30 mar. 2011

GUIA DE L’IRAN: ASCENS AL DAMAVAND



Acabem d'entrar en l'època idònia per a la pràctica de l'esquí de travessa a les muntanyes del nord iranià, per això us vull explicar que a la primavera de l'any 2000 vaig tenir ocasió de fer l'ascensió al cim del Damavand, la muntanya més alta de l'Iran (5671 m). L'expedició estava organitzada per l'agència de viatges Muztag, i els components proveníem en la seva major part del Club Excursionista de Gràcia, també hi havia un grup de Gandia i dos companys venien de Valladolid.

 El Damavand és per a l'Iran com un far que dirigeix ​​i regeix el pas del temps i de tot el que succeeix als seus peus. El poble iranià sempre ha considerat la seva muntanya com una benedicció de Déu. Els boscos, les pastures, les fonts, en definitiva, el que manté a la gent, és degut a l'existència de les muntanyes i el Damavand és la més alta de totes. Quan el dia és clar, el cim nevat és visible des de Teheran. El Damavand és un volcà del qual no es té memòria històrica d'alguna erupció, però se'l considera semiactiu ja que prop del cim hi ha una constant emissió de gasos sulfurosos.




L'objectiu de l'expedició era pujar fins al cim i baixar esquiant. Per a l'ascens vam escollir la ruta sud, el traçat és llarg però relativament fàcil, exempt de perills i amb vistes impressionants. Abans realitzarem un ajustat programa d'aclimatació, per això ens dirigirem a Dizin, la millor estació d'esquí de l'Iran, situada uns 60 km al nord de Teheran. L'avantatge de Dizin és que podíem sopar i dormir de manera confortable en un hotel i durant el dia fer excursions fins a una cota propera als 4.000 metres i baixar esquiant a l'allotjament.

                                                       
                                                 Curiositats a l'estació d'esquí de Dizin


 
                                                 Refugi Goosfand Sara

La ruta sud comença a les rodalies de Polour, petit poble situat 60 km al nord-est de la capital. Com que ja era ben entrat al mes d'abril, la neu en les parts baixes s'havia fos, gràcies a això vam poder accedir en vehicles 4x4 fins al refugi Goosfand Sara (3040 m). Aquest refugi és ben particular, si més no crida l'atenció als muntanyencs occidentals, compta amb dues grans habitacions, una per homes i una altra per a dones, i una mesquita, amb minaret i tot. Com per allà no hi havia cap religiós xiïta que imposés la seva llei, a l'única noia del grup no la deixàrem sola a la seva habitació i va ser ben acollida a la zona masculina.

                                               Refugi antic de Bargah Sevom

El dia següent el dedicarem a pujar fins al refugi Bargah Sevom (4.200 m), aquesta part de l'itinerari la férem sobre els esquís. Els pendents són poc costeruts excepte els darrers dos-cents metres. L'any 2000 el refugi no mereixia aquest nom ja que estava completament destrossat. A l'interior només quedava l'esquelet d'unes lliteres, de manera que vam haver de dormir sobre el fred ciment. Avui dia, a poca distància del vell refugi, la Federació de Muntanya iraniana ha construït un nou edifici, amb les comoditats necessàries per a aquest tipus d'alberg.

  

L'última etapa és la més difícil. El vessant és molt costerut i a primera hora la neu estava duríssima. L'opció va ser calçar-se els grampons i pujar seguint una aresta que condueix directament fins a uns dos-cents metres del cim, allà el perfil es suavitza bastant. És a partir d'aquest moment quan s'entra en la zona de les fumaroles. De tant en tant el sòl deixa anar un fum groguenc, espès i sobretot pudent. Allà, qui més qui menys anava respirant com podia, els 5.600 metres es deixaven notar i l'oxigen s'apurava al màxim. El pitjor problema era que quan la muntanya, millor dit el volcà, obria les seves entranyes prop d'algun muntanyenc el deixava una mica atordit per la intensa pestilència, alguna cosa semblant a ous podrits. Superades aquestes molestes fumaroles arribàrem al cim en pocs minuts. El curiós és que la calor que desprèn el sòl manté gairebé sense neu el tram final d'ascensió.

Els darrers metres

El cim

El descens va ser una autèntica passada, primer seguint les pendents fortes sobre neu dura i més avall del refugi Bargah Sevom traçant girs en neu transformada. Esgotats i feliços assolirem el primer refugi, allà varem agafar el transport que ens va portar directament fins a uns banys termals situats a la falda del volcà. Submergir-nos en aigua a molts graus va ser la rematada final a l'aventura de muntanya que ens va oferir l'antiga Pèrsia.*

*Text extret en part del llibre: RUMBO A IRÁN, de Toni Vives. Editorial Laertes.




1 comentario: