1 jun. 2016

Conferència


Dimecres dia 8 de juny. Carrer de la Indústria 295 a les 19 hores

L’AVENTURA DE CONÈIXER

Iran, la redescoberta d’un país únic







30 may. 2014

Trekking del Salkantay



Us convido a la conferència:

Cicle temàtic
Viatges, esports i reptes. Caminar per les valls sagrades de l'Imperi inca.

Parlaré i ensenyaré imatges de Cusco, el Machu Picchu, la vall sagrada dels inques, el trekking del "Cañón del Colca", el trekking del Salkantay i el "Camino del inca"

Cañón del Colca

 

Dijous 05-06-2014 a les 19.00 h
Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda
Camèlies, 76-80     www.bcn.cat/bibmercerodoreda






16 ene. 2014

Nova guia d'Iran

 
Acaba de veure la llum el meu darrer llibre: la guia RUMBO A IRÁN. Com les altres guies l’ha publicada l’editorial Laertes.
La primera presentació serà el proper divendres dia 24 de gener al FITUR de Madrid. Serà a les 11 del matí a la sala 6.2 del pavelló 6. Hi sou tots convidats. Properament us anunciaré la presentació que es farà a Barcelona.
Viatjar per l'Iran, l'antiga Pèrsia, és endinsar-se en un país bressol de civilitzacions: elamites, hurrites, sumeris, medes, aquemènides, sassànides, seljúcides...; Darios el Gran, Artaxerxes, Alexandre el Gran, Gengis Khan, Tamerlà, Abbas I, i, com no!, l'Anglo-Iranian Oil Company.  Jaciments com els de Susa o Persèpolis faran les delícies d'aquells que s'emocionen davant els vestigis de l'antiguitat. No serà difícil evocar la mítica Ruta de la Seda en ciutats com Esfahan, Yazd, Shiraz o la mateixa Kerman. Senzilles però útils i ecològiques construccions de tova, cúpules recobertes de ceràmiques brillant al sol, la presència de Zoroastre, alts i esvelts minarets, mausoleus... Precioses catifes, tranquil • les i acollidores cases de te, miniatures - un art precís molt estès a l'Iran-, basars, però sobre totes les meravelles, l'hospitalitat i l'amabilitat dels iranians, sempre lloada pels afortunats viatgers que han recorregut el país. Potser tot això compensi als occidentals, sobretot a les dones, de la molèstia d'atenir en el seu vestuari a les estrictes normes islàmiques. Iran us espera!

13 jun. 2013

IRAN, UN VIATGE PLE D’EXPERIÈNCIES


Iran, casa Borujerdi de Kashan
Feia massa temps que no escrivia en el meu bloc. Varis motius han fet anés deixant passar els dies sense publicar res. Les excuses són un parell de viatges i un problema de salut (una pneumònia , precisament agafada al Nepal, i per sort ja superada).  
Iran, jardí Shahzade de Mahan
Ara, de retorn d’un nou periple per aquesta fabulosa terra anomenada Iran, poso fil a l’agulla i reprenc la tasca d’escriure al Petit Gran Món dels Viatges. I sobre les sensacions rebudes en aquest recorregut és del que tracta el següent post.

Iran, caravassar Zeid-o-din
He estat recorrent Iran per poder recollir i verificar dades per una nova edició de la guia de viatges “Rumbo a Irán”. El treball de camp sempre acostuma ser la part més enriquidora en la preparació d’un llibre. Després ve la part feixuga, la de passar hores i hores davant l’ordinador, tractant de donar sentit a la guia.   Avui us explicaré poc sobre les belleses d’Iran, això ho deixo per posteriors posts. El que m’agradaria és transmetre-us  algunes de les impressions que m’emporto d’aquest viatge.
Iran, diferents "modes" en la vestimenta femenina
Per començar, una de les coses que em va causar impacte és l’espectacle que es produeix en els vols d’arribada i sortida d’Iran. Altres vegades havia viscut el mateix, però no recordo que fos tan sorprenent , potser és que volava amb les línees aèries iranianes i aquest cop ho feia en una estrangera.  Com suposo que ja sabeu, a Iran és obligatori que les dones es cobreixin el cap amb el vel islàmic. Sense entrar en el debat del perquè d’aquesta norma, he de dir que va resultar-me fascinant la metamorfosi de la majoria de dones que viatjaven en el meu avió.
Iran, la gran metròpoli de Teheran
Quan faltava molt poc per aterrar a l’aeroport Imam Khomeini de Teheran, en un obrir i tancar d’ulls, totes aquelles noies i senyores que minuts abans vestien modernes i occidentals vestimentes, amb ajustades samarretes de tirants, faldilles curtes i atrevits escots, ara estaven a punt  per baixar equipades, algunes amb el xador negre tradicional, i altres amb gavardines, camises llargues i el cap tapat del pertinent rusari (el mocador forçós).  El dia del meu retorn l’operació es produí a l’inversa. Dones que entraven a l’avió cobertes de rigorós uniforme islàmic, només asseure’s al seu lloc de l’aeronau es convertien com per art de màgia en persones vestides a l’última moda europea!
Iran, estació del metro de Teheran

El meu darrer viatge a Iran va ser a l’octubre de 2010. Des de llavors he pogut constatar una millora significativa en com es transita pels carrers de Teheran, una metròpoli que no para de créixer. Diverses causes han contribuït a tornar una mica més “civilitzada” la manera de circular. Fins fa poc, considerava que un dels llocs del món on el trànsit  era més caòtic era la capital iraniana, molt pitjor de com es circula per Bombai o El Caire, que ja és dir. Els pocs semàfors no funcionaven, el conductor més atrevit era el que avançava, fent-se lloc per on no n’hi havia, i el respecte als vianants era absolutament nul.  Ara hi ha forces semàfors en funcionament, i que són respectats pels vehicles. S’ha creat una amplia zona al centre de la ciutat, on el transit està restringit (cal pagar una taxa per accedir-hi, a l’estil de Londres). Però el que més es nota és la davallada de vehicles gràcies a l’entrada de noves línies de metro. També a millorat molt el respecte a les normes en les autopistes. La presència de policia de trànsit i molts radars de control de velocitat, han amansit als conductors. Ara són vies molt més segures.
Iran, autopista
La joia de l’Iran és la seva gent. De nou he pogut constatar el caràcter amable, obert i extremadament hospitalari dels iranians. Estigués on estigués sempre que ho he necessitat han estat disposats a ajudar-me, amb un somriure i sense demanar res a canvi. Un poble admirable, que no perd el bon humor, malgrat estar passant algunes dificultats degut a l’embargament al que està sotmès el país i a la constant pèrdua de poder adquisitiu. 
 

Iran, l'hospitalitat de la seva gent és única
 
Però no tot han estat satisfaccions. Una de les decepcions més grans la vaig tenir quan volia accedir a una casa de té situada en una terrassa del basar d’Esfahan, just sobre la plaça de l’Imam. L’han tancada. Els motius, diuen, són que a les autoritats d’Esfahan els agrada poc que la gent gaudeixi de la vida, prefereixen que vagin a la mesquita a resar. Era la meva preferida. Un lloc ideal per passar el temps observant la vida de la ciutat, tot prenent un té i xerrant amb la gent. Però el pitjor és que també han tancat les emblemàtiques cases de té situades als fabulosos ponts d’Esfahan. S’ha perdut un dels plaers que podia tenir el viatger en aquesta ciutat de somni.
Iran, ja no hi ha cases de té als ponts d'Esfahan

Part de la meva feina ha estat visitar nous hotels i restaurants. Les millores en allotjaments són evidents, sobretot alguns nous establiments poden comparar-se a l’estàndard internacional. M’ha alegrat veure com poc a poc va agafant empenta la idea d’aprofitar antigues mansions en hotels. Ho he vist amb magnífics exemples a Shiraz, Esfahan, Yazd i inclús al petit poble de muntanya d’Abianeh. A ressaltar la feina feta en l’antic caravassar (mena de fortalesa on s’aixoplugaven les caravanes) de Zein-o-din, inaugurat com allotjament ara fa uns deu anys, i que ha anat consolidant-se com un dels millors destins del desert del sud de Yazd.
Iran, el caravassar Zein-o-din

Els restaurants segueixen demostrant poca imaginació a l’hora de confeccionar els menús. Són molts pocs els que s’atreveixen a introduir nous plats i gustos i així trencar amb la monotonia habitual de la cuina iraniana dels restaurants. I el que és curiós és que la gastronomia a l’Iran és bona i variada, amb productes de molta qualitat, però aquesta cuina només es troba a les cases i no hi ha manera que es traslladi als restaurants, excepte unes molt poques excepcions. Igual que passa amb els hotels, hi ha iniciatives en aprofitar antigues mansions, palaus, banys i caravassars, i transformar-los en restaurants amb encant. Excel·lents exemples a Kashan, a la casa tradicional Abbasi i al caravassar Sha Abbas de Meybod.
Iran, restaurant tradicional

 Sempre he sigut força negat amb els números (un dels defectes de molts dels que hem estudiat lletres). La constant devaluació de la seva moneda iraniana, el rial, fa que les quantitats que cal pagar per qualsevol cosa siguin enormes. Només cal anar a la casa de canvi i sortir-ne sentint-se milionari, doncs per cent euros et donen quasi cinc milions de rials. A l’hora de pagar, algunes vegades et demanen el preu amb rials, i altres amb tomans. El toman és una manera d’abreujar les xifres: un toman són deu rials. Fins que no s’agafa una mica de pràctica  costa acostumar-se, i sobretot quan s’està parlant de quantitats de centenars de milers de rials o  de desenes de milers de tomans.
Iran, estat actual de Bam

Per últim una recomanació. He pogut visitar les obres de restauració de la ciutadella de Bam. Aquesta fabulosa ciutat del desert va quedar arrasada pel terratrèmol de l’any 2003. Els treballs s’estan fent seguint el sistema original de construcció: tova fabricada amb palla i argila. El procés és lent i hi ha molt a reconstruir. Ara per ara s’ha refet un 20 o 25 per cent de tota la ciutadella. Com que és un destí allunyat de les visites tradicionals, penso que encara no ha arribat el moment per anar-hi. Caldrà deixar passar algun any més. Qui desitgi veure una fortalesa del desert ben conservada, queda com alternativa Rayen, situada uns 100 km al sud de Kerman. 
Iran, fortalesa de Rayen
 
    
I ara, a esperar com acaben les eleccions presidencials. En el cas de que les coses de la política permetin el inici d’un període aperturista i tot es desenvolupi sense cap mena de disturbi, segur que l’Iran serà en els propers temps un destí turístic molt cobejat: preus baixos, més facilitats en els vols (Qatar, Turkish, la lowcost Pegasus) i sobretot la dificultat de viatjar a altres països del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà.

 
 
 
 
 

25 sept. 2012

Shisha Pangma


Escric aquestes ratlles amb l’enyor d’una fabulosa experiència muntanyenca i alhora amb l’amarg regust d’haver-me assabentat fa un parell de dies de la pèrdua d’en Martí Gasull, un volgut alpinista gracienc en un terrible allau al Manaslu. Descansa en pau Martí.
El Shisha Pangma des del camp base avançat

Fa exactament vint anys, a la tarda del 26 de setembre del 1992, que després de molts esforços, les granadines Amparo Ortega i Inmaculada Fernández, amb les quals vaig fer cordada varem assolir el cim del Shisha Pangma central seguint l’aresta nord.

Aquesta muntanya tibetana te una altura de 8.013 metres en el seu cim principal i 8.008 m en el central, per tant és el més “petit” dels catorze cims de més de vuit mil metres que hi ha a la Terra.
La rebuda a Barcelona

Des de aquest bloc, vull recordar a les altres persones que arribaren al cim del Shisha Pangma el mateix dia: l’alpinista catalana Magda Nos i el xerpa Ang Phuri; i els dos components de l’expedició Sabadell – 92, en Rafael Fuentes i en Toni Bericat, acompanyats del nepalès Saila Tamang. I sobretot un especial record pel xerpa que ens va ajudar durant l’accidentat descens cap el camp III situat a 7.600 metres (una de les noies va desenvolupar ceguera de la neu i degut a la lenta baixada se’ns va fer de nit). També agrair a l’Enric Ripoll de l’agència de viatges Muztag, el seu ajut en l’organització de l’expedició i la seva tasca durant la mateixa, col·laborant en tot moment fins més amunt del camp III.
L'autor, Amparo Ortega i Macu Fernández a l'arribada a l'aeroport

Encara que hagin passat dues dècades, els records de l’ascensió a una de les més grans muntanyes de l’Himàlaia i per tant del nostre planeta són d’aquells que no s’esborren. Tinc ben gravats a la memòria tots i cada un dels moments de l’expedició, des dels problemes burocràtics a les duanes nepalesa i xinesa per passar amb un camió carregat de queviures i material de muntanya, fins el retorn a Katmandú, quan em varen robar un sac de mariner amb totes les meves pertinències, inclosos quasi tots els rodets fotogràfics amb el material gràfic de l’expedició. I sobretot tinc ben present el dia de l’ascensió, el retard que varem anar acumulant per la mala condició d’una neu massa fonda, i en especial el descens en condicions precàries, una nit molt i molt freda (les llanternes varen deixar de funcionar segurament degut a les baixes temperatures) i la dificultat en trobar la traça en la foscor. Evoco com si fos ahir el moment en que varem veure les senyals lluminoses que ens feien des del camp III, i la ràpida ascensió d’un anònim xerpa que va venir a buscar-nos i ens va ajudar a baixar a la noia que havia quedat sense vista. L’acció d’aquest xerpa és una més de les mostres que ens fa veure la especial condició i valor d’aquest poble que dedica els seus esforços a que els alpinistes d’arreu del món puguem assolir les muntanyes més elevades.


L'autor durant l'ascensió
Aquella va ser la primera vegada i única, que em vaig atrevir amb un vuit mil. L’experiència recollida al llarg de molts anys d’aprenentatge, primer al Pirineu, després als Alps i ja més tard en grans muntanyes de més de set mil metres, em va semblar suficient per atrevir-me a amb el més modest dels catorze vuit mils. El Shisha Pangma, també conegut com Gosaithan, és considerat un dels gegants “fàcils”, encara que penso que per damunt dels 7.500 metres no hi ha res fàcil si les condicions se’t posen en contra. Per sort aquella temporada post-monsó va ser benèvola amb els muntanyencs i malgrat temperatures fredíssimes, va mantenir durant forces dies els cels ben serens. El grup expedicionari, que malgrat ser heterogeni, es va comportar amb molta companyonia, on tothom va col·laborar en la consecució del cim, i el fet que els déus de les muntanyes ens fossin propicis, segurament varen ser els elements precisos d’un cocktail perfecte.  

Dubto molt que algun dia se’m passi pel cap de dirigir les passes cap a un altre vuit mil, per estar allà es requereix massa esforç i patiment, però les lliçons que em va donar aquella muntanya, segur em seguiran servint en les ascensions més modestes.  El món és ple de cims de moderada dificultat on sempre s’hi pot trobar el que es busca.

30 may. 2012

GUIA DE LA XINA: EL PATRIMONI MUNDIAL DE LA UNESCO (VIII)


AREA D’INTERÈS PANORÀMIC I HISTÒRIC DE HUANGLONG


Cap a finals de l’any passat vaig publicar al bloc un article en el que us descrivia el parc de Jiuzhaigou. Llavors ja vaig indicar-vos que molt a prop d’allà hi havia un altre indret de bellesa natural indescriptible. Es tracte de Huanglong (el Drac Groc), i es troba també a la província de Sichuan, a 150 kilòmetres  al nord-oest de Chengdu, la capital provincial i a uns 50 km al nord de Songpan, una població que havia estat una guarnició militar durant la dinastia Qing. El conjunt, fou declarat Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 1992.
Songpan

El parc de Huanglong té una superfície de 70.000 Ha. La zona principal és la que aprofita la vall de Fuijiang i que s’enfila des dels 1.700 metres sobre el nivell del mar fins el 5.588 m. cim del Xuebaoding (Cim de la Muntanya Nevada), punt culminant de la serralada Min Shan. De fet, aquesta muntanya, amb les seves neus perpètues, és el teló de fons perfecte al conjunt paisatgístic que s’estira pendent amunt de manera semblant a un drac.

El clima es caracteritza per les seves baixes temperatures. La precipitació mitjana és de 715, 4 mm anuals. Entre maig i setembre és quan es produeix el 70% de les precipitacions, moltes vegades, encara que sigui estiu són en forma de neu.

L’atractiu principal de Huanglong és sens dubte la peculiar estructura geològica, que a l’hora és la que configura un dels paisatges més surrealistes del planeta. En només de 3,6 kilòmetres de llargada s’han format fins a quatre mil llacs. Aquests petits llacs s’assenten sobre la base calcària del terreny i estan construïts de travertí (roca sedimentària formada per calcita). Els dipòsits d’aigua queden frenats per barreres naturals de restes orgàniques, principalment fulles seques i formen les petites piscines. A més, la presència d’algues i bactèries a l’aigua dóna una coloració a cada un dels tolls. La paleta de colors va del groc al blau, passant pel taronja al verd, en totes les tonalitats.

La disposició de la reserva es esglaonada. La part baixa, entre els 1.700 metres i els 2.300 m, es troba coberta per bosc dens, amb predomini dels avets i els aurons. El següent nínxol arriba fins els 3.600 m, i és un ecosistema conformat per terreny subalpí, amb profusió de làrix, bedolls i avets. Ja més amunt, fins la cota aproximada dels 4.200 m el bosc s’esclarissa i deixa pas als prats alpins i zones arbustives de neret. La franja compresa entre els 4.200 m i els 4.800/5.000 m en prou feines mostra signes de vegetació, i finalment, la part més alta és un món àrid, on només es troba roca i neu.

Els paisatges lacustres més interessants es troben a partir de que el bosc s’esclarissa, per sobre dels 3.280 m; a partir d’aquest punt apareixen els primers llacs, a aquesta zona se l’anomena Huanglonggou (el Barranc del Drac Groc). Un itinerari pels turistes s’ha construït sobre passarel·les elevades de fusta, així s’evita deteriorar les formacions de travertí i alhora es gaudeix d’una magnífica vista del conjunt. El recorregut preparat per les visites acaba una mica per sobre dels 3.600 m, just un cop sobrepassat el temple Huanglongsi i per damunt del llac Multicolor. Aquest últim llac és el més fotografiat de tots els estanys. En una sola superfície apareixen quasi tots els colors. Al darrera del Llac Multicolor s’aixeca majestuosa la muntanya Xuebaoding. Al llarg del recorregut ascendent es poden contemplar formacions càrstiques, destacant algunes espectaculars cascades.  

Llac Multicolor
Llac Multicolor
Xuebaoding
Un dels grans valors de Huanglong és la varietat botànica, amb 101 plantes medicinals considerades d’interès pel seu valor medicinal i ornamental. La fauna és excepcional, amb la presència de 59 especies de mamífers, 155 d’aus, 5 de rèptils, 5 d’amfibis i tan sols dues de peixos. Malgrat sigui molt difícil observar animals en aquest context (poques bèsties s’acosten on hi ha les aglomeracions de turistes), cal saber que entre els boscos de muntanya s’hi amaguen algunes especies en perill d’extinció i altres de molt rares, entre elles el panda gegant (Ailuropoda melanoleuca), el panda vermell (Ailurus fulgens), el mico daurat de nas xato (rhinopitecus roxellana), el gos salvatge asiàtic (Cuon alpinus), l’ós negre asiàtic (Ursus thibetanus), el takin (Budorcas taxicolor), el serau xinès (Capricornis milneedwardsii) i el lleopard de les neus (Uncia uncia).

Si algun dia teniu ocasió de visitar la província de Sichuan, no deixeu de visitar els dos parcs dels quals us he parlat: Juizhaigou i Huanglong. Més endavant us escriuré la descripció d’algun indret més d’aquesta zona privilegiada de la Xina.

* Text extret en part del llibre: RUMBO A CHINA, de Toni Vives i Josep Giró. Editorial Laertes.