8 abr 2011

GUIA DE LA XINA - El Patrimoni Mundial de la Unesco (IV)



HUANGSHAN, LA MUNTANYA DEL EMPERADOR GROC



El massís muntanyós ocupa una superfície de 1.000 km2, amb un perímetre de 120 km., 30 dels 72 pics sobrepassen els 1.500 m. sent el més alt el de la Flor de Lotus, amb 1.873 m.

Des de molt antic els paisatges de Huangshan han servit d'inspiració a molts artistes i pensadors. Hi ha una vella dita, atribuïda a Xu Xiake, un viatger de la dinastia Ming, que diu així: «Cinc són les muntanyes sagrades de la Xina, qui les hagi recorregut, encara en voldrà veure d’altres, però qui hagi visitat el Huangshan ja no trobarà cap plaer en veure cap altra de les muntanyes sagrades».

Una antiga llegenda explica l'origen del massís: el mític emperador Groc, que va fundar el fantàstic imperi del Migdia, quan va sentir que els seus dies acabaven, va sortir del palau amb tres ministres amb l'objecte de trobar la preuada planta de la longevitat. Per a això es va dirigir a les muntanyes i després de molt buscar se li va aparèixer un drac, l'animal el va convidar a pujar al seu llom i se'l va endur al cel, però els ministres es van agafar a la cua. Llavors el drac, amb un brusc moviment els va fer saltar, tan fort s'havien aferrat que en caure es van portar diverses escates i pèls del saure. Amb el temps, les escates i els pèls es van convertir en els pins del Huangshan.



Les connotacions filosòfiques que comporta aquest paisatge són enormes, tant és així que ha marcat tot un estil en la pintura xinesa (Shanshui). Els taoistes raonen que l'ordre còsmic es veu profundament exemplificat en el Huangshan, la muntanya s'identifica amb el principi yang, el yin són les boires i els llacs. El poder atractiu d'aquest massís és tan gran que cada any és recorregut per més d'un milió de xinesos. Unesco va reconèixer el desembre de 1990 al Huangshan com a Patrimoni Mundial de la Humanitat.



Per recórrer el massís l'ideal seria esmerçar-hi de dos o tres dies per poder visitar els racons més famosos i pujar a molts dels pics des dels quals es veuen excel·lents visions dels jocs que fa la llum amb la boira, les capritxoses formes de les roques i els irrepetibles pins. Els pics, per molt costeruts que semblin sempre són accessibles. Els senders estan tallats en la mateixa pedra, en una inacabable successió de graons, alguna de les escales és realment vertiginosa.

Cada un d'aquests monòlits ha estat batejat amb un poètic nom: el pic de la Flor de Lotus, la Capital del Cel i el pic de la Claredat, són els més alts i cèlebres, altres es denominen: el Pinzell Floreix, el Mono Contempla el Mar, la Fada Guia, etc.

L'alba, i amb un mar de núvols envoltant la part baixa del Huangshan, és una de les visions més fantàstiques que el viatger pot portar de la Xina. Molt recomanable presenciar també la posta del sol. Un modern telefèric ajuda a que la pujada fins a la part alta del massís no sigui tan feixuga, encara que els llargs camins a recórrer obliguen a repetits descansos. Per sort és possible trobar sovint llocs de venda de refrescos i en els punts estratègics hi ha restaurants i hotels.*

* Text extret del llibre: RUMBO A CHINA, de Toni Vives y Josep Giró. Editorial Laertes.

 
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario