16 jun. 2011

GUIA DE SARDENYA: LA COSTA SMERALDA


L'any 1962, de la mà del Consorci Costa Smeralda, naixia una operació urbanística d'altes mires, el president i ideòleg del consorci va ser el riquíssim príncep ismaelita Karim Aga Khan. El front marítim de la costa de Monti di Mola, al municipi de Arzachena, era una regió salvatge, fins aquell moment gairebé deshabitada, plena de cales, platges de sorra blanca i aigües transparents. El Consorci va canviar el nom de la costa, batejant-la amb el color que moltes vegades adquireixen els fons de les cales. Però varen canviar moltes coses més, la transformació va ser total. Es van construir poblats a la vora de cada badia, aprofitant el relleu costaner i adaptant els edificis a l'entorn, a força de formes irregulars, decoracions externes rústiques i jardins penjants, sempre en un estil molt mediterrani. Famosos arquitectes van dissenyar els pobles turístics, entre ells Jacques i Savin Couëlle, Gianfranco Fini, Maria Sotgiu o Michele Busiri-Vici. Grups hotelers especialitzats en els establiments de luxe es van mostrar interessats en el projecte entre ells la cadena Sheraton i The Luxury Collection, aixecant hotels pensats per albergar a persones de molt alt nivell adquisitiu i per tant exigents al màxim.
El nucli inicial de Costa Esmeralda va començar entorn a Porto Cervo, estenent-se tant cap al nord com al sud. Es van construir ports esportius pensats per als grans iots; heliports per rebre els multimilionaris arribats amb els seus avions privats a l'aeroport de Olbia i que es traslladen per aire fins a Porto Cervo o altres localitats. Activitats lúdiques i esportives molt selectes tenen lloc a la regió, des tornejos de golf a regates d'alt nivell, així com festes privades, aliment de pàgines i pàgines de la premsa rosa de tot el món.
Porto Cervo s'assembla a un llogaret de la Mediterrània, dominada pels colors ocres de les cases mig amagades sota cascades de buguenvíl·lies. En apropar-nos a les botigues és quan veiem que no es tracta d'un poble de pescadors; on pesàvem trobar la botiga d'ultramarins, resulta ser un establiment Louis Viutton, i al costat està Prada, una mica més enllà Bulgari. La plaça del poble (aquí no hi ha indignats acampats, més aviat el luxe i malbaratament de tota la Costa Smeralda és perquè la resta dels humans ens sentim indignats), vol ser una tranquil·la placeta amb els seus bars i restaurants, però els preus en res s'assemblen als d'una població costanera normal. Una mica més avall es desemboca al port. El front marítim aclareix tots els dubtes, al altre costat de la badia s'entreveuen viles increïbles, i amarrats als molls es concentren diversos iots de més de 50 metres d'eslora, algun fins i tot supera els 90 m. Porto Cervo és el cor de Costa Smeralda. Aquí es reuneix la jet set més exclusiva, no falten prínceps i princeses, financers arximultimilionaris (potser provocadors de crisi mundials), cotitzats artistes de Hollywood, l'elit de l'esport amb corredors de Formula I, tennistes, futbolistes famosos i com no els inevitables paparazzi. Centenars de turistes "convencionals" recorren, càmera fotogràfica en mà, els carrers d'aquest fabulós poblat. Potser tinguin ocasió de treure-li una foto al mateix George Clooney o qualsevol altra celebritat.
-Potser és una llegenda urbana, però es diu que en determinats night clubs, en què només es permet l'entrada a uns pocs elegits, la consumició val 500 €. Aquest és un punt que no he verificat. La veritat és que ni tan sols ho he intentat. Per a un redactor de guies turístiques, pagar 500 € per un cubalibre, està fora de pressupost-.
Una de les visites a no perdre’s és l'església de Stella Maris, construïda el 1969 per l'arquitecte Muchel Busiri-Vici. L'edifici religiós és atrevit en les seves formes, molt ajustat a la tradició insular mediterrània, amb volums de diferents mides, línies corbes, coberta de teules i parets emblanquinades. La portada reprodueix un porxo, sostingut per tosques roques granítiques. La porta de bronze, representant l'Anunciació, és de l'artista Luciano Minguzzi, igual que el símbol cristià situat sobre la façana. El campanar és de tronc cònic. L'interior és gairebé un museu, amb la pintura de la Verge dels Dolors, atribuïda a Domenico Theotocopoulos "El Greco", del segle XVI. Altres obres d'art són dos crucifixos d'escola alemanya dels segles XVI i XVIII. L'òrgan és d'origen napolità, del segle XVII.
No hi ha dubte que l'èxit de la metamorfosi d'aquesta zona de Sardenya ha estat excepcional, si pensem que aquestes terres havien estat durant segles la senzilla llar de pastors d'ovelles i fins fa poques dècades amagatall de bandolers.*
 

* Extracte de la guia: RUMBO A CERDEÑA, de Toni Vives, Editorial Laertes.


No hay comentarios:

Publicar un comentario