25 sept. 2012

Shisha Pangma


Escric aquestes ratlles amb l’enyor d’una fabulosa experiència muntanyenca i alhora amb l’amarg regust d’haver-me assabentat fa un parell de dies de la pèrdua d’en Martí Gasull, un volgut alpinista gracienc en un terrible allau al Manaslu. Descansa en pau Martí.
El Shisha Pangma des del camp base avançat

Fa exactament vint anys, a la tarda del 26 de setembre del 1992, que després de molts esforços, les granadines Amparo Ortega i Inmaculada Fernández, amb les quals vaig fer cordada varem assolir el cim del Shisha Pangma central seguint l’aresta nord.

Aquesta muntanya tibetana te una altura de 8.013 metres en el seu cim principal i 8.008 m en el central, per tant és el més “petit” dels catorze cims de més de vuit mil metres que hi ha a la Terra.
La rebuda a Barcelona

Des de aquest bloc, vull recordar a les altres persones que arribaren al cim del Shisha Pangma el mateix dia: l’alpinista catalana Magda Nos i el xerpa Ang Phuri; i els dos components de l’expedició Sabadell – 92, en Rafael Fuentes i en Toni Bericat, acompanyats del nepalès Saila Tamang. I sobretot un especial record pel xerpa que ens va ajudar durant l’accidentat descens cap el camp III situat a 7.600 metres (una de les noies va desenvolupar ceguera de la neu i degut a la lenta baixada se’ns va fer de nit). També agrair a l’Enric Ripoll de l’agència de viatges Muztag, el seu ajut en l’organització de l’expedició i la seva tasca durant la mateixa, col·laborant en tot moment fins més amunt del camp III.
L'autor, Amparo Ortega i Macu Fernández a l'arribada a l'aeroport

Encara que hagin passat dues dècades, els records de l’ascensió a una de les més grans muntanyes de l’Himàlaia i per tant del nostre planeta són d’aquells que no s’esborren. Tinc ben gravats a la memòria tots i cada un dels moments de l’expedició, des dels problemes burocràtics a les duanes nepalesa i xinesa per passar amb un camió carregat de queviures i material de muntanya, fins el retorn a Katmandú, quan em varen robar un sac de mariner amb totes les meves pertinències, inclosos quasi tots els rodets fotogràfics amb el material gràfic de l’expedició. I sobretot tinc ben present el dia de l’ascensió, el retard que varem anar acumulant per la mala condició d’una neu massa fonda, i en especial el descens en condicions precàries, una nit molt i molt freda (les llanternes varen deixar de funcionar segurament degut a les baixes temperatures) i la dificultat en trobar la traça en la foscor. Evoco com si fos ahir el moment en que varem veure les senyals lluminoses que ens feien des del camp III, i la ràpida ascensió d’un anònim xerpa que va venir a buscar-nos i ens va ajudar a baixar a la noia que havia quedat sense vista. L’acció d’aquest xerpa és una més de les mostres que ens fa veure la especial condició i valor d’aquest poble que dedica els seus esforços a que els alpinistes d’arreu del món puguem assolir les muntanyes més elevades.


L'autor durant l'ascensió
Aquella va ser la primera vegada i única, que em vaig atrevir amb un vuit mil. L’experiència recollida al llarg de molts anys d’aprenentatge, primer al Pirineu, després als Alps i ja més tard en grans muntanyes de més de set mil metres, em va semblar suficient per atrevir-me a amb el més modest dels catorze vuit mils. El Shisha Pangma, també conegut com Gosaithan, és considerat un dels gegants “fàcils”, encara que penso que per damunt dels 7.500 metres no hi ha res fàcil si les condicions se’t posen en contra. Per sort aquella temporada post-monsó va ser benèvola amb els muntanyencs i malgrat temperatures fredíssimes, va mantenir durant forces dies els cels ben serens. El grup expedicionari, que malgrat ser heterogeni, es va comportar amb molta companyonia, on tothom va col·laborar en la consecució del cim, i el fet que els déus de les muntanyes ens fossin propicis, segurament varen ser els elements precisos d’un cocktail perfecte.  

Dubto molt que algun dia se’m passi pel cap de dirigir les passes cap a un altre vuit mil, per estar allà es requereix massa esforç i patiment, però les lliçons que em va donar aquella muntanya, segur em seguiran servint en les ascensions més modestes.  El món és ple de cims de moderada dificultat on sempre s’hi pot trobar el que es busca.

2 comentarios:

  1. Toni, totalment d'acord, de vegades anem molt lluny per trobar el que tenim aquí mateix.

    ResponderEliminar
  2. Toni, doncs demà farà 25 anys ...
    Casi res!!!!

    Joan Camps
    Sabadell

    ResponderEliminar