.
A la mateixa província de Lorri s'alça el complex monàstic de Sanahin. Un conjunt d'edificis enllaçats s'eleva destacant en el paisatge. D'aquests edificis el principal correspon a la catedral del Redemptor, obra del segle X. De nou aquí es troba la solució arquitectònica de la cúpula central circular sobre una base quadrada, la qual dóna sentit a la creu de la base i forma quatre capelles de dos pisos. La il·luminació s'aconsegueix a través d'una obertura a la cúpula. L'església de la Mare de Déu es troba al nord de la catedral, i ambdues estan unides per un passatge voltat. Aquest és edifici més antic del conjunt monacal (930-940) i va ser obra de monjos que havien escapat de Bizanci. La planta és en forma de creu i quatre capelles acoblades. Un altre edifici singular és el scriptorioum (biblioteca), obra de l'any 1063. Un gavit dóna accés a una sala de planta quadrada amb volta sustentada per columnes adossades. Diversos nínxols indiquen els espais on es guardaven els còdexs que s'escrivien i dibuixaven aquí. Just al costat de la biblioteca es troba una petita capella dedicada a sant Gregori, la curiositat del petit edifici són els quatre absis que envolten la cúpula central. Multitud de detalls com el campanar, l'espai dedicat a escola o els magnífics relleus esculpits de les façanes, acaben per arrodonir la sòbria bellesa del monestir.
A la província de Kotayk, al nord-est de Erevan, la capital armènia, s'alça un dels complexos més importants del país: el monestir de Geghard. Si els conjunts de Sanahin i Haghpat deixen al visitant fascinat, Geghard supera les expectatives. En el vessant d'una vall i envoltat per un agrest paisatge muntanyós trobem l'enclavament que van escollir els primers cristians armenis. Al segle IV, segons la tradició de la mà de sant Gregori, es va crear un santuari en una caverna, acollint una deu considerada sagrada. Entorn a la cova es van alçar edificis monàstics però tot va ser destruït pels àrabs al segle IX. A la fi del segle XII van començar les obres per construir un nou monestir i igual que el primigeni es van aixecar edificis i alhora es van aprofitar les coves del lloc per transformar-les en esglésies. Precisament el caràcter troglodític de bona part del monestir és el que li dóna una especial personalitat. Però el principal valor de Geghard, va ser el que en el seu interior es guardava la llança de la Passió (Geghard significa llança). Tan valuosa relíquia va ser portada fins aquí per sant Judes Tadeu -avui, la llança es custodia a la catedral de Echmiadzin-. A part d'altres relíquies importants, com les dels sants Andreu i Joan, tenen molta rellevància les tombes de diversos prínceps armenis. La capella de sant Gregori, tota ella rupestre, és la més antiga que es conserva, està datada en 1177. L'església principal, excavada el 1215, manté els traços de l'arquitectura tradicional, amb elements d'origen autòcton i altres heretats de l'art bizantí. Es repeteix la fórmula de la creu delimitada per un quadrat i les quatre robustes columnes que sostenen la cúpula. El nàrtex també és present en l'obra. Destacables són les creus llaurades a la roca i alguns relleus de l'interior.
A Vagharshapat, uns 20 km a l'oest d'Erevan, hi ha la catedral i les esglésies de Echmiadzin, el lloc més venerat de tota Armènia. La construcció de l'edifici principal es va construir entre els anys 301 i 303, obra de sant Gregori, i està considerada com la primera catedral-basílica del cristianisme (Sant Joan de Laterà a Roma es va construir entre el 313 i el 320). Tal com la veiem avui en dia és fruit d’una reconstrucció que es remunta a l'any 480. Les solucions estructurals aportades pels arquitectes i artesans de l'època van ser innovadores en l'àmbit de l'art religiós i durant segles van marcar una manera de fer. Quatre columnes centrals dibuixen la forma de creu i sobre elles sostenen la cúpula, al mateix temps que enllacen mitjançant arcs amb les parets laterals. L'any 618 es va afegir una cúpula de pedra i ja en el XVII es va edificar la torre de tres pisos que presideix la façana oest. Ja hem esmentat que la catedral guarda la relíquia de la llança que va ferir a Jesus, també es salvaguarden una mà de sant Gregori i un tros de fusta que es diu prové de l'Arca de Noè. Molt a prop de la catedral es troben dues esglésies destacables, són la de sant Hripsimeh i la de sant Gayaneh. Tots dos edificis són bells exemples de l'arquitectura religiosa armènia de l'edat mitjana.
Aquí he citat potser el més característic d'Armènia, però aquesta bella terra té bastants aspectes a descobrir i un d'ells és la calidesa dels armenis i l'hospitalitat que dispensen als seus visitants.
