5 nov. 2010

A PEDALS PEL PAÍS SENUFO I EL PAÍS LOBI (I)

Des de les planes d’aquest blog vull retre homenatge als pioners en això d’escriure sobre viatges a la xarxa. Quan Internet, en el nostre país, encara estava en les beceroles i molta gent no disposava d’una connexió (i si la tenia anava a pas de tortuga coixa), va haver-hi alguns intents de crear webs dedicades al relat viatger. Una d’aquelles glorioses planes fou Ulises, creada i mantinguda pel periodista Jaume Codina. L’aventura durà poc, de 1996 a 1998, però aquell curt temps fou suficient per oferir al públic un bon nombre d’escrits, alguns de firmes de prestigi. Vaig tenir el privilegi de poder-hi publicar varis articles i ara us presento el darrer de tots ells –potser el trobareu fora d’època en algun aspecte- , però és el que s’escrivia llavors . Per no fer-me massa pesat el penjaré en dos capítols.




Descobrir una petita part de l’Àfrica Occidental des de una bicicleta de muntanya es una experiència única. L’aventura la comencem al redós del Golf de Guinea, a Costa d’Ivori. L’eclèctica ciutat d’Abidjan, on es barregen gratacels i els barris de barraques "bidon-villes", és la nostra porta d’entrada.
El primer contacte amb sol africà és sobre asfalt. Un curt recorregut des de l’hotel ens mena al port, on contemplem els resultats de l’espoliació. Milers de cadàvers d’immensos arbres esperen destins llunyans. Les fustes precioses lluiran en riques mansions de Nordamèrica, Europa i Japó, i al mateix temps els boscos tropicals aniran desapareixent. 
A les afores d’Abidjan observem un espectacle únic: els rentadors. En aigües poc profundes d’un riu s’amunteguen homes, dones i nens. Cada un disposa d’una pedra on renta una rere altra les peces que va traient d’un sac. Després, a la riba i damunt l’herba alineen la roba per assecar-la. És com un "patchwork" enorme i multicolor. Sentim curiositat de com s’ho fan per retornar cada peça al seu propietari, doncs no utilitzen cap senyal per distingir-les. 
La primera etapa de veritat ens porta fins a Grand Bassam. Són 40 km. de bona carretera entre Abidjan i la que fou en el seu temps capital colonial. Tot el recorregut és paral·lel a l’oceà i sota l’ombra de milers de cocoters. Ara, Gran Bassam és una ciutat fantasma, però encara conserva alguns dels nobles edificis governamentals. Els francesos la varen abandonar després de sofrir varies mortíferes epidèmies. Un hotelet de platja, fins i tot amb piscina, serà un dels nostres últims luxes del viatge. A més, aquí es menja un excel·lent marisc.
Ben tips i descansats encetem una etapa d’enllaç que per exigències de guió ens obliga a pujar les bicis en el vehicle de suport, així evitem un llarg tram de carretera fins a Yamoussoukro.
Yamoussoukro, la nova capital administrativa, construïda en plena selva és considerada la Brasilia d’Àfrica. D’aquesta ciutat, mena de miratge i excentricitat, ens sorprèn un edifici singular. Es tracta d’una rèplica exacta de la basílica del Vaticà. Les úniques diferències respecte a la seu Pontifícia son que en l’edifici africà les mesures sempre són més grans i els materials de construcció més luxosos. Així, per exemple, els terres són de marbre de Carrara, els seients són de fustes nobles, i cal veure els detalls que ofereix l’església als seus feligresos: en front de cada banc hi ha una sortida d’aire condicionat. Estorats de tanta disbauxa sense mesura, prenem  una de les grans avingudes que es perden a la selva ... Ben aviat deixem el vehicle de recolzament i comencem a pedalar.
            A la sortida de Tortiya, poblat situat a la riba del riu Bou, trobem un pont enfonsat. Cal creuar un rierol, és la nostra primera remullada. Després les patinades es succeeixen, doncs tot està embassat i l’argila que s’amaga sota les basses és molt relliscosa.
            El “campement” de Savadougou és un simple cobert, amb uns somiers protegits per mosquitera. L’espartà de l’allotjament queda compensat per la seva cuina. S’hi menja de pel·lícula.
            La següent etapa és la primera de les “antropològiques”. Visitem les mines i els campaments miners del riu Bou. Hi ha centenars de cercadors de diamants, són immigrants il·legals i la feina en teoria “clandestina”. Uns fan forats per tot arreu, altres renten amb la terra que s’ha remogut. Antiguament aquí va haver-hi una gran industria diamantífera, ara desmantellada. 
            El dia següent, encara a la mateixa regió, l’aprofitem per a realitzar un recorregut “trialer” por la selva, amb tornada en canoa al nostre campament. L’ensurt de la jornada és la presència d’hipopòtams en el curs del riu, els quals poden posar en perill les fràgils embarcacions.
            120 km de bona pista són els que ens separen de Korhogo, el centre més important dels Senufo. Durant el recorregut creuem interessants paratges: Natiiemboro, amb el bosc sagrat de Siolokaha, el lac Solomougou i l’àrea de fetitxes de Kakologo.




No hay comentarios:

Publicar un comentario