Everest Trail Race

Avui us escric un article més llarg del que acostumo a oferir-vos i és per descriure-us la darrera experiència viatgera. Com aquell qui diu, encara estic ubicant-me de nou després d’un breu, però ben aprofitat  viatge al Nepal. Aquesta vegada he tingut el plaer de fer de guia a un grup de persones que seguien com a supporters als participants de la primera Everest Trail Race, la majoria esposes, parents  o amigues i amics dels corredors.

Swayambhunath

Com sempre, el Nepal ens ha acollit amb tots els seus problemes i mancances, però sobretot amb la cordialitat de la seva gent i  amb els superbs paisatges de les muntanyes de l’Himàlaia. Un dels principals inconvenients ha estat la climatologia. Quan, en teoria, a finals de la tardor els cels nepalesos haurien d’haver estat nets de núvols, ben serens i d’un blau intens, ens hem trobat amb molt fred i tot cobert, inclús amb precipitacions de pluja i neu.

 Ja el primer ensurt va ser quan l’avió que el que havíem d’aterrar a Katmandú, després de voltar i voltar sobre la vertical de l’aeroport, va haver de dirigir-se a Calcuta (Índia) per poder reposar combustible. Amb forces hores de retard, finalment varen existir els mínims de condicions per poder retornar als cels de Katmandú i també amb dubtes, esperant un forat als núvols que permetés l’aterratge, ho varem fer ja molt entrada la tarda. L’altre i greu problema derivat del mal temps fou el dia que havíem de volar des de la capital fins a Lukla, on comença i acaba el trekking del Camp Base de l’Everest. L’aeroport estava tancat per manca de visibilitat, condició que va durar cinc dies.  Això vol dir molta gent esperant-se per poder volar fins a Lukla i el mateix passa per retornar a Katmandú. L’única solució és poder llogar un helicòpter i creuar els dits, esperant que et pugui deixar en algun indret ben a prop del lloc on comença el trekking. I aquesta va ser l’opció que varem haver de triar després de passar un dia sencer en la desballestada sala d’espera del vols domèstics de Katmandú.

Un viatge a Nepal requereix com a mínim una acurada visita a la vall de Katmandú, en especial quan s’hi va per primera vegada. Donat que el nostre viatge era una mica limitat en temps, varem dedicar-nos només a recórrer alguns dels millors i més representatius indrets de la capital i el seu entorn.

Per poder tenir una idea global de la cultura del país varem visitar el temple de Swayambhunath (també conegut com temple dels micos, per la gran quantitat de macacos que hi ha) i així gaudir d’un monument budista de qualitat. Girant els molins d’oració entorn a la gran stupa (monument budista amb la representació dels ulls de Buda mirant als quatre punts cardinals) que corona el temple. La visió hinduista la vam apreciar apropar-nos al temple de Pashupatinath, junt al riu sagrat Bagmati.

La Puja a Pashupatinath

En aquest temple dedicat a Shiva tinguérem el privilegi de ser els únics turistes en la celebració de la puja (adoració d’una deïtat, en llengua sànscrita). Altres moments claus foren els recorreguts per la Durbar square de Katmandú, amb tot el conjunt de temples i palaus; la interessant visió de l’única deessa vivent del món, la Kumari, a la que varem poder observar uns instants, però no fotografiar doncs està prohibit. Prop d’aquesta plaça encara queda un dels darrers vestigis de l’època en que els hippies arribaven aquí per fumar tanta marihuana com podien; d’aquells anys seixanta del passat segle ja només queda el carrer Freak street, on hi havia pastisseries que feien fabulosos pastissos de ganja (cannabis). Al sud de la capital hi ha la població de Patan, on el viatger en prou feines té ulls per poder admirar la quantitat de temples que hi ha a l’entorn de la seva Durbar square. Com tants altres turistes varem quedar fascinats de tanta i tanta construcció excepcional, on cada edifici, temple, pagoda o font estan carregats de detalls.  A Patan, una de les fites és el temple Daurat, també anomenat del Mico Daurat, i evidentment allà varem anar per immortalitzar-lo en les nostres fotos. Capítol important és el de les compres al barri de Thamel, així com la degustació de la cuina local en varis dels seus peculiars restaurants.

Temple del Mono Daurat a Patan

Tal com he explicat abans, el trekking l’havíem de començar a Lukla, però la climatologia va fer que comencéssim al poblat de Surke (2.290 metres), lloc on, després de més peripècies i  en tres vols diferents varen poder aterrar els helicòpters en un petit descampat. Sota un cel de plom, varem recórrer el camí que ens separava de Phakding (2.610 m), on arribàvem de nit. Caminar de fosc és inusual en els trekkings, però en aquest cas havíem de cremar etapes si volíem complir amb el programa, ja que un dels objectius del viatge, era coincidir en el final d’una de les etapes de l’Everest Trail Race, i sobretot ser presents el dia en que finalitzava la cursa.

En dies successius ja en plena la regió del Solu-Khumbu, seguírem per la vall del riu Dudh Koshi, posant els peus en els mateixos camins que havien trepitjat Tenzing i Hillary l’any 1953 quan es dirigien a conquerir l’Everest. Circumval·làvem el manis (pedres gravades amb el mantra Om Mani Padme Hum), sempre per l’esquerra, tal com es fa en aquestes terres; i quan trobàvem algun molí d’oració el fèiem rodar amb força. Els àpats i el dormir quedaven solucionats aprofitant la xarxa de lodges, allotjaments bàsics que es troben arreu d’aquesta vall. A Monjo els nostres xerpes feren els tràmits per poder entrar al Parc Nacional del Sagarmatha, zona de protecció avui en la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco.

Mani, pedres d'oració

Namche Bazar (3.450 m), considerada capital del poble xerpa és punt obligat de descans i sobretot un bon lloc per aclimatar-se. Avui, botigues de tot tipus i gran quantitat de lodges estan transformant poc a poc el mític enclavament en la ruta cap a l’Everest en un centre turístic de primer ordre. Per arribar fins aquí hem hagut de creuar diverses vegades el Dudh Koshi, sempre per ponts penjants, algun d’ells verdaderament espectacular, com el Larja Dodham, el qual permet salvar un engorjat a molts metres per sobre el riu.

Pont Larja Dodham

Namche Bazar



L'Everest

En el nostre curt periple l’etapa reina, de fet dues etapes unides (forçada pel retard acumulat), va ser la que sortia de Namche per enfilar-se fins al mirador de Hillary, seguir cap al poble de Khumjung (3.780 m), anar fins al bonic poblat de Khunde (3.840 m) i baixar tot seguit de nou cap a Namche, per seguir el descens fins a Monjo (2.840 m). Aquesta llarga jornada, en la que cal superar forts desnivells tant de pujada com de baixada, el premi està assegurat si el temps és clar. I aquest cop els déus i deveses de l’Himàlaia en varen recompensar (tal vegada moure tants molinets d’oració va funcionar). La visió de tot un reguitzell de grans muntanyes nevades ens deixava sense alè. Els modestos cims de sis mil ens semblaven gegantins, així el Thamserku (6.608 m), el Kangtega (6.685 m), el Parchamo (6.273 m) o el mateix Thyangmoche (6.500 m) varen meravellar-nos, amb les seves glaçares penjades o la fina silueta de les crestes. Però si ens va encisar un cim, aquest fou el Ama Dablam (6.856 m) muntanya considerada com una de les més belles de la terra. I si ens havíem impressionat amb aquests “modestos” cims, veure en directe la piràmide de l’Everest (8.848 m) sobresortint darrera la paret del Lhotse (8.414 m)  ens feu emmudir. Quan un vol descriure l’arrenglerament d’aquest colossos nevats, és quan un s’adona que li falten paraules. La sensació de grandiositat supera qualsevol mot o vocable que pugui narrar amb fidelitat l’espectacle, cal que hi aneu, si no ho veieu és impossible fer-vos-en una idea aproximada del que és.

L'Ama Dablam vist des de Khumjung

En el gompa (monestir budista) de Khumjung tinguérem l’oportunitat de veure l’únic vestigi que queda del ieti. Conservat en una vitrina de vidre, i dins d’una caixa forta, es guarda el cuir cabellut que s’atribueix a l’home de les neus. Hi haurà qui s’ho cregui i qui pugui pensar que és pel de iac, en tot cas és una evidència que en aquelles altes terres la gent segueix creient en l’existència de l’abominable ieti.

Esgotats després de la llarga etapa arribem a Monjo amb el temps just de veure arribar a meta de la quarta etapa als corredors de l’Everest Trail Race. I nosaltres que ens sentim cansats, què hem de pensar d’aquests súper-atletes, homes i dones, que s’han aventurat a seguir l’exigent itinerari de la cursa de muntanya. Són 25.000 metres de desnivells continuats durant 160 km i que s’han de salvar en només sis dies, carregats amb l’equipatge que els ha de fer autosuficients durant el recorregut de la cursa. Si em faltaven paraules per descriure el paisatge, tampoc en tinc per fer un retrat dels esportistes amb els quals tenim ocasió de conviure durant unes hores. Són gent especial, amb un esperit de superació increïble i que malgrat estar en plena competició mantenen un fair-play envejable.

Una nova etapa ens porta primer fins a Cheplung (2.678 m), on s’inicia l’ascensió cap a Lukla (2.840 m) destí final de la jornada. En aquesta població és on l’endemà finalitzava l’Everest Trail Race i tots nosaltres estàvem frisosos per estar presents a l’arribada. Així, amb la tensió de l’espera varem dedicar les hores a observar com aterraven els avions en l’aeroport Tenzing-Hillary de Lukla. De fet la població ha crescut a l’entorn de la precària pista, considerada una de les més perilloses del món (hi ha qui diu que és l’aeroport de més difícil aterratge de tots), l’asfalt només té 460 metres de llarg, però cal aclarir que no és plana, sinó que fa un pendent acusat i per un extrem acaba amb una muntanya i per l’altre amb un profund precipici.

L'arribada de l'ETR a Lukla

L’epíleg del viatge, a més de l’aventura de volar des de Lukla a Katmandú, fou presenciar l’arribada de la imposant cursa de l’Himàlaia. Molts dels espectadors pudíem pensar que veuríem arribar a un grup d’atletes exhausts, rebentats de tanta pujada i baixada i després de tants kilòmetres. L’admiració cap a aquestes persones va augmentar quan vaig poder veure com, un a un, s’aproximaven corrent per la costa que porta a Lukla, i anaven creuant la meta amb un ampli somriure. És evident que la classificació importa, no en va es tracta d’una cursa (us adjunto l’enllaç dels resultats: ETR), però el que més em va sorprendre és la companyonia entre participants, difícil de trobar en altres esports. Una altre aspecte que val la pena remarcar, és que tota la gent que formaven part de l’organització de la cursa eren voluntaris, des dels metges als cronometradors i a les persones que es cuidaven dels controls i avituallaments. Poc puc afegir per narrar l’alegria de les persones que em varen acompanyar durant el trekking, quan veien als seus marits, amics i amigues, al moment de creuar l’arribada d’una cursa com aquesta. I després de sentir el comentaris dels participants a l’ETR, alabant la perfecta organització, malgrat els inconvenients de la meteorologia,  només em queda que encoratjar-vos a participar a l’edició del 2012.