GUIA DE L'EQUADOR, EL SEU PATRIMONI MUNDIAL (II): CUENCA

San Sebastián

Santa Ana de los Ríos de Cuenca, l’Atenes de l’Equador

Hotel Crespo

Cada vegada que he d’escriure o parlar de la ciutat equatoriana de Cuenca, el primer que em ve al cap és la por que vaig passar un dia de finals setembre de l’any 2005. Estava sopant en un bon restaurant del barri del Barranco, quan de sobte tot va començar a trontollar. Els plats es movien, les copes es tombaven, les làmpades ballaven i els comensals ens miràvem uns als altres sense saber massa què fer. La gent de Cuenca era l’única que es mostrava impassible, deien “sólo es un temblor”. Però als estrangers aquell “temblor” ens va semblar llarguíssim, i per poc no ens vàrem amagar sota les taules o sortir corrent al carrer. Penso que a mi em va afectar més que a altre gent, doncs durant l’estona que va durar el terratrèmol em venien a la memòria unes imatges viscudes l’any anterior. La Unesco m’havia enviat a fotografiar la ciutadella de Bam (Iran) – un dia us parlaré d’aquest fabulós lloc- i allí, el dia de Sant Esteve de 2003  hi havia hagut un terrorífic terratrèmol. Va morir més de la meitat de la població, més de 46.000 persones. Quan vaig anar a fer fotos a Bam, tot plegat feia uns mesos del succés i l’ambient que es respirava era de desolació i destrucció.

Parque Calderón

Però millor deixem-nos de divagacions i anem al tema. La ciutat de la que avui us parlo és  considerada per molts equatorians como la ciutat més bonica del país. El centre històric mostra orgullosament els seus records d’un passat colonial esplèndid. El senyoriu dels  carrers, les velles mansions amb cuidats patis i  la innata elegància de la que fa gala el conjunto del casc urbà, donen la raó a tots aquells que han ideat epítets tan encertats como el de «Cuenca, tresor amagat de l’Equador», «Capital cultural de l’Equador» o «L’ Atenes del’ Equador». Tots els valors que guarda li valgueren ingressar l’any 1999 a la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco.

San Francisco

Cuenca és la tercera ciutat del país, capital de la  província d’Azuay, en plena zona de la Sierra, a una altura de  2.541 metres, i es troba 472 km al sud de Quito i 241 km al sud-est de Guayaquil. La seva població supera de poc els 300.000 habitants.

Ruïnes de Todos los Santos

La ciutat pot vanagloriar-se d’haver trobat un perfecte equilibri arquitectònic entre una tradició cultural, herència del domini espanyol i d’una nova forma de concebre el urbanisme. Però no tota la bellesa de Cuenca és obra de l’home, la pròpia natura ja havia dotat d‘uns encants especials a la planura Paucarbamaba, lloc on s’assenta la ciutat, i que en la llengua indígena canyarí significa «planura de flors i ocells»; a més, els quatre rius que la banyen han servit per a dignificar encara més el seu privilegiat paisatge. Però Cuenca no només és això, sinó el fruit d’una llarga suma d’atributs com són els mercats, les parades de flors, la variada artesania, la simpatia de les seves gents, l’herència dels seus intel·lectuals i fills il·lustres i com no la petjada deixades pels canyarí i els inques.

Las Conceptas

La cultura Canyar o Canyarí es va desenvolupar en aquestes terres i va ser de les més avançades dels Andes. Els seus orígens són confusos, situant-se cap al segle VI d.C. A on avui s’aixeca Cuenca tenien el seu principal assentament, Guapondelig. L’arribada de l’inca Yupanqui al front de 40.000 guerrers va truncar l’evolució dels canyarí i després de durs enfrontaments varen ser assimilats per l’imperi inca cap a l’any 1470. En el mateix emplaçament de Guapondelig varen fundar la ciutat de Tomebamba.

El fill de Tupac Yupanqui, Huayna Capac, era precisament nascut a Tomebamba i al fer-se amb les regnes de l’imperi inca va voler convertir la ciutat natal en una capital tan esplendorosa como Cuzco, fent-se construir un palau anomenat Pumapungo (Porta del Puma). Al morir Huayna Capac el 1527, els seus fills es repartiren l’imperi; Atahualpa heretà el nord, amb importants ciutats, entre elles Tomebamba, mentre que Huascar es quedava amb Cusco com a centre de la zona sud. Les disputes entre els dos germans no tardaren en convertir-se en una guerra civil. Els nobles canyarí, educats a Cusco, però que seguien habitant a Tomebamba, es posaren al costat d’Huascar provocant les ires d’Atahualpa, el qual destruí la ciutat i va massacrar a la classe dominant canyarí.

El 1547 el conquistador i cronista espanyol Cieza de León arribà a Tomebamba, però aquesta ja no era més que una pila de ruïnes. El dia 12 d’abril de 1557, el també espanyol Gil Ramírez Dávalos per encàrrec del virrei de Lima funda la nova ciutat. Va ser batejada amb el poètic nom de «Santa Ana de los Ríos de Cuenca», en una clara al·lusió als quatre rius que reguen la fèrtil vall, el Tomebamba, el Machángara, el Yanuncay i el Turquí, i també el nom suggereix a la Cuenca d’Espanya . El mateix any de la fundació s’iniciaven les obres de la catedral, el primer pas del que seria important centro colonial. Cuenca s’alliberà de la corona espanyola el 3 de novembre de 1820.

Catedral Vieja

La Catedral Vella, ara coneguda com a església del Sagrario, va utilitzar carreus inques en la seva construcció; aquestes pedres provenien del destruït palau Pumapungo. Aquest edifici a més té una història lligada amb la ciència. El pinacle del seu campanar va servir de vèrtex per determinar l’arc del meridià terrestre, en la missió geodèsica francesa de Carles Maria de la Condamine, a l’any 1739.

Catedral Nueva

L’any 1885 es va començar a construir una nova catedral, la qual no es va acabar fins l’any 1967. És una construcció colossal, de les més grans catedrals d’Amèrica. Una de les seves característiques, al igual que la majoria d’esglésies de la ciutat , és que les torres dels campanars són baixets en comparació a la resta del edifici, això és per evitar que caiguin a conseqüència  dels freqüents terratrèmols.   

Todos los Santos

Passejant pel casc antic de Cuenca  es poden veure moltes més esglésies interessants, també hi ha monestirs, algun d’ells reconvertit en museu. Les ruïnes del període inca estan força malmeses, però encara es poden contemplar dos importants conjunts: les de “Todos los Santos” i les restes del palau de Pumapungo. Un altre dels atractius arquitectònics és força més recent en el temps, i és el conjunt d’edificis singulars construïts entre els segles XVIII i XX. Moltes d’aquestes mansions senyorívoles són ara hotels luxosos, museus o centres oficials.

Barri el Barranco

El barri «El Barranco», construït sobre un promontori, és el més pintoresc de la ciutat; les cases semblen estar suspeses al vuit, sobre el curs del riu Tomebamba; des de la part alta es contempla una dilatada panoràmica. La visió d’El Barranco, recorda curiosament la ciutat espanyola de Cuenca amb les seves típiques cases penjants.

Parc nacional Cajas

Divuit kilòmetres a l’oest de Cuenca es troba el parc nacional de Cajas, un indret d’alt valor paisatgístic. Les seves muntanyes arriben fins els 4.450 metres d’altura; entremig de les penyes i llacs, discorre l’antic camí inca. Boscos en estat pur, valls tancades formant estanys d’aigües cristallines i àmplies zones de “páramo”, composen aquest bellíssim indret d’orografia complexa. La fauna és la pròpia d’aquestes altures, amb la presència destacada de pumes, óssos d’antifaç i els majestuosos còndors.

Sense cap mena de dubte, en una visita a l’Equador, convé dedicar almenys un parell de dies a conèixer la ciutat andina de Cuenca.

   *Text inspirat en part del llibre: RUMBO AECUADROR Y GALÁPAGOS, de Toni Vives. Editorial Laertes.