IRAN, UN VIATGE PLE D’EXPERIÈNCIES

Iran, casa Borujerdi de Kashan

Feia massa temps que no escrivia en el meu bloc. Varis motius han fet anés deixant passar els dies sense publicar res. Les excuses són un parell de viatges i un problema de salut (una pneumònia , precisament agafada al Nepal, i per sort ja superada).  

Iran, jardí Shahzade de Mahan

Ara, de retorn d’un nou periple per aquesta fabulosa terra anomenada Iran, poso fil a l’agulla i reprenc la tasca d’escriure al Petit Gran Món dels Viatges. I sobre les sensacions rebudes en aquest recorregut és del que tracta el següent post.

Iran, caravassar Zeid-o-din

He estat recorrent Iran per poder recollir i verificar dades per una nova edició de la guia de viatges “Rumbo a Irán”. El treball de camp sempre acostuma ser la part més enriquidora en la preparació d’un llibre. Després ve la part feixuga, la de passar hores i hores davant l’ordinador, tractant de donar sentit a la guia.   Avui us explicaré poc sobre les belleses d’Iran, això ho deixo per posteriors posts. El que m’agradaria és transmetre-us  algunes de les impressions que m’emporto d’aquest viatge.

Iran, diferents "modes" en la vestimenta femenina

Per començar, una de les coses que em va causar impacte és l’espectacle que es produeix en els vols d’arribada i sortida d’Iran. Altres vegades havia viscut el mateix, però no recordo que fos tan sorprenent , potser és que volava amb les línees aèries iranianes i aquest cop ho feia en una estrangera.  Com suposo que ja sabeu, a Iran és obligatori que les dones es cobreixin el cap amb el vel islàmic. Sense entrar en el debat del perquè d’aquesta norma, he de dir que va resultar-me fascinant la metamorfosi de la majoria de dones que viatjaven en el meu avió.

Iran, la gran metròpoli de Teheran

Quan faltava molt poc per aterrar a l’aeroport Imam Khomeini de Teheran, en un obrir i tancar d’ulls, totes aquelles noies i senyores que minuts abans vestien modernes i occidentals vestimentes, amb ajustades samarretes de tirants, faldilles curtes i atrevits escots, ara estaven a punt  per baixar equipades, algunes amb el xador negre tradicional, i altres amb gavardines, camises llargues i el cap tapat del pertinent rusari (el mocador forçós).  El dia del meu retorn l’operació es produí a l’inversa. Dones que entraven a l’avió cobertes de rigorós uniforme islàmic, només asseure’s al seu lloc de l’aeronau es convertien com per art de màgia en persones vestides a l’última moda europea!

Iran, estació del metro de Teheran

El meu darrer viatge a Iran va ser a l’octubre de 2010. Des de llavors he pogut constatar una millora significativa en com es transita pels carrers de Teheran, una metròpoli que no para de créixer. Diverses causes han contribuït a tornar una mica més “civilitzada” la manera de circular. Fins fa poc, considerava que un dels llocs del món on el trànsit  era més caòtic era la capital iraniana, molt pitjor de com es circula per Bombai o El Caire, que ja és dir. Els pocs semàfors no funcionaven, el conductor més atrevit era el que avançava, fent-se lloc per on no n’hi havia, i el respecte als vianants era absolutament nul.  Ara hi ha forces semàfors en funcionament, i que són respectats pels vehicles. S’ha creat una amplia zona al centre de la ciutat, on el transit està restringit (cal pagar una taxa per accedir-hi, a l’estil de Londres). Però el que més es nota és la davallada de vehicles gràcies a l’entrada de noves línies de metro. També a millorat molt el respecte a les normes en les autopistes. La presència de policia de trànsit i molts radars de control de velocitat, han amansit als conductors. Ara són vies molt més segures.

Iran, autopista

La joia de l’Iran és la seva gent. De nou he pogut constatar el caràcter amable, obert i extremadament hospitalari dels iranians. Estigués on estigués sempre que ho he necessitat han estat disposats a ajudar-me, amb un somriure i sense demanar res a canvi. Un poble admirable, que no perd el bon humor, malgrat estar passant algunes dificultats degut a l’embargament al que està sotmès el país i a la constant pèrdua de poder adquisitiu. 

 



Iran, l'hospitalitat de la seva gent és única

 

Però no tot han estat satisfaccions. Una de les decepcions més grans la vaig tenir quan volia accedir a una casa de té situada en una terrassa del basar d’Esfahan, just sobre la plaça de l’Imam. L’han tancada. Els motius, diuen, són que a les autoritats d’Esfahan els agrada poc que la gent gaudeixi de la vida, prefereixen que vagin a la mesquita a resar. Era la meva preferida. Un lloc ideal per passar el temps observant la vida de la ciutat, tot prenent un té i xerrant amb la gent. Però el pitjor és que també han tancat les emblemàtiques cases de té situades als fabulosos ponts d’Esfahan. S’ha perdut un dels plaers que podia tenir el viatger en aquesta ciutat de somni.

Iran, ja no hi ha cases de té als ponts d'Esfahan

Part de la meva feina ha estat visitar nous hotels i restaurants. Les millores en allotjaments són evidents, sobretot alguns nous establiments poden comparar-se a l’estàndard internacional. M’ha alegrat veure com poc a poc va agafant empenta la idea d’aprofitar antigues mansions en hotels. Ho he vist amb magnífics exemples a Shiraz, Esfahan, Yazd i inclús al petit poble de muntanya d’Abianeh. A ressaltar la feina feta en l’antic caravassar (mena de fortalesa on s’aixoplugaven les caravanes) de Zein-o-din, inaugurat com allotjament ara fa uns deu anys, i que ha anat consolidant-se com un dels millors destins del desert del sud de Yazd.

Iran, el caravassar Zein-o-din

Els restaurants segueixen demostrant poca imaginació a l’hora de confeccionar els menús. Són molts pocs els que s’atreveixen a introduir nous plats i gustos i així trencar amb la monotonia habitual de la cuina iraniana dels restaurants. I el que és curiós és que la gastronomia a l’Iran és bona i variada, amb productes de molta qualitat, però aquesta cuina només es troba a les cases i no hi ha manera que es traslladi als restaurants, excepte unes molt poques excepcions. Igual que passa amb els hotels, hi ha iniciatives en aprofitar antigues mansions, palaus, banys i caravassars, i transformar-los en restaurants amb encant. Excel·lents exemples a Kashan, a la casa tradicional Abbasi i al caravassar Sha Abbas de Meybod.

Iran, restaurant tradicional

 Sempre he sigut força negat amb els números (un dels defectes de molts dels que hem estudiat lletres). La constant devaluació de la seva moneda iraniana, el rial, fa que les quantitats que cal pagar per qualsevol cosa siguin enormes. Només cal anar a la casa de canvi i sortir-ne sentint-se milionari, doncs per cent euros et donen quasi cinc milions de rials. A l’hora de pagar, algunes vegades et demanen el preu amb rials, i altres amb tomans. El toman és una manera d’abreujar les xifres: un toman són deu rials. Fins que no s’agafa una mica de pràctica  costa acostumar-se, i sobretot quan s’està parlant de quantitats de centenars de milers de rials o  de desenes de milers de tomans.

Iran, estat actual de Bam

Per últim una recomanació. He pogut visitar les obres de restauració de la ciutadella de Bam. Aquesta fabulosa ciutat del desert va quedar arrasada pel terratrèmol de l’any 2003. Els treballs s’estan fent seguint el sistema original de construcció: tova fabricada amb palla i argila. El procés és lent i hi ha molt a reconstruir. Ara per ara s’ha refet un 20 o 25 per cent de tota la ciutadella. Com que és un destí allunyat de les visites tradicionals, penso que encara no ha arribat el moment per anar-hi. Caldrà deixar passar algun any més. Qui desitgi veure una fortalesa del desert ben conservada, queda com alternativa Rayen, situada uns 100 km al sud de Kerman. 

Iran, fortalesa de Rayen

     

I ara, a esperar com acaben les eleccions presidencials. En el cas de que les coses de la política permetin el inici d’un període aperturista i tot es desenvolupi sense cap mena de disturbi, segur que l’Iran serà en els propers temps un destí turístic molt cobejat: preus baixos, més facilitats en els vols (Qatar, Turkish, la lowcost Pegasus) i sobretot la dificultat de viatjar a altres països del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà.