12 nov 2010

A PEDALS PEL PAÍS SENUFO I EL PAÍS LOBI (II)

Segona entrega de l'article que vaig publicar l'any 1998 a la revista digital Ulises, poc abans de tancar les seves aparacions a Internet.


Els Senufo són un poble animista que segueix vivint com fa segles, emparats per la seva cultura tradicional i protegits pels seus esperits-déus. Veiem els seus boscos sagrats (prohibida l’entrada al sexe femení). Alguna noia del nostre grup intenta en va fer-los entendre que és l’emancipació femenina. Els poblats, constituïts per cases circulars de fang i sostre de palla, són molt estètics. Destaquen els altars fetitxistes i la cabana del xaman. El lloc on es guarden les màscares no és visitable. No ens permeten fotografiar les petites construccions on descansen, entre cerimònia i cerimònia, aquestes màscares de fusta, autèntiques joies, buscades amb afany pels col·leccionistes.
            Un recorregut al entorn de Korhogo ens permet conèixer als teixidors de Waraniane, la pedra dels sacrificis de Korhogo, la mesquita de Kassoumbarga i acabem el circuït visitant als ferrers de Koni. Ara comencem a sentir-nos  a l’autèntic cor del Continent Negre.
            Una còmoda etapa. Amb poques coses a destacar ens mena a Ferkessedougou, només són 50 km.
            Descansem en un acollidor hotelet, tot agafant forces per afrontar la llarga etapa que ens espera. Per bona pista i a través del País Senufo, ens arribarem al Komoe Safari Lodge. Els 128 km. són entretinguts. Cada 10 km. bevem més d’un litre d’aigua per persona. I és que avui la calor és intolerable.
            De nou ens esperen molts kilòmetres. Per arribar a Varalé, hem de vorejar el Parc Nacional Komoé. Els 131 km de l’etapa els recorrem amb una mitjana de velocitat molt alta. Serà per que avui hi ha estones en que plou i el sol molesta poc, o més bé per que tenim por de trobar-nos amb un lleó. Algunes mones creuen la pista i una gran serp fuig espantada al nostre pas. Quasi segur que som nosaltres els que ens hem endut un ensurt més gran que no pas el rèptil. Avui serà la única nit que passarem en tendes de campanya.
            Poc després de sortir de Varalé observem que el tipus de poblats va canviant. Estem en la zona de transició entre els Senufo i els Lobi. A Kampti creuem la frontera de Burkina Faso, després de complicats tràmits burocràtics i més d’una propina als duaners. Ja cau la tarda quant entrem a l’hotel de Gaoua. Un altre lloc on el menjar és excel·lent (per ser on som - no ve a la guia Michelin-). Avui han estat 104 km.
            Burkina Faso ens mostra una altra de les relíquies culturals que encara poden trobar-se a l’Àfrica. Són els Lobi. Aquest és un dels darrers pobles caçadors i guerrers, fers guardians de les muntanyes sagrades de Poni, on es diu que l’or havia rajat com l’aigua. També són animistes.
Alguns lobi ens ensenyen les seves curioses cases, anomenades “sukales”. Estan construïdes enterament de fang, de formes rectangulars i amb una sola entrada. En el seu interior, molt fosc, hi ha habitacions per cada una de les dones del grup familiar. Els animals, cabres i gallines viuen en les sales comuns. En el terrat es guarden els fetitxes. El que ens crida més l’atenció, és un grup d’artefactes que tenen la funció de fer d’antena entre els grups de fetitxes entre cada un dels poblats Lobi, una mena d’Internet animista.
            Varies etapes circulars amb sortida i arribada a Gaoua ens permeten un fàcil accés als poblats de Birifor, Malva, Nako. Amb una mica més d’esforç ens acostem a la riba del gran riu Volta. A Gaoua hi ha un petit museu on podem aprendre el sentit de la vida a l’Àfrica.
            Ens sap greu deixar les comoditats i el bon menjar de Gaoua. Després d’un parell d’hores de pedalar  arribem a les ruïnes de Gan de Loropeni. Unes antigues muralles demarquen el lloc d’una mena de castell, diuen que ‘fou utilitzat en les èpoques del tràfic d'esclaus. No lluny d’allà està el poblat d’Obire. És la cort del rei Gan. Demanem audiència i se’ns  concedeix. El monarca ens rep junt a la seva última dona, enfront la cabana que fa de palau. És un rei assequible i simpàtic. Ens explica que els seus súbdits són uns 5.000. Amb cert orgull ens ensenya el cotxe oficial, un Citröen 2 Cv, de l’any de la “catapum”, i que de cap manera a cas anostra passaria les revisions del ITV. Deixem la noblesa doncs la ruta fins a Banfora encara és llarga i des de Obire la pista està en bastant mal estat. En total han sigut 50 km. Des de Banfora, una bona carretera, amb molts controls policials, ens porta a Bobo Dioulaso. Per acabar el viatge ens falta una altra etapa d’enllaç, ara en vehicle fins a Ouagadougou, capital de Burkina.
           

En total han estat disset intensos dies a l’Àfrica. Molta calor i vivències de tot tipus. Els que no coneixien Àfrica, ara la porten al seu cor i més d’un la s’està preguntant: -Cóm seran les pistes de Mali? ¿farà tanta calor? ...














1 comentario:

  1. Ja fa anys jo també vaig estar al país senufo, encara que sense bici, amb un toyoya tronat i alguns acompanyants del país, també vaig visitar Tomboctú, Gao, Hombori Tombo, etc. Actualment no sé si m'atreviria tornar-hi.
    ¿Ens veurem per Nadal al clàssic de l'Albert?
    Records

    ResponderEliminar