LA FABULOSA HISTÒRIA DE LA SENYORA WANG

Avui us parlo de l’última obra del periodista i escriptor Gabriel Pernau, amb el qual comparteixo aficions: la bicicleta i els viatges.

Fa pocs dies en Gabriel Pernau va presentar a la Casa Àsia de Barcelona el llibre La fabulosa història de la senyora Wang. La narració tracta de fets reals, i descriu la història d’una catalana, Cristina Nubiola (nom fictici), nascuda l’any 1912 en un poblet de la província de Tarragona. Al llarg de l’obra es van desgranant les dificultats que pateix aquesta dona en quedar vídua amb només vint anys i amb una filla al seu càrrec. A la Catalunya dels anys trenta, el futur d’una noia jove, sola i amb descendència, era ben trist. Però l’atzar va fer que conegués a un xinès, pot ser l’únic viatger xinès a Tarragona, i que se’n enamorés. Casament, viatge a la Xina, vida a Xangai, adaptar-se a les costums orientals, més descendència, guerra civil, invasió japonesa, triomf de Mao, i tot un reguitzell d’esdeveniments ompliren d’alegries i també de moltes vicissituds la vida  de la Cristina, ara senyora Wang. La força per tirar endavant la seva família, la seva disposició a ajudar als altres, l’esperit emprenedor i altres aspectes que trobareu al llibre, fan de la senyora Wang una dona d’aquelles “d’abans de la guerra”.

Tampoc vull explicar-vos tot el llibre. Hi ha aspectes de la narració que no puc revelar i que de ben segur, quan la llegiu us sorprendran. Només dir-vos que la senyora Wang, després de molts entrebancs pot tornar a Catalunya, just al començament de la Revolució Cultural xinesa i al cap d’uns anys el seu marit pot sortir d’allà i reunir-se amb ella i la resta de la família. El cert és que la seva vida va ser una història fabulosa.

En Gabriel Pernau mai va poder entrevistar a la Cristina Wang, i per explicar-nos tots els quès de la història, ha realitzat un important treball d’investigació. Impediments de la família xinesa o la falta de memòria de molta gent degut al temps passat, són obstacles que en Pernau ha sabut superar amb tossudesa i dedicació, amb la mateixa empenta i determinació que passava controls militars a Geòrgia, creuava deserts al Turkmenistan, o pujava grans ports de muntanya al Kirguizistan camí de la Xina, tal com ens va relatar ja fa temps en aquell inoblidable llibre A la Xina amb bicicleta.  

GUIA DE LA XINA - EL PATRIMONI MUNDIAL DE LA UNESCO (VII)

El temple del Cel (Tiantan)

temple per les Rogatives per les Bones Collites

Fa un any vaig començar a publicar els post sobre el patrimoni mundial de la Unesco a la Xina, el primer que vaig penjar (gener 2011) estava dedicat al Palau Imperial, més conegut com Ciutat Prohibida, a Pequín. Avui us presento un temple directament relacionat amb aquest Palau.

Dracs esculpits a les escales del temple

Situat a uns 3 quilòmetres al sud-est de la Ciutat Prohibida es troba el temple del Cel. En realitat són diversos temples enllaçats i que formen un conjunt indissoluble. És un monument que per si sol aglutina tot el saber xinès, des de la més sublim tecnologia a la més complicada de les simbologies. Considerat com una de les més importants obres arquitectòniques de tots els temps, el conjunt va ser incorporat com a Bé Cultural del Patrimoni Mundial de la Unesco el 1997.

Primer una breu introducció a la figura de l'emperador: era el representant del Cel, «Fill del Cel», reafirmava el seu poder terrenal a través de la força que li donaven els ritus. Per crear un marc a la seva mida es va construir aquest temple on juguen tant els elements yin com els yang (terra i cel). El caràcter xinès wang (

王) que s'usa per a emperador, conté en si mateix la trilogia bàsica comuna a altres civilitzacions (Cel, Home, Terra), on l'home no és un qualsevol, sinó el Príncep, aquell que Confuci denomina el Gran Home, encarregat de fer de pont entre el Cel i la Terra. El complex arquitectònic del temple del Cel reflecteix aquest simbolisme.

Dues vegades a l'any l'emperador feia un solemne recorregut des de la Ciutat Imperial fins al temple del Cel. El solstici d'hivern marcava una data molt especial, precedit d'un dejuni real, l'emperador, amb molta pompa i acompanyat per tota la cort, era portat fins on, segons la tradició, havia comunicar-se amb el cel per redimir tots els pecats dels habitants de l'imperi i allunyar els càstigs i calamitats que el cel pogués enviar, al mateix temps que demanava unes bones collites. L'espectacle estava vedat en tot moment als ulls del poble. La festa de Primavera tenia una importància menor dins de la tradició confucionista, però necessitava també de la presència imperial al recinte del temple del Cel.

El santuari es va començar a construir amb l'emperador Chengzu, en 1420, i es van concloure definitivament les obres amb Qianlong, el 1749. La gran obra cobreix una superfície de 273 hectàrees i està envoltada per dues muralles. L'exterior té un perímetre de 6,4 quilòmetres i la interior de 4,1 km. La disposició de les edificacions s'estructura a partir de dos eixos, el que va de sud a nord englobant els principals temples i altars, i la línia oest - est que dóna accés al centre del conjunt, manté la tradició dels cinc punts cardinals (en l'antiga Xina, el cinquè punt cardinal era el central i tenia més importància que els altres quatre).

vista del conjunt des de l'altar del Cel

altar del Cel

Començant pel sud, un cop creuada la porta de la primera muralla es troba la porta Celeste del Sud i darrere, envoltat de jardins, l'altar del Cel (Huanqiutan), construït el 1530 per l'emperador Shizong i ampliat el 1747 per Qianlong. Quatre pòrtics triples de marbre blanc situats en els quatre punts cardinals donen accés al recinte quadrat que envolta l'altar. Aquest s'alça sobre una plataforma de tres nivells, sense cap mena de cobertura. Al centre de la terrassa superior, un cercle de pedra envoltat d'altres nou cercles concèntrics marca el lloc on l'emperador realitzava els sacrificis al cel. El fet que siguin nou els cercles i que el primer estigui compost per nou lloses de marbre i els següents amb nombres proporcionals a 9 fins l'últim que té 81 lloses, ve donat per que el 9 és una xifra del yang, el cel. El tres, que és el nombre de terrasses i de pòrtics, fa referència a la conjunció del yang, celestial, i el yin, terrestre. Una altra curiositat arquitectònica és el fenomen de reflexió de so que es produeix a la pedra central de l'altar, només cal parlar en veu baixa perquè es produeixi una ampliació sobtada del volum.

temple de la Volta Imperial

Seguint cap al nord i envoltat pel mur de l'Eco s'alça el petit temple de la Volta Imperial del Cel (Huangqingyu). construït l'any 1530, de forma circular i descentrat respecte al pati que l'envolta. Mesura 19,5 metres d'altura i 15,6 de diàmetre. A l'interior, 8 columnes daurades sostenen un sostre de teules blaves, l'autèntica volta Imperial, amb parets i sostre pintats. L'emperador anava aquí per pregar davant del deixant del Cel, que encara es guarda tancada en una caixa de fusta. Un dels aspectes que més crida l'atenció al visitant és el curiós efecte de reflexió de so que es produeix situant-se en les lloses del Triple Eco (Sanyinshi): parlant en veu alta des de la primera llosa s'escoltarà un sol ressò, des de la segona llosa el ressò serà doble i des de la tercera se sentirà triple. En el mur de l'Eco, si es col·loca una persona de davant de la paret i parla, una altra persona situada a la part diametralment oposada pot escoltar a la perfecció. Aquests dos fenòmens que teòricament funcionen, en la realitat són difícils d'apreciar, ja que és tan elevat el nombre de visitants parlant des de tots els punts i alhora en veu alta, que es fa impossible discernir la veu de qui ens està parlant.

temple de la Volta Imperal

el camí diví

vistes des del camí diví

Més al nord s'arriba al temple per a les Rogatives per les Bones Collites (Qiniandian). Molta gent es confon i pensa que aquest és el temple del Cel, el que sí és l'edifici més important i excel·lent. Per accedir-hi, primer caldrà recórrer el camí diví o pont de la Escalinata Roja que enllaça amb el temple de la Volta Imperial del Cel. Aquesta via de comunicació amb més de 400 metres de recorregut i 25 d'amplada, era la ruta emprada per l'emperador en la seva visita durant el solstici de primavera. El temple va ser construït el 1420 per l'emperador Chengzu, el 1889 es va incendiar en rebre l'impacte d'un llamp, l'any següent va ser reconstruït.

accés al temple per a les Rogatives per les Bones Collites

el temple per a les Rogatives per les Bones Collites

la inconfusible imatge del temple

Assentat sobre una triple terrassa envoltada de balustrades de marbre blanc, el temple, d'estructura circular, se sosté en 28 columnes tallades en fusta de machilus nanmu i lacades en vermell, la teulada és triple amb teules blaves i va rematat per una bola daurada. Només una porta situada al sud dóna accés a l’interior. L'alçada de l'edifici és de 38 metres i el diàmetre a la base de 30 metres. Està construït enterament en fusta i sense un sol clau ni cap reforç de ferro. La rica decoració s'inicia ja en les escalinates que pugen fins al nivell de la tercera terrassa, allà, disposats en rampa apareixen dracs i aus fènix gravats sobre marbre. L'interior i l'exterior del temple estan completament pintats i lacats. La volta és una autèntica meravella, amb aus fènix, dracs i rematada per un medalló daurat amb relleus. Les quatre columnes centrals són les més robustes i simbolitzen les quatre estacions de l'any, les altres quatre, col·locades en dos cercles concèntrics representen els 12 mesos de l'any les interiors i les 12 divisions del dia les exteriors. Els mobles que es conserven estan en la mateixa disposició que durant l'últim imperi, en el centre es disposa un tron ​​i una llarga taula, amb un paravent on es col·locaven les esteles del Cel i la Terra. A l'esquerra hi ha el lloc de descans de l'emperador i a la dreta l'espai destinat als sacrificis.

el temple i els pavellons

El pavelló de la Abstinència (Zhaigong) es troba sortint a mà esquerra cap a la porta Celeste de l'Oest, juntament amb el pavelló del Doble Anell, fet construir per Qianlong en ocasió del setantè aniversari de la seva mare. Són dos destacats edificis que es poden visitar en els terrenys del temple del Cel. El jardí dels Rosers de l'Índia és una altra de les zones de passeig interessants del parc.

* Text parcialment extret del llibre: RUMBO A CHINA, de Toni Vives i Josep Giró. Editorial Laertes.

GUIA DE XINA – El Patrimoni Mundial de la Unesco (VI)

REGIÓ PANORÀMICA I HISTÒRICA DE JIUZHAIGOU

A la Xina hi ha representats quasi tots els paisatges del planeta: deserts de sorra i de pedra, jungles tropicals, boscos boreals, serralades gegantines, manglars, i així una llarga i variada mostra de panorames. De entre tots ells es fa difícil decidir quin és el més espectacular. Avui, us en vull mostrar un que conté tots els elements que conformen el que seria el paisatge ideal xinès, amb muntanyes, llacs, salts d’aigua, boires i densos boscos: el parc de Jiuzhaigou.

Per trobar el parc de Jiuzhaigou cal anar uns 330 kilòmetres al nord de Chengdu, la capital de la província de Sichuan, pràcticament a la zona central de la Xina. Un modern aeroport permet apropar-nos a menys de setanta kilòmetres del parc. El conjunt paisatgístic va ser inclòs en la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 1992.

Jiuzhaigou significa “els nou caserius de la vall” i fa referència als nou poblets d’ètnia tibetana que es troben en les vessants de les muntanyes i valls circumdants. 

Jiuzhaigou ocupa 72.000 hectàrees, situades en la vessant nord de la serralada del Min Shan, muntanyes de neus perpètues que arriben als 5.588 metres en el cim del Xuebao Ding. La proximitat de Jiuzhaigou a les plaques tectòniques Qinghai – Tibet i la del Yangtse fa que la creuin  varies línees de falla, al llarg dels segles els terratrèmols han anat dibuixant part del terreny i del paisatge. L’altre gran arquitecte de la geologia del lloc és el tipus de terreny calcari, facilitant el relleu càrstic, obra dels efectes de l’erosió glacial i hidrològica.

L’aigua és la principal protagonista del lloc. Almenys hi ha 108 llacs, alguns dels quals estan formant un escalonat de terrasses separades per vetes de tova. Els llacs Shuzheng presenta una correlació de 19 llacs enllaçats i el conjunt del Nuorilang és format per 18 llacs units. Una de les característiques que més crida l’atenció és que l’aigua de tots aquests llacs és d’una transparència insòlita.

Així, segons la coloració de les sorres del fons dels llacs, cada un d’ells pren una aparença diferent, des de els blaus cobalt als turqueses més purs. Els desnivells del terreny han propiciat l’aparició de salts d’aigua, algun d’ells impressionant, com el del llac Panda (Xionguashai), el qual es precipita formant una cataracta d’una altura de 78 metres. Una altre d’aquests salts d’aigua és el anomenat “Allau de les perles” (Zhengzhutan), una caiguda de 28 metres d’altura i una cortina d’aigua d’una amplada que arriba als 310 metres.

La flora presenta la típica variació altitudinal, amb boscos mixtes de coníferes i caducifolis a la part baixa, passant per praderies alpines i boscos de coníferes en les parts altes fins a arribar la zona de les neus perpètues. Hi ha plantes són endèmiques del lloc, de la mateix manera que n’hi ha d’interès medicinal. Aquest tipus de vegetació, associada amb la peculiar disposició de les valls i les inclinades vessants de les muntanyes, ha propiciat l’existència d’una fauna variada i espectacular. Només d’aus se’n han comptabilitzat 141 especies. Els mamífers són un altre dels tresors de Jiuzhaigou, doncs aquí hi ha un dels pocs santuaris de l’ós panda gegant. També hi ha la presencia del mono daurat de nas xato (rhinopitecus roxellana), animal en perill d’extinció, i del takin de Sichuan (Budorcas taxicolor), un bòvid que presenta un pelatge espectacular.

La visita a Jiuzhaigou es pot complementar a la perfecció amb un recorregut pel parc Huanglong, situat a la mateixa regió i accessible des del mateix aeroport. Huanglong també està inscrit en les llistes del Patrimoni Mundial. Algun dia també us parlaré amb més detall d’aquest parc.

Bones festes i feliç any nou

Everest Trail Race

Avui us escric un article més llarg del que acostumo a oferir-vos i és per descriure-us la darrera experiència viatgera. Com aquell qui diu, encara estic ubicant-me de nou després d’un breu, però ben aprofitat  viatge al Nepal. Aquesta vegada he tingut el plaer de fer de guia a un grup de persones que seguien com a supporters als participants de la primera Everest Trail Race, la majoria esposes, parents  o amigues i amics dels corredors.

Swayambhunath

Com sempre, el Nepal ens ha acollit amb tots els seus problemes i mancances, però sobretot amb la cordialitat de la seva gent i  amb els superbs paisatges de les muntanyes de l’Himàlaia. Un dels principals inconvenients ha estat la climatologia. Quan, en teoria, a finals de la tardor els cels nepalesos haurien d’haver estat nets de núvols, ben serens i d’un blau intens, ens hem trobat amb molt fred i tot cobert, inclús amb precipitacions de pluja i neu.

 Ja el primer ensurt va ser quan l’avió que el que havíem d’aterrar a Katmandú, després de voltar i voltar sobre la vertical de l’aeroport, va haver de dirigir-se a Calcuta (Índia) per poder reposar combustible. Amb forces hores de retard, finalment varen existir els mínims de condicions per poder retornar als cels de Katmandú i també amb dubtes, esperant un forat als núvols que permetés l’aterratge, ho varem fer ja molt entrada la tarda. L’altre i greu problema derivat del mal temps fou el dia que havíem de volar des de la capital fins a Lukla, on comença i acaba el trekking del Camp Base de l’Everest. L’aeroport estava tancat per manca de visibilitat, condició que va durar cinc dies.  Això vol dir molta gent esperant-se per poder volar fins a Lukla i el mateix passa per retornar a Katmandú. L’única solució és poder llogar un helicòpter i creuar els dits, esperant que et pugui deixar en algun indret ben a prop del lloc on comença el trekking. I aquesta va ser l’opció que varem haver de triar després de passar un dia sencer en la desballestada sala d’espera del vols domèstics de Katmandú.

Un viatge a Nepal requereix com a mínim una acurada visita a la vall de Katmandú, en especial quan s’hi va per primera vegada. Donat que el nostre viatge era una mica limitat en temps, varem dedicar-nos només a recórrer alguns dels millors i més representatius indrets de la capital i el seu entorn.

Per poder tenir una idea global de la cultura del país varem visitar el temple de Swayambhunath (també conegut com temple dels micos, per la gran quantitat de macacos que hi ha) i així gaudir d’un monument budista de qualitat. Girant els molins d’oració entorn a la gran stupa (monument budista amb la representació dels ulls de Buda mirant als quatre punts cardinals) que corona el temple. La visió hinduista la vam apreciar apropar-nos al temple de Pashupatinath, junt al riu sagrat Bagmati.

La Puja a Pashupatinath

En aquest temple dedicat a Shiva tinguérem el privilegi de ser els únics turistes en la celebració de la puja (adoració d’una deïtat, en llengua sànscrita). Altres moments claus foren els recorreguts per la Durbar square de Katmandú, amb tot el conjunt de temples i palaus; la interessant visió de l’única deessa vivent del món, la Kumari, a la que varem poder observar uns instants, però no fotografiar doncs està prohibit. Prop d’aquesta plaça encara queda un dels darrers vestigis de l’època en que els hippies arribaven aquí per fumar tanta marihuana com podien; d’aquells anys seixanta del passat segle ja només queda el carrer Freak street, on hi havia pastisseries que feien fabulosos pastissos de ganja (cannabis). Al sud de la capital hi ha la població de Patan, on el viatger en prou feines té ulls per poder admirar la quantitat de temples que hi ha a l’entorn de la seva Durbar square. Com tants altres turistes varem quedar fascinats de tanta i tanta construcció excepcional, on cada edifici, temple, pagoda o font estan carregats de detalls.  A Patan, una de les fites és el temple Daurat, també anomenat del Mico Daurat, i evidentment allà varem anar per immortalitzar-lo en les nostres fotos. Capítol important és el de les compres al barri de Thamel, així com la degustació de la cuina local en varis dels seus peculiars restaurants.

Temple del Mono Daurat a Patan

Tal com he explicat abans, el trekking l’havíem de començar a Lukla, però la climatologia va fer que comencéssim al poblat de Surke (2.290 metres), lloc on, després de més peripècies i  en tres vols diferents varen poder aterrar els helicòpters en un petit descampat. Sota un cel de plom, varem recórrer el camí que ens separava de Phakding (2.610 m), on arribàvem de nit. Caminar de fosc és inusual en els trekkings, però en aquest cas havíem de cremar etapes si volíem complir amb el programa, ja que un dels objectius del viatge, era coincidir en el final d’una de les etapes de l’Everest Trail Race, i sobretot ser presents el dia en que finalitzava la cursa.

En dies successius ja en plena la regió del Solu-Khumbu, seguírem per la vall del riu Dudh Koshi, posant els peus en els mateixos camins que havien trepitjat Tenzing i Hillary l’any 1953 quan es dirigien a conquerir l’Everest. Circumval·làvem el manis (pedres gravades amb el mantra Om Mani Padme Hum), sempre per l’esquerra, tal com es fa en aquestes terres; i quan trobàvem algun molí d’oració el fèiem rodar amb força. Els àpats i el dormir quedaven solucionats aprofitant la xarxa de lodges, allotjaments bàsics que es troben arreu d’aquesta vall. A Monjo els nostres xerpes feren els tràmits per poder entrar al Parc Nacional del Sagarmatha, zona de protecció avui en la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco.

Mani, pedres d'oració

Namche Bazar (3.450 m), considerada capital del poble xerpa és punt obligat de descans i sobretot un bon lloc per aclimatar-se. Avui, botigues de tot tipus i gran quantitat de lodges estan transformant poc a poc el mític enclavament en la ruta cap a l’Everest en un centre turístic de primer ordre. Per arribar fins aquí hem hagut de creuar diverses vegades el Dudh Koshi, sempre per ponts penjants, algun d’ells verdaderament espectacular, com el Larja Dodham, el qual permet salvar un engorjat a molts metres per sobre el riu.

Pont Larja Dodham

Namche Bazar



L'Everest

En el nostre curt periple l’etapa reina, de fet dues etapes unides (forçada pel retard acumulat), va ser la que sortia de Namche per enfilar-se fins al mirador de Hillary, seguir cap al poble de Khumjung (3.780 m), anar fins al bonic poblat de Khunde (3.840 m) i baixar tot seguit de nou cap a Namche, per seguir el descens fins a Monjo (2.840 m). Aquesta llarga jornada, en la que cal superar forts desnivells tant de pujada com de baixada, el premi està assegurat si el temps és clar. I aquest cop els déus i deveses de l’Himàlaia en varen recompensar (tal vegada moure tants molinets d’oració va funcionar). La visió de tot un reguitzell de grans muntanyes nevades ens deixava sense alè. Els modestos cims de sis mil ens semblaven gegantins, així el Thamserku (6.608 m), el Kangtega (6.685 m), el Parchamo (6.273 m) o el mateix Thyangmoche (6.500 m) varen meravellar-nos, amb les seves glaçares penjades o la fina silueta de les crestes. Però si ens va encisar un cim, aquest fou el Ama Dablam (6.856 m) muntanya considerada com una de les més belles de la terra. I si ens havíem impressionat amb aquests “modestos” cims, veure en directe la piràmide de l’Everest (8.848 m) sobresortint darrera la paret del Lhotse (8.414 m)  ens feu emmudir. Quan un vol descriure l’arrenglerament d’aquest colossos nevats, és quan un s’adona que li falten paraules. La sensació de grandiositat supera qualsevol mot o vocable que pugui narrar amb fidelitat l’espectacle, cal que hi aneu, si no ho veieu és impossible fer-vos-en una idea aproximada del que és.

L'Ama Dablam vist des de Khumjung

En el gompa (monestir budista) de Khumjung tinguérem l’oportunitat de veure l’únic vestigi que queda del ieti. Conservat en una vitrina de vidre, i dins d’una caixa forta, es guarda el cuir cabellut que s’atribueix a l’home de les neus. Hi haurà qui s’ho cregui i qui pugui pensar que és pel de iac, en tot cas és una evidència que en aquelles altes terres la gent segueix creient en l’existència de l’abominable ieti.

Esgotats després de la llarga etapa arribem a Monjo amb el temps just de veure arribar a meta de la quarta etapa als corredors de l’Everest Trail Race. I nosaltres que ens sentim cansats, què hem de pensar d’aquests súper-atletes, homes i dones, que s’han aventurat a seguir l’exigent itinerari de la cursa de muntanya. Són 25.000 metres de desnivells continuats durant 160 km i que s’han de salvar en només sis dies, carregats amb l’equipatge que els ha de fer autosuficients durant el recorregut de la cursa. Si em faltaven paraules per descriure el paisatge, tampoc en tinc per fer un retrat dels esportistes amb els quals tenim ocasió de conviure durant unes hores. Són gent especial, amb un esperit de superació increïble i que malgrat estar en plena competició mantenen un fair-play envejable.

Una nova etapa ens porta primer fins a Cheplung (2.678 m), on s’inicia l’ascensió cap a Lukla (2.840 m) destí final de la jornada. En aquesta població és on l’endemà finalitzava l’Everest Trail Race i tots nosaltres estàvem frisosos per estar presents a l’arribada. Així, amb la tensió de l’espera varem dedicar les hores a observar com aterraven els avions en l’aeroport Tenzing-Hillary de Lukla. De fet la població ha crescut a l’entorn de la precària pista, considerada una de les més perilloses del món (hi ha qui diu que és l’aeroport de més difícil aterratge de tots), l’asfalt només té 460 metres de llarg, però cal aclarir que no és plana, sinó que fa un pendent acusat i per un extrem acaba amb una muntanya i per l’altre amb un profund precipici.

L'arribada de l'ETR a Lukla

L’epíleg del viatge, a més de l’aventura de volar des de Lukla a Katmandú, fou presenciar l’arribada de la imposant cursa de l’Himàlaia. Molts dels espectadors pudíem pensar que veuríem arribar a un grup d’atletes exhausts, rebentats de tanta pujada i baixada i després de tants kilòmetres. L’admiració cap a aquestes persones va augmentar quan vaig poder veure com, un a un, s’aproximaven corrent per la costa que porta a Lukla, i anaven creuant la meta amb un ampli somriure. És evident que la classificació importa, no en va es tracta d’una cursa (us adjunto l’enllaç dels resultats: ETR), però el que més em va sorprendre és la companyonia entre participants, difícil de trobar en altres esports. Una altre aspecte que val la pena remarcar, és que tota la gent que formaven part de l’organització de la cursa eren voluntaris, des dels metges als cronometradors i a les persones que es cuidaven dels controls i avituallaments. Poc puc afegir per narrar l’alegria de les persones que em varen acompanyar durant el trekking, quan veien als seus marits, amics i amigues, al moment de creuar l’arribada d’una cursa com aquesta. I després de sentir el comentaris dels participants a l’ETR, alabant la perfecta organització, malgrat els inconvenients de la meteorologia,  només em queda que encoratjar-vos a participar a l’edició del 2012.