23 mar. 2011

GUIA DE L'EQUADOR, EL SEU PATRIMONI MUNDIAL (I): QUITO

Per primera vegada des de l'inici d'aquest bloc vaig a traslladar el relat a Amèrica, en concret us parlaré de l'Equador. Es tracta d'un dels països més petits de Sud-amèrica, situat entre l'oceà Pacífic i la conca amazònica, creuat al llarg per la serralada andina i al ample per la línia equatorial. Malgrat la seva superfície, tot just 250.000 km ², en el seu territori s'amaguen alguns dels racons més bells i interessants del nostre planeta. Unesco, ha inscrit quatre llocs de l’Equador en la llista del patrimoni mundial. Començo pel Centre Històric de Quito.


 La «Molt Noble i Molt Lleial Ciutat de Sant Francesc de Quito» va ser fundada oficialment el dia 6 de desembre de 1534, almenys pel que fa referència als invasors espanyols, de fet des de 2000 anys enrere l'home havia ocupat aquella vall. El centre històric s'alça sobre les ruïnes d'una antiga ciutat inca.

 Emmarcada per un paisatge únic d'altes muntanyes i volcans nevats, Quito, situada a 2.818 metres d'altitud se'ns mostra com una urbs certament especial, la part colonial conforma un conjunt únic, el millor conservat d'Amèrica Llatina, amb les seves esglésies, monumentals convents i blanques mansions. La Unesco va declarar a aquesta zona de ciutat «Patrimoni Cultural de la Humanitat» el 1978. Autèntiques joies de l'arquitectura s'amaguen entre els estretes i ben traçats carrers. Quan visitem el centre històric de Quito ens submergim en un bany d'art, qualsevol dels edificis nobles és un compendi de mestratge, des de l'estructura al seu contingut. La barreja d'influències decoratives italianes, mudèjars, flamenques, i sobretot espanyoles, es veu realçada pel toc de indigenisme, que és el que dóna personalitat al tot.



Els edificis emblemàtics són: la catedral, construïda el 1562 i restaurada després del terratrèmol de 1797, acabant l'obra definitivament en 1806. La façana és d'estil neoclàssic i molt austera en quant a decoració, mentre que l'interior, bastant eclèctic, presenta elements mudèjars, neogòtics, neoclàssics i barrocs. Importants obres de l'Escola Quiteña presideixen alguns dels altars, el més destacat és el del "Davallament", obra de Caspicara. Una altra de les obres importants és el retaule de l'Altar de les Ànimes, amb una escultura del Padre Carlos, a més es guarden pintures i escultures dels artistes Miguel de Santiago i de Legarda. Els treballats setials del cor i el tron ​​episcopal, són obres d'alt valor artístic. Una petita capella guarda les restes del mariscal Antonio José de Sucre.

El Sagrari. Construït a finals del segle XVII, en un principi era la capella principal de la catedral a la qual es troba adossada, però actualment és una església independent. La façana és el més destacable del conjunt arquitectònic. A l'interior el més interessant és l'obra escultòrica deixada per Bernardo de Legarda.

Santo Domingo. Imponent conjunt d'església i convent, va ser construït segons els plànols de Francisco Becerra a principis del segle XVII i restaurat per arquitectes italians després del terratrèmol de 1868. A l'exterior són dignes d'admirar la façana principal, neoclàssica i molt sòbria, amb la seva portada de pedra destacant elegantment, un altre element cridaner són les cúpules enrajolades, especialment espectaculars en ser il·luminades a la nit. Contrastant amb l'exterior, l'interior és molt més recarregat, els enteixinats són d'estil mudèjar mentre que la majoria d'altars són barrocs, la capella de la Mare de Déu del Roser guarda una imatge regalada pel rei Carles V. El claustre, amb la seva font octogonal, arbres i flors, la biblioteca, en la qual es guarden importants documents de la primera etapa colonial i la capella del Rocío, conformen algunes de les dependències més nobles.
 
La Companyia. L'església va començar a construir-se el 1605, però no es va acabar fins l'any 1768. Va romandre clausurada entre 1767 i 1807 durant el temps en que l'ordre dels jesuïtes va estar expulsada del país. Està considerada com una de les edificacions religioses més interessants d'Amèrica. La façana, de pedra volcànica, conjuga elements del barroc espanyol i l'italià, la seva estructura imita la de l'església de Gesù a Roma, les sis columnes salomòniques que flanquegen l'entrada són una còpia de les del baldaquí de Bernini al Vaticà. Els millors artistes de l'Escola Quiteña varen treballar en la decoració de l'interior. El color de l'or, en set tonalitats diferents, domina per complet tota la nau, els enteixinats del sostre són d'estil mudèjar, en una policromia de blaus, vermells i or. Els retaules i altars són barrocs i es troben revestits igualment de pa d'or. Entre les obres d'art es troben les pintures dels Profetes, obra de Goríbar, en l'altar major les imatges de Sant Francesc i Sant Ignasi, obra de Legarda; en el mateix altar es conserven les restes de Mariana de Jesús, la primera santa equatoriana.


San Francisco. Quan Sebastià de Benalcázar va fer el traçat de la futura ciutat, ja va disposar un espai per a la immensa estructura de l'església i convent franciscans, la gran plaça i el sòcol que precedeixen a la façana contribueixen a realçar el conjunt. L'obra es va començar l'any 1535 sota les ordres del missioner Jacobo Rocke, finalitzant el 1605, posteriorment ha sofert diverses reformes per pal·liar el devastador efecte dels terratrèmols. L'edifici és conegut com «El Escorial dels Andes». A l'interior tot refulgeix de pa d'or; sostre a l'estil mudèjar, columnes i altars es troben completament treballats; nombroses imatges s'atribueixen a l'artista Caspicara. L'altar major és d'estil barroc i el presideix la Verge de Quito, curiosament una Verge alada. La resta altars són de diversos estils, alguns d'ells eclèctics, on es barregen els estils renaixentista, barroc, neoclàssic, mudèjar i en força casos s'aprecien trets de tradició aborigen, com és la repetida representació del sol, el «Inti» dels inques. La capella de Cantuña, situada a la dreta de l'atri, és la millor decorada i se l'anomena «Capella Sixtina de l'Art Quiteño». L'altar major és obra de Legarda, l'escultura de Sant Pere d'Alcántara és del mestre Padre Carlos.

 
Altres esglésies dignes de ser visitades esquitxen la ciutat, com també són mereixedors d'un detallat recorregut alguns edificis civils, com la Casa de Sucre, el palau de Govern, el teatre nacional Sucre o la Casa de Sebastián de Benalcázar.*


* Parts del texte extretes del llibre: RUMBO A ECUADOR Y GALÁPAGOS, de Toni Vives. Editorial Laertes.

No hay comentarios:

Publicar un comentario